Metge

Durant el període acadèmic, fou un estudiant distingit tant a l’escola secundària com a la universitat. Un expedient brillant li va permetre l’obtenció i el manteniment d’una beca d’estudis al llarg de tota la seua carrera universitària. Acabats els estudis de llicenciatura el 1962, treballà com a ajudant de classes pràctiques a la càtedra de Patologia B de la Facultat de Medicina de València, en estreta col·laboració amb el professor Vicent López Merino. Publicà nombrosos treballs experimentals i clínics en equip en revistes especialitzades com Revista Clínica Española (1966, 1968) i Revista Española de Cardiología (1967, 1969, 1977), i obtingué els títols d’especialista en cardiologia i en aparell respiratori. Finalment, va derivar la seua activitat clínica cap a la cardiologia infantil i desenvolupà el seu treball com a metge a l’Hospital Infantil La Fe de València a partir de la dècada de 1970.

El seu col·lega Lluís Cerveró i Martí va deixar escrit un extens obituari en què ressalta la seua intel·ligència, sensibilitat, compromís i honestedat, un bagatge personal que «obliga a una enutjosa lluita a contracorrent d’una societat que malda per fugir de l’evidència». (...) «Lúcid, responsable, crític, obligadament escèptic, la seua veu, que sabia combinar l’objectivitat del criteri amb el barroquisme expressiu, ens ha abandonat. Era, sobre totes les coses, un gran amant del seu País. Un País que maltracta els seus fills millors. Un País que necessita, per a sobreviure, homes com Cèsar».

Fou una personalitat en debat constant en tots els aspectes de la seua activitat personal, i posà en les accions cíviques i culturals el mateix rigor i esforç amb què exercia les seues tasques professionals. Col·laborà al renaixement de l’Institut Mèdic Valencià i a la creació de la Secció de Sòcio-Medicina de la Societat d’Amics del País de València, fou un dels promotors al País Valencià del Primer Congrés de Pediatres de Llengua Catalana i participà activament en l’àmbit sanitari del Congrés de Cultura Catalana i en moltes altres activitats locals de divulgació sanitària i conscienciació cívica.

A principis de març de 1978 va participar en el primer Congrés de Pediatres de Llengua Catalana, celebrat a Girona, amb metges de les Illes, del Principat i del País Valencià. Sis taules en total, coordinades per dos valencians, dos illencs i dos catalans del Principat. Era una mena de continuació del Congrés de Cultura Catalana, finalitzat en 1977, el qual havia tingut un component territorial molt important: durant dos anys es van celebrar més de 800 actes arreu del territori dels Països Catalans, entre actes acadèmics i populars. Cèsar Sainz va fer una extensa crònica i valoració del Congrés de Pediatres en el primer número de la revista L’Espill, dirigida per Joan Fuster i editada per Eliseu Climent. El pediatre concloïa en 1979: «La solució dels problemes sanitaris del País Valencià és francament difícil. A través de la pediatria es constata que el centralisme estatal no ha donat cap resposta coherent a les necessitats real de la població. Com en tants altres problemes, ens cal l’autonomia, que no és una simple descentralització administrativa. Necessitem la Conselleria de Sanitat com a organisme superior, capaç de planificar, gestionar i avaluar els resultats, des de les noves perspectives: promoció de la salut, prevenció de la malaltia, centres de salut i comarcalització sanitària. Una conselleria de salut sense mitjans i poders per a acarar els problemes actuals serà un organisme buit i ineficaç. L’Autonomia cal que arribe amb majúscules. Per a descentralitzar el desgavell actual, millor que se l’administren ells, els del Centre, que són els responsables del desori. Per altra banda és necessària la participació de la població a través dels seus organismes naturals (associacions de veïns, sindicats, partits) en la gestió de la sanitat i en l’avaluació dels resultats».

La fita següent va ser el XII Congrés de Metges i Biòlegs de Llengua Catalana (Benicàssim i Castelló de la Plana, 1984), del qual fou «un dels seus més vehements impulsors al País Valencià». De fet, ja havia estat vocal en l’XI Congrés (Reus, 1980). En va ser designat secretari general en 1981 en substitució, per malaltia greu, del prestigiós cirurgià valencià Eduard Bartrina i Castejon, «veterà lluitador per la causa de la nostra cultura, alhora que infatigable defensor d’una medicina pública de la millor qualitat sobre la base de l’honestedat i rigor professional dels metges». El Dr. Cèsar Sainz i Bas és definit en el llibre de la història del congrés com «un altre gran lluitador per la causa nacional i per la salut del nostre poble». Pocs mesos més tard, «en agost de 1982, ens arribà la terrible, brutal i sobtada notícia: el Dr. Cèsar Sainz i Bas, l’eminent cardiòleg, l’insubornable nacionalista, el valencià cultíssim i ple de responsabilitat, havia mort. Novament ens trobàvem orfes de secretari general i calia nomenar-ne un altre. En aquesta ocasió fou el jove i brillant metge Dr. Josep Redon i Mas, cap del Servei de Medicina Interna de l’Hospital de Sagunt, qui se’n feu càrrec fins a la celebració del Congrés». La trobada va estar presidida pel metge i professor valencià Emili Balaguer i Perigüell, assistit pels vicepresidents Francesc Asensi (València), Miquel Gil i Corell (Massamagrell), Jordi Gol i Gurina (Barcelona), Jaume Palau (Barcelona), Tomeu Cabrer (Palma), Francesc Martí (Ciutadella), Enric Goujon (Prada de Conflent), Meritxell Fiter (Sant Julià de Lòria) i Joan Fanciuli (l’Alguer).

