Compositora i pintora

El seu avi tocava el violoncel i era molt afeccionat a l'òpera. El pare, Josep Salvador i Ferrer, tocava el violí, tot i no dedicar-s'hi professionalment, i va ser impulsor de la creació de la Societat Filharmònica i el Conservatori de Castelló. La seua germana fou la violinista Josefina Salvador. Als sis anys, estudià piano amb la seua tieta Joaquima Segarra, pianista d'anomenada. Als 18 anys es va titular al Conservatori de València. Va continuar els estudis musicals d'harmonia, composició i orquestració amb Vicent Asencio, amb qui es casa el 1943. Als quinze anys escrigué la seua primera obra, una peça per a sis veus mixtes titulada Com és la lluna i als divuit composà la seua primera cançó per a veu i piano, Cuentan que la rosa.

La seva vocació inicial sembla que va ser la pintura, afició a la què retornà el 1983, quan va començar a pintar sobre vidre, conreant un estil naïve molt personal, i participant en diverses exposicions individuals i col·lectives. Tant ella com el seu espòs seguiren en un principi la línia estètica del darrer Manuel de Falla, és a dir, el neoclassicisme d'El Retablo de Maese Pedro i el Concert per a clavecí, influència que és particularment evident, en el cas de Matilde Salvador, en la seua òpera La filla del Rei Barbut. Malgrat haver-hi una comunitat estètica, cada membre del matrimoni va mantenir la seua línia personal.

Un dels seus primers guardons l'obtingué el 1937 per la musicació d'uns poemes de Bernat Artola aplegats sota el títol de Tres Cançons valencianes. L'atorgava la Conselleria de Cultura del Consell Provincial de València presidida aleshores per Francesc Bosch i Morata, del Partit Valencianista d'Esquerres. El mateix any encara va escriure un ballet i el 1939 un cicle de cançons dedicat a Manuel de Falla.

El 1950 va donar a conèixer algunes de les seves composicions a París, on van ser ben rebudes per la crítica especialitzada.

Des de molt jove va compondre sobre textos de poetes, ja que es declarava amant de la poesia i atreta per la veu com a instrument musical. En aquest sentit, destaquen les seues cançons, havent musicat poemes de Bernat Artola, Xavier Casp, Salvador Espriu, Miquel Costa i Llobera... amb una notable inspiració melòdica.

Entre la seua producció simfònica destaquen els ballets El segoviano esquivo (1953), encarregat pel ballarí Antonio, i estrenat al Festival Internacional de Música i Dansa de Granada, i El sortilegio de la luna (1954). També és autora d'òperes. La primera va ser La filla del Rei Barbut, sobre un text de Manuel Segarra Ribes inspirat en el Tombatossals de Josep Pascual i Tirado, estrenada a Castelló de la Plana el 1943. Aquella va ser la primera òpera de la història escrita en valencià, i concità l'entusiasme de la crítica i suposà tot un esdeveniment. El camí fins arribar a l'estrena no fou, però, gens fàcil. L'entusiasme hagué de suplir la manca de recursos i, a més, al darrer moment, l'obra topà amb la censura, que a banda de veure mal el fet que l'autora fos una dona, exigí també que una part del text fóra escrit en castellà. Matilde s'hi negà en redó. Fins i tot les mateixes autoritats franquistes de la ciutat es mostraren contrariades per la imposició. L'afer es va solucionar escrivint en castellà un comentari explicatiu sobre l'origen de l'obra per a ser llegit poc abans de començar la representació i escrivint també en castellà el programa.

El 1974 es representà per primera vegada al Gran Teatre del Liceu de Barcelona la seva òpera Vinatea, que recrea un episodi de la Crònica de Pere el Cerimoniós, amb text de Xavier Casp. Aquesta és fins al moment l'única òpera estrenada per una dona al Gran Teatre del Liceu. Casp ja havia optat en aquell moment per legitimar, a compte del seu prestigi i trajectòria, l'anticatalanisme valencià. Matilde, que coneixia Casp des de la seua joventut, suportaria amb resignació aquell capgirament i el d'altres amics i coneguts.

