Escriptora i activista cultural

Filla d’un fuster, Lluís Santiró Terés, que treballava al Parc d’Artilleria, i de Carme Font Vallés, natural de Castelló. Va passar els primers anys de la infància al barri de Sant Gervasi de Barcelona, juntament amb la seua germana Carme. En finalitzar la Guerra Civil, el pare va ser empresonat en un camp de concentració i després de ser alliberat fou despatxat del treball dins dels processos de depuració franquistes. Per això, la família decideix enviar les filles a València, on la mare tenia familiars. Les experiències viscudes per Clara en aquell viatge en tren quedaren reflectides en una de les seues obres publicades pòstumament, el conte titulat Aquell tren..., aquella estació...

Després dels estudis primaris, Clara va cursar mecanografia i taquigrafia per poder treballar de secretària, però després d’uns mesos treballant en una empresa i guanyant un sou mínim, va passar a treballar d’empaquetadora d’ous, on cobrava gairebé el doble. En aquest nou treball conegué a qui es convertiria el 1954 en marit i company durant la resta de la seua vida, Florencio Sánchez, un emigrant turolenc de Blancas. Després d’un temps, el matrimoni es va traslladar a Blancas, on van iniciar un projecte per obrir una granja d’ànecs, en la qual van invertir una part de les terres i dels recursos de Florencio. És en aquesta etapa a Terol que naixen dels tres primers fills: María Luisa, Tomás i Amalia. En 1961 tornaren a València i s’establiren en un nou barri que començava a formar-se amb unes poques cases construïdes per l’Arquebisbat de València per acollir les famílies afectades de la riuada del Túria de 1957. Era el barri de Sant Marcel·lí, més enllà de la Creu Coberta, al sud de la ciutat.

Aquest nou món, ja desaparegut, entre una València que creixia ràpidament durant els anys del desarrollismo i un món rural viu però en retrocés, una horta absorbida per l’expansió però plena d’històries i llegendes, van servir d’inspiració per a dos dels seus contes més coneguts: Els dos gegants de Sant Marcel·lí i El gripau, tots dos publicats per l’editorial Denes de Paiporta, així com per a una obra encara inèdita titulada El directe de Colàs.

Instal·lats a Sant Marcel·lí, el matrimoni obri una botiga de venda d’ous i el marit troba treball en una fàbrica, però un accident laboral capgira novament el futur de la família i obliga Clara a treballar més hores per poder mantindre-la: vendrà ous a la botiga, de porta en porta i pel barri obrer de nova construcció a Alfafar, anomenat Parc Alcosa. Poc després naixia el seu quart fill, Ernesto.

L’any 1984, Clara aconsegueix jubilar-se i és quan comença a desenvolupar diverses de les activitats que havia hagut d’ajornar per la difícil situació econòmica de la família. Amant de la cultura, no havia pogut estudiar com li hauria agradat i ara n’era el moment. D’una banda, es fa catequista a la parròquia de Sant Marcel·lí, i de l’altra reprén l’ús i l’estudi de la seua llengua materna, abandonada en acabar la guerra. Es va matricular en els cursos de valencià que impartia el Centre Carles Salvador d’Acció Cultural del País Valencià i als 73 anys obtenia el títol de nivell Superior a la Junta Qualificadora de Coneixements de Valencià.

Incansable treballadora i amant dels xiquets, va unir la tasca de catequista a la seua estima per la llengua i feia les sessions en valencià a la parròquia del barri. També per aquesta època inicia una etapa com a contacontes i basteix una producció infantil en pocs anys: Els dos gegants de Sant Marcel·lí (2002), El gripau (2002), El directe de Colàs (inèdit), Mil tretze (2005) i Tha-ron-xina. La llegendària història de la flor del taronger (2006). Va ser una gran col·laboradora de l’Associació de Veïnes i Veïns del Barri de Sant Marcel·lí, de la qual era sòcia, i en la seu de la qual presentava les obres que li publicava Denes.

En el 2005 li van diagnosticar un càncer, a causa del qual va faltar al març de 2007. Durant les llargues estades a l’Hospital La Fe de València no va deixar d’escriure; de fet, una de les seues obres, Mil tretze, la va escriure durant un d’aquests períodes de convalescència hospitalària, i compaginava aquest entreteniment literari amb activitats per animar altres malalts hospitalitzats, els llegia els seus contes o participava en l’actuació d’altres voluntaris.

El 25 d’abril de 2008 es va presentar al local de la Unió Musical l’Horta de Sant Marcel·lí el llibre Homenatge a Clara Santiró. Una dona singular, amb col·laboracions del seu fill Ernest Sánchez, Maria Montes, Estíbaliz Manrique i Pepa Salavert. Aquest opuscle, editat per Denes i publicat per l’Associació José Luis Sampedro per a la Salut i la Cultura, tracta sobre la seua vida, un exemple per a altres malalts per fer front a la malaltia amb un estat d’ànim optimista, i recull, entre altres textos de semblança, tres obretes inèdites de Clara Santiró: els contes Aquell tren..., aquella estació... i Marieta, i el poema que va escriure l’11 de març de 2004, dia de l’atemptat de Madrid, en què rebutja la guerra, titulat Ferida de guerra.

Alhora, els veïns del barri de Sant Marcel·lí van presentar l’any 2008 una sol·licitud a la Delegació de Cultura de l’Ajuntament de València, amb el suport de totes les entitats culturals, esportives i educatives del barri, instant a dedicar la biblioteca del Centre Cultural Rambleta a l’escriptora Clara Santiró i Font, en record i homenatge de la insigne escriptora valenciana veïna del barri. Després de quatre anys, el 2012 l’ajuntament del cap i casal li va dedicar la biblioteca que es troba al Centre Cultural La Rambleta, al carrer de Pius IX, número 2.

A més, el 19 d’abril de 2013, l’activa l’Associació de Veïnes i Veïns del Barri de Sant Marcel·lí li va tributar un altre homenatge a la biblioteca que porta el seu nom, amb l’assistència de prop de tres-centes persones entre veïns, amics, lectors i familiars de Clara, organitzat per l’associació esmentada amb la col·laboració de l’Ajuntament de València, la Xarxa de Biblioteques Públiques Municipals, la Unió Musical l’Horta de Sant Marcel·lí i la Muixeranga de València. Després dels parlaments i semblances, es va projectar un vídeo sobre l’escriptora i s’inaugurà l’exposició «Clara Santiró: una dona singular» amb un plafó biogràfic, panells de gran format de les seues publicacions, fotografies i objectes personals.

Autoria: Òscar Pérez Silvestre

---

Necrològica Clara Santiró
Necrològica Clara Santiró
https://www.nodo50.org/xarxafeministapv/?+Mor-l-escriptora-Clara-Santiro+

---

Homenatge a Clara Santiró
Homenatge a Clara Santiró
https://www.elperiodic.com/valencia/ayuntamiento-dedica-biblioteca-rambleta-escritora-clara-santiro_161360