Músic i compositor

Fill únic nascut en una família de metges i de farmacèutics de fortes conviccions catòliques. La seua mare, Elena Ventura Rihuet, era de Barcelona. El seu pare, Ricardo Santos Ramos, era un pediatre reconegut a la ciutat i pintor.

Santos va aprendre a tocar el piano als cinc anys amb el seu oncle Pep Santos, que combinava la professió de farmacèutic amb la de pianista. Als dotze es va presentar oficialment com a pianista a Vinaròs en un concert on va interpretar, amb gran virtuosisme segons la seua biògrafa Aurora Marín, obres dels grans mestres clàssics.

El jove músic va estudiar al Conservatori Superior de Música del Liceu mentre alternava els estudis de batxillerat. Gràcies al seu expedient acadèmic, Santos va aconseguir una beca per a anar a estudiar a París amb compositors i pianistes com Jacques Février, Magda Tagliaferro i Marguerite Long. Posteriorment, va