Escriptor i periodista

Fill de Francesc Sanmartín i de Felipa Aguirre. Tot i mostrar una bona inclinació a l’estudi, hagué d’abandonar-los per una mala salut i ser autodidacte. De jove ja publicava poemes inspirats en Zorrilla i Arolas en alguns diaris, i el 1870 va estampar a Madrid el llibre Baladas y cantares. A partir d’aquell moment va escriure en El Universo de València, en El Globo de Madrid o en el butlletí de l’Ateneu de València, des d’on animava els lletraferits valencians a escriure en la llengua pròpia (1872): «Poetes de València, poetes de ma terra, / Vosaltres que de l’arpa les cordes feu vibrar, / Cantem en nostra llengua com l’au canta en la serra, / Sigam valents l’ensenya que alcen nostres germans».

El 1876 escrivia en el pròleg al seu llibre d’epigrames Cuentos vells y baralles noves, arreplegats pels pobles de Catalunya i del País Valencià per on havia passat: «Valencia, la pátria d’en Ausias March y en Jaume Roig, aymant com la primera de les seues glòries, no podia per ninguna de les maneres permaneixer indiferent á la idea tan lloable com transcendental pera nostre reyalme, de restaurar la rica joya de nostra literatura; idea noblement iniciada per sa germana Catalunya».

Dos anys més tard es fundava l’entitat Lo Rat Penat, en la sessió inaugural de la qual va participar al costat de Constantí Llombart. Sanmartín va declamar el poema «¡Avant!...», text on reivindica públicament l’ús del valencià i que ha estat considerat com a exemple del posicionament favorable a la politització de la Renaixença al País Valencià. Com a soci de Lo Rat Penat, va formar part de la junta directiva els cursos 1883-1884 (vocal) i 1886-1887 (bibliotecari). El 1883 va guanyar uns primers premis en els Jocs Florals ratpenatistes, guardons que s’allarguen fins al 1899, amb el reconeixement de Mestre en Gai Saber (1899).

També va ser redactor de La Traca, revista en valencià d’humor satíric de caràcter costumista (1884-1887), fundador d’El Recreo de las Familias (1871), col·laborador en El Correo de la Moda, La Elegancia, El Museo Universal, Los Niños, El Cascabel, El Panorama, La Risa, La América, El Mundo Cómico, Madrid Cómico, Almanaque de La Ilustración, i va dirigir a Tarragona El Orden. Té col·laboracions en el quinzenal Lo Rat Penat de Llombart (1885), Les Dansetes (1890), Les Albaes (1896, setmanari fet a Madrid) i en l’Almanaque de Las Provincias li publicaren 28 textos en castellà i valencià entre 1881-1902. Ell mateix confessa que va publicar en L’Esquella de la Torratxa i La Campana de Gràcia.

Es va establir definitivament a Madrid cap al 1887 i va conrear quasi tots els gèneres literatura en les dues llengües, al ritme d’un llibre per any: El cesto de flores: poesías ligeras (1871), Maremagnum: poesías festives (1872), Pandemonium: novelas, leyendas históricas, fantásticas, artículos serios, humorísticos, de costumbres, etc. (amb Jacint Labaila, 1873), Flores y perlas: poesías morales (amb Constantí Llombart, 1873), Trigo y paja: coplas de varios colores (1874), Cuentos vells y baralles noves recullits d'así y d’allá (1876), Melonar de Valensia: cabotes y calaveres (amb Constantí Llombart, 1877 [facsímil de 1982]), Las mujeres en camisa (1878), Camelias. Poesías de salón (1880), Filosofía menuda (1881), Música celestial: poesías humorísticas (1882), la lletra de La petenera: canción flamenca (1883), Jagants y nanos (1895), l’inèdit en part Valencianos ilustres (1886), Filigranas íntimas (1897) i Del agre dols: coloquis, lletretes y epigrames (1900). De jove havia escrit diverses obres teatrals en castellà: Por un pie, Tomasita (1869), El desenlace inesperado, Los dos Justicias, Tía y sobrina i la sarsuela Una noche de aventuras. Sembla que no va fer provatures en aquest gènere en la llengua del país i que es va quedar inèdit l’aplec de poemes valencians Cants de ma terra.

En Jagants y nanos (falóries en prósa y vérs), escrit a Madrid i estampat a València el 1895, comenta detalls de la seua vida i hi trobem alguns retrats dibuixats de l’escriptor. En aquesta obra intenta emprar un model de llengua genuí, net de castellanismes, reconeix implícitament la unitat de la llengua i demana la creació d’una institució normativa oficial per a la llengua del País Valencià que n’evite la castellanització i l’enllace amb la llengua antiga. Socialment, critica que als valencians el manca unió, esperit valencianista i que és un poble colonitzat. Conta també en el pròleg que havia fet una campanya regionalista a Madrid en El Globo i El Resumen, i a Barcelona en L’Esquella de la Torratxa a favor dels escriptors valencians per a donar-los a conéixer.

Era casat i tenia un fill, al qual ensenyava la llengua paterna a Madrid. La seua muller va faltar cap al 1900 i ell va viure afectat el temps que li va quedar de vida.

Autoria: Òscar Pérez Silvestre

Capítols de llibres

---

Constantí Llombart. «En Joseph F. Sanmartín y Aguirre», a: Constantí Llombart. Los fills de la morta-viva. València: Emili Pasqual, 1879, p. 581-587.

Articles en publicacions periòdiques

---

Redacció. «Necrològica de Josep Francesc Sanmartín Aguirre» a: Almanaque Las Provincias para 1902, 1902, p. 481-482.

---

Sobre Josep Francesc Sanmartín Aguirre
Sobre Josep Francesc Sanmartín Aguirre
https://malandia.cat/2024/03/el-sentiment-de-pertinenca-a-la-terra-la-llengua-materna-i-la-germanor-en-el-regne-de-valencia-del-segle-xix/