L’Associació General de Metges de Llengua Catalana era una entitat creada en 1913 amb l’objectiu que els congressos dels metges catalans foren organitzats per una entitat que aglutinara les diverses societats mèdiques de Catalunya, Mallorca, València i la Catalunya Nord. En 1933 s’hi afegiren els biòlegs i anys a venir els congressos es van obrir als estudiants.

El XII Congrés, celebrat amb el títol «El procés d’emmalaltir», tingué lloc de l’1 al 4 de novembre de 1984. El Dr. Oriol Casassas va destacar que tenia una significació molt especial, i que «hauria fet esclatar de joia Faustí Barberà. Els Congressos havien d’anar al País Valencià l’any 38 [així s’havia acordat en 1936 a Perpinyà] i hi arribaven el 84, però hi arribaven». Les reunions de preparació se succeïren des del 1981 a València, Sagunt, Castelló de la Plana, Benicarló, Alacant, Oliva, Andorra, Barcelona, Prada del Conflent, Palma, etc.; es nomenaren coordinadors per a cadascuna de les parts del tema del congrés i es feren presentacions per tot arreu del País Valencià. Joan Fuster va acceptar la Presidència d’Honor del XII Congrés, i afegí «sempre que no em feu parlar». Diu la crònica que, «afortunadament no complí aquesta condició i tots poguérem gaudir de les seues encertades paraules al final del sopar de cloenda». Fuster hi remarcà la importància de l’esdeveniment per a la normalització de la llengua catalana com a llengua científica i el fet, igualment important, que s’hagués celebrat ací.

Els amics i deixebles Àngel Llàcer Escorihuela i Francesc Asensi Botet el recordaven sis anys després de morir amb aquestes paraules: «Conegueres molt bé el nostre País Valencià, bona part recorregut en bicicleta. Els qui t’hi acompanyàvem recordem quan anàvem a pobles, parlàvem amb la gent del carrer i dels bars. T’entusiasmaves quan oïes paraules del més ranci i pur català que crèiem desaparegudes als nostres indrets. També visitàrem pobles castellanoparlants, amb una parla plena de catalanismes curiosos com “no cal que...”, “camal”, “encalar”, etc. El teu comentari era: “ací fa anys degueren parlar català i ara ha desaparegut..., van tirant-nos cap al mar..., volen que ens hi ofeguem tots”».

Cèsar Sainz tenia un clar concepte del que ha de ser un metge especialista: un bon professional amb sòlids coneixements de la patologia que, a més, sabia de la seua especialitat tot el que calia saber. Concedia un gran valor a l’exploració clínica clàssica, arreplegant dades proporcionades pels sentits (vista, oïda, tacte, olfacte), encara que coneguera les possibilitats diagnòstiques dels més avançats aparells d’exploració cardiològica, utilitzades com a complementàries d’una bona exploració clínica per a puntualitzar o rebatre el diagnòstic fet sense mitjans tècnics. Tenia grans dots clínics per a l’auscultació i va col·laborar en un llibre sobre aquesta tècnica que continua sent el millor escrit sobre la matèria.

Aquests deixebles encara aporten altres dades interessants sobre el seu inalienable compromís cívic: «Coneixies molt bé el teu poble, estudiares a fons la seua història i t’endinsares en les seues arrels. I tot això ho ensenyaves i divulgaves sempre que podies, sense perdre els nervis ni el teu tarannà tolerant davant d’irracionalitats i mostres d’incultura. Veies molt clar que l’ús de la nostra llengua havia de penetrar amb força en el món científic com a aspecte fonamental per a la seua salvació. L’ús del català als congressos i publicacions científiques era tan important per a tu com a la ràdio o la televisió. I en aqueixa parcel·la treballares infatigablement, dient i escrivint en català el millor de la teua producció científica». Fruit d’aquest compromís, va mantindre correspondència amb Joan Fuster en 1968-1969 i 1978 (9 cartes conservades).

Autoria: Òscar Pérez Silvestre

Llibres

---

Joaquim Ramos (curador). Els Congressos de Metges i Biòlegs de Llengua Catalana: gairebé un segle. Barcelona: Fundació Uriach 1838, 1996.

Articles en publicacions periòdiques

---

Àngel Llàcer i Escorihuela i Francesc Asensi i Botet. «Al Dr. Cèsar Sainz, en el sisé aniversari de la seua mort» a: Saó, núm. 111 i 113, 1988, p. 38 i 36.