Mestre i escriptor

Era fill de Josep Salort Ginestar, llaurador natural d’Ondara, i de Josefa Ginestar Oliver, natural de Ràfol d’Almúnia, amb domicili al carrer dels Sants Metges. Degué quedar orfe de ben jove o pertànyer a una família de pocs recursos, motiu pel qual fou asilat de la Casa de Beneficència de València, al carrer de la Corona.

Es va formar com a mestre a l’Escola Normal de València entre 1917 i 1921. Va opositar en la convocatòria de 1923, amb un resultat de 110,25 punts, la qual cosa li assegurà una de les places vacants de magisteri. La primera destinació, publicada oficialment al març de 1925, va ser l’escola de la Pobla de Benifassà. El 25 d'abril de 1925 es va fer càrrec de l’escola elemental de Culla, i en 1934 demanà un trasllat concedit finalment al Grup Cervantes de Borriana, on pel novembre era designat també mestre d’adults.

Era afiliat a la Federació Espanyola de Treballadors de l’Ensenyament de Castelló, impulsada amb força en la II República, i militava en l’Esquerra Valenciana de Gaetà Huguet Segarra, partit creat a l’agost de 1936 a Castelló que reivindicava un l’Estat del País Valencià dins la Confederació de Repúbliques Ibèriques i continuava l’estela d’Esquerra Republicana del País Valencià (1933).

Serafí Salort viu uns anys intensos com a mestre de Culla i Borriana, culturalment parlant. Formarà part del grup renovador capitanejat per Carles Salvador i el trobarem implicat en diverses accions importants per al valencianisme i l’escola valenciana. La història ens el situa pel setembre de 1932 en la definició inicial de l’Associació de Mestres Valencianistes, anunciada en les pàgines d’El Camí i signada per ell i per Carles Salvador, Francesc Boix Senmartí, Enric Soler i Godes i Antoni Porcar Candel; el trobarem també en la famosa Assemblea de Mestres de Castelló i en la fotografia icònica al pati de l’institut Ribalta en suport de Carles Salvador (desembre de 1932); a més, des del juny de 1934 serà delegat a Culla de la refundada Associació Protectora de l’Ensenyança Valenciana (APEV). Per a aquesta entitat degué ser corrector d’algun dels cursos de llengua per correspondència, atés que sabem que poc abans d’esclatar la guerra (1 de juliol de 1936) s’havia de fer càrrec juntament amb Antoni Porcar (Vinaròs) d’una nova convocatòria.

A Borriana estant, el 9 de maig de 1936, la Societat Castellonenca de Cultura li publicava en la col·lecció «Biblioteca de Contemporanis» el conte infantil Càstor i Elèrcia, que fou ressenyat en diverses publicacions com Gaceta del Libro (València), Heraldo de Castellón, La Publicitat i La Humanitat de Barcelona. Martí de Riquer en deia en La Publicitat: «Amb un estil planer, graciós i de rondalla, Serafí Salort ha publicat el seu conte Càstor i Elèrcia que, si més no, té l’interès d’ésser un gènere poc assajat entre nosaltres. Es tracta d’un conte per a infants amb tots els elements tradicionals: estil adient, aspecte meravellós i moral. La moral constitueix la novetat. Serafí Salort ha triat la moral que actualment necessiten més els nostres infants d’una banda a l’altra de la nostra terra, que és una moral patriòtica, i més concretament, d’amor a la nostra llengua. (...) Els dos personatges emprenen una tasca patriòtica i cultural que acaba amb una frase de moral singular i sana: “I vosaltres, xiquets, penseu que algun dia sereu hòmens, que algun dia portareu el rem del vostre poble. Aleshores, recordeu Càstor i Elèrcia; i encara que no pugueu vore’ls mai, ajudeu-los també en la seua tasca i jo us promet que sereu molt feliços”. El procediment didàctic no pot ésser més bo. És tot el contrari d’aquells contes la medul·la dels quals és ocupada per complet per a la finalitat didàctica i que des del primer moment repugnen l’infant. Serafí Salort ha creat un argument de prou interès i prou meravellós perquè els seus petits lectors s’hi trobin interessats i no descobreixin la moral fins al final, única manera de treure’n profit. Afegim a això la gràcia i la senzillesa d’estil amb què és escrit i la simplicitat de l’assumpte, que fan excel·lent des de tots els punts de vista el llibret».

La bona factura d’aquest conte, el sabor terral que desprén l’estil i el vocabulari en què fou escrit, el fan un exemplar valuosíssim. Lluís Meseguer el va antologar en 2009 amb aquesta observació: «Salort és autor d’un dels poquíssims contes (...), cultes i ben escrits, que marcaven el camí de la victòria de l’impuls intel·lectual de les Normes de Castelló: fer de la llengua un instrument comunicatiu i educatiu modern». L’edició es va exhaurir ràpidament i se’n va anunciar una nova edició il·lustrada; les circumstàncies de la guerra imminent, però, ho van entrebancar. Uns mesos més tard, el 6 de febrer de 1937, la nova Conselleria de Cultura que dirigia Francesc Bosch i Morata li demanava per carta a Borriana «un original de conte per a infants», però no sabem quina va ser la resposta.

