Torcedor de seda i saineter

L’any 1864, durant les festes patronals, s’inaugurà a Gandia el teatre municipal que, amb el pas del temps, s’anomenaria Principal. I també hi sorgí un autor: Gaietà Salelles Cardona, torcedor de seda en el taller familiar que devien tenir al seu domicili de la plaça del Col·legi. Aquell mateix mes d’octubre passaren la censura prèvia tres peces seues en un acte i en vers que es conserven manuscrites en la Biblioteca Nacional: Un casament en Potries o Casarse per interés, Els suspirs d’un llauraor i Lo qu’es de Deu, clar se veu. Sorprenentment, no en demanà l’autorització personalment, sinó que ho feu el Teatro Novedades de Madrid, on devia tenir algun contacte que li podia estalviar els tràmits burocràtics. Però per l’idioma, el tema i la localització de l’acció estaven concebudes per a l’espai saforenc. Al novembre de 1865 tornà a presentar al censor, en aquesta ocasió de forma particular, dues comèdies en castellà: Por salir del compromiso i Dos vecinos en discordia.

Mentrestant, la ciutat i la comarca experimentaven un considerable canvi econòmic. Amb la recessió de la producció de seda i la seua industrialització, Gaietà Salelles hagué de replantejar-se el futur. Humanament també havia sofrit una desgràcia colpidora: la seua primera esposa, amb qui a penes havia estat casat un any, morí de sobrepart.

Potser aquestes circumstàncies el dugueren a trobar la nova ocupació lluny de casa com a inspector d’ordre en l’elitista col·legi Angélico del Cid, ubicat en un palau al carrer dels Llibrers del cap i casal. Hi estudiaven els fills de les famílies més distingides com la del poeta i director de Las Provincias Teodor Llorente, o la de l’empresari Enric Trénor. Entre les assignatures denominades d’ornament hi havia l’esgrima, l’equitació i el piano. A més, tenien molta cura de l’educació literària. Les seues instal·lacions incloïen un teatret on sovint organitzaven funcions, només per a papers masculins. Salelles fou l’autor de les primeres obres, hui desconegudes, que s’hi representaren.

L’any 1878, el col·legi va haver d’abordar transformacions severes entre les quals hi havia el canvi d’emplaçament. Paral·lelament, Enric Trénor havia recuperat el projecte del tramvia Carcaixent-Gandia després que se’n vera interromput el funcionament per la seua fallida. Gaietà tornà a mudar d’ofici: entrà a treballar en la nova empresa i hi continuà quan José Campo la convertí en tren de vapor.

En aquell final de segle naixia el blasquisme, que tenia per bandera l’anticlericalisme radical. L’art de Talia esdevingué una arma política, blasmat des dels púlpits i aplaudit als casinos republicans. A Gandia, la Unión Catòlica Gandiense obrí un teatret com a sana alternativa a la depravació que observava en els teatres Principal i Circo, després Serrano. Salelles hi estrenà, al juny de 1910, la seua darrera producció: el joguet en un acte Glories de la Revolusió.

Gaietà Salelles és autor d’una modesta producció dramàtica que restà inèdita o desaparegué, però que constitueix una contribució primerenca a un teatre valencià. Els autors encara hi buscaven un estil propi, però sense prescindir d’una indissimulada sèrie d’influències i calcs interns. Salelles no en fou l’excepció. Per exemple, Els suspirs d’un llauraor és deutora en temes i personatges dels joguets Rafela la Filanera de Ramon Lladró i Mallí i Llágrimes d’una femella, de Francesc Palanca i Roca.

D’altra banda, els esposoris i els amors contrariats són els assumptes més rebregats dels sainets valencians. Salelles no vulnera la norma, però en els seus personatges femenins es percep un lleuger clevill de rebel·lia en el mur del patriarcat. Un casament en Potries tracta del desastre consegüent a un matrimoni basat en l’engany mutu amb el propòsit d’ascendir socialment. Pepa Maria acabarà fugant-se al moro amb el seu promés de joventut. En Els suspirs d’un llauraor, que transcorre en una alqueria situada entre Daimús i el Grau, assistim al conflicte entre els oficials de Gandia i un camperol a propòsit de la condescendència amb què la filla del propietari tracta els individus provinents de la ciutat. Pepeta reclama la llibertat d’iniciativa de la dona en l’encetament de les relacions amoroses. D’altra banda, hi trobem reflectida la tensió entre el món rural i l’urbà, entre el llaurador dels saragüells i els pixavins de gorra i jaca. Així, el seu teatre esdevé notari del seu temps, una funció que també exerceix amb un registre col·loquial aspre i versemblant amb regust del terrer. En Lo qu’es de Deu, clar se veu es produeix un enfrontament entre dos joves, un tímid i de nobles sentiments, i l’altre, un amic fingit d’intencions malèvoles, que pretenen l’amor de la filla d’un llaurador acomodat. Quiqueta insisteix a rebutjar l’impostor i avisa son pare que, si l’obliga a acceptar-lo, se n’eixirà de casa en sagristà, és a dir, contra la voluntat paterna.

L’obra de Salelles s’ha de valorar en el context en què es produí. No és cap virtuós del vers ni destaca per la seua originalitat, però és hàbil en el plantejament de les situacions i sap dotar-les de realitat. A més, empra la llengua sense estrafer-la amb l’acostumada tirallonga d’espardenyades suposadament jocoses, ni amb convencionalismes artificials per no espantar les fines oïdes burgeses. Així mateix, la imatge que transmet de l’horta s’allunya bastant del paradís patrimonial que Llorente dibuixà per a la Renaixença. Unes singularitats que no s’arribaren a desenvolupar perquè el seu impuls creador cessà en no obtenir el ressò desitjat. El CEIC Alfons el Vell edità l’any 1987 el sainet Un casament en Potries.

Autoria: Gabriel Garcia Frasquet