Altres de les seves obres destacables són Betlem de la Pigà i Cantata dels dotze estels, amb lletra de Miquel Peris, música religiosa com Missa de Lledó, en honor a la patrona de la ciutat de Castelló de Plana, i la Missa de Perot. Amb una beca de la Fundació March va escriure una cantata simfònica sobre textos de Salvador Espriu. Altres obres d'encàrrec que va estrenar van ser Retaule de Nadal, Mujeres de Jerusalén (per encàrrec de RNE) o Cervantinas (per encàrrec de la Comisaría Nacional de Música).

Entre els recitals de les seues obres a l'Estat Espanyol, França o Itàlia destaquen intèrprets com Josep Iturbi, Victòria dels Àngels, Montserrat Caballé o Carme Bustamante.

El 1974 començà la seva tasca docent com a professora de solfeig i teoria de la música al Conservatori Superior de Música de València.

Col·laborà com a crítica musical a diaris i revistes de Castelló, València i Catalunya.

Va obtenir dues vegades el premi Joaquín Rodrigo de Composición Coral i el Joan Senent per la seva col·lecció de composicions per a veu i piano Planys, cançons i una nadala. Entre els nombrosos premis i distincions que va rebre en vida, cal destacar la Medalla al mèrit cultural de la Generalitat Valenciana (1997), la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya (2005), la Medalla d'Or de la Universitat de València (2001) i Medalla d'Or de la Universitat Jaume I de Castelló (1998) .

Va desenvolupar una especial relació afectiva amb la cultura de l'Alguer havent dedicat diverses obres a aquesta ciutat sarda de parla catalana. El fet venia de lluny, dels anys 1960, quan se li encarregà l'obra que havien de cantar conjuntament totes les corals participants en la vintena edició del Cant Coral Internacional que va tenir lloc a Barcelona. Per a l'ocasió escollí uns fragments de Cant a la terra nativa del valencià Miquel Duran, un poeta amb unes connotacions nacionals i progressistes ben evidents. Aquesta estima per l'Alguer evidenciava un compromís per una cultura i una llengua compartides, una estimació que la compositora traduïa ben sovint en música. Un bon exemple d'això es donà a finals dels anys 1980 quan la Federació Catalana d'Entitats Corals li va encarregar una sardana. La proposta acabà ampliant-se i es concretà en la composició de les Cinc Sardanes vegetals, una obra que aplega cançons sobre arbres rellevants dels Països Catalans: El Roure de Serrabona, sobre un poema de Joan Sebastià Pons; El Pí de Formentor, amb lletra de Miquel Costa i Llobera ; La Carrasca de Culla, poema de Miquel Peris; Oliveres de l'Alguer, poema de Caria i Xiprers de Sinera amb text d'Espriu.

Matilde Salvador busca i troba la inspiració de les seues composicions en els temes i personatges de la nostra terra i del nostre poble; s'expressa amb un llenguatge musical culte, modern i complex i d'aquesta manera dignifica la cultura popular, tradicional, nacional dels catalans, rebutjant la banalització i folklorització.

Els darrers anys rebia el reconeixement d'institucions i universitats a l'obra i la trajectòria. Homenatjada el desembre de 2005, en el seu discurs d'agraïment aprofitava per ratificar-se una vegada més en el seu compromís i fidelitat a un poble, a una cultura i una llengua. "Que es note en quina terra hi ha soterrades les meues arrels", declarava respecte de la seua música. Se li ha reconegut un paper públic profundament nacional, dialogant, de dona culta, oberta i conciliadora. També la seua condició de dona compromesa es reflexa en algunes de les seues composicions, com ara Homenatge a la poesia femenina d'Amèrica, fet entre els anys 1940 i 1950 amb textos de Gabriela Mistral, Alfonsina Storni, Delmira Agustini i Juana Ibarbourou als quals incorporà també, allà pels anys 1980, els de Dulce María Loinaz.

Autoria: Pilar Navarro i Borràs

Llibres

---

SOLBES I LÓPEZ, Rosa. Matilde Salvador: Converses amb una compositora apassionada. València: Tandem Edicions, S.L, 2007.

---

V.V.A.A.. Història de la música catalana, valenciana i balear. Barcelona: Edicions 62, 2003.

Articles en publicacions periòdiques

---

AADD. «Matilde Salvador: un pont de mar blava» a: Saó, 2002.

---

VIADEL, Francesc. «Matilde Salvador: un pont de mar blava» a: Serra d’Or, 2008.