Amb la caiguda de Castelló en mans franquistes (juny de 1938), Salort marxa a Manresa, en zona lleial a la República. Hi va treballar al Grup Escolar Renaixença, on hi havia un bon estol de mestres avançats: Rosa Delhom, líder en la renovació de l’ensenyament i propagandista de l’Escola Moderna; Jaume Roigé, dedicat a la difusió de les tècniques Freinet; Vicenta Cuende, entusiasta de la renovació pedagògica; Josep Maria Gabriel, mestre progressista director de colònies escolars; Maria Llaveries, mestra renovadora i catalanista destacada. Una bona mostra del tarannà de la majoria del professorat de l’escola és que en el procés de depuració que van fer els organismes franquistes en 1939, dels 17 mestres del Grup Escolar Renaixença, quatre van ser expulsats de l’ensenyament i tres més van ser traslladats forçosament durant cinc anys fora de Catalunya a causa de les seues idees progressistes i catalanistes.

Va fugir a França, va estar uns mesos en un camp de refugiats i d’allà va passar a Mèxic amb el vapor Sinaia, que salpà el 25 de maig de 1939 des del port de Sète amb 1.599 republicans que havien acceptat l’asil polític del president de Mèxic. A la seua fitxa d’asilat consta que hi va entrar per Veracruz el 13 de juny de 1939, que era casat, sabia francés i no professava cap religió. Tenia 36 anys llavors. Susana Gamboa, muller del cònsol de Mèxic a França, era qui podia donar referències sobre ell. Es va establir inicialment a Oaxtepec, a l’estat mexicà de Morelos. Sembla que posteriorment es va traslladar a la capital. No va poder exercir de docent, però fou encarregat d’obres, venedor de productes diversos i empleat en la secció de blanqueig en una fàbrica de fils de cosir.

Era membre de la Casa Regional Valenciana, per a la fundació de la qual va escriure en valencià la primera crida en 1942, en fou vicepresident en 1958 i col·laborà amb escrits valencians en el seu portaveu Senyera. Va escriure amb Francesc Alcalà Llorente i Enrique Bohorques el llibret per a la Falla de Texcoco, la primera falla plantada a Mèxic (1945) amb l’objectiu que el foc corrector reduïra «a cendra un passat d’ignomínia» i fera renàixer «la tradició en una València plena de llibertat i esplendor». Les seues quartetes titulades «All-i-oli», dedicades als vencedors de la guerra, deien:

Posa en un plat, no molt net,

dos unces de señoritos,

un quilo de requetés,

tres quarts d’unça de moritos.

Macarrons, els que vulgues

(no fan gust ni fan color);

Falangistes que comulguen

amb uns credos de retor,

posa’n u, i en són massa;

de «pas d’ànec» un grapat,

un trosset de carabassa

(ací són ell i el cunyat).

Remena açò en un morter

i, quan estigues cansat...

tira el morter al carrer:

a bon segur... restes fart.

 

En Senyera va publicar entre 1952-1961 diversos textos en prosa i poemes en què ressona la memòria personal, amb títols com «Records de la infància», «Tenia raó el xiquet», «Humorista de rajoleta», «Foc i llum» o «L’evolució de les falles». Va ser dels pocs col·laboradors exiliats que hi escrivien en la llengua del país, de vegades amb el pseudònim Ortinar (ja emprat per ell en 1929 en el castellonenc Diario de la Mañana quan era mestre de Culla), com ara en els textos «El nostre idioma» i «Parlem valencià». El seu coneixement de l’idioma era molt acceptable, com ho demostren aquestes col·laboracions i la correspondència amb el bon amic Enric Soler i Godes, amb qui intercanvià tota mena de publicacions didàctiques, literàries, infantils i d’informació general (Santi Cortés, 1995 i 2001). També estigué en contacte epistolar amb els literats i vells amics Carles Salvador i Bernat Artola, alguns textos dels quals arribaven a les pàgines de la revista Senyera en l’etapa en què era vicepresident de la Casa Regional. A més a més, va col·laborar esporàdicament en la publicació de l’exili català Pont Blau, amb el comentari del poemari Bestioles del seu estimat Soler i Godes (1952).

En 1953, Salort es donava d’alta en el partit Izquierda Republicana de Mèxic. No hi ha massa més detalls de la seua vida en l’exili, on va morir als 62 anys.

Autoria: Òscar Pérez Silvestre

Llibres

---

Manuel García. Exiliados. La emigración cultural valenciana (vol. III). València: Conselleria de Cultura de la Generalitat Valenciana, 1995.

---

Santi Cortés. El valencianisme republicà a l’exili. València: Generalitat Valenciana, 1993.

Capítols de llibres

---

Lluís Meseguer. Lluís Meseguer. Castelló literari. Castelló de la Plana: Publicacions de la Universitat Jaume I-Diputació de Castelló, 2003, p. 297 i 333.

---

Òscar Pérez Silvestre. Òscar Pérez Silvestre. Josep Francesc Boix Senmartí. El mestre que estimava la natura i la poesia (1901-1933). Castelló de la Plana: Publicacions de la Universitat Jaume I-Fundació Soler i Godes, 2019.

Articles en publicacions periòdiques

---

Joan M. Serra Sala. «Evolución de la enseñanza pública en Manresa durante la Segunda República y efectos de la represión franquista sobre el profesorado» a: Cabás. Patrimonio Histórico Educativo, núm. 10, 2013, p. 43-65.

---

Santi Cortés. «Setze poemes valencians d’exili» a: Caplletra, núm. 36, 2004, p. 117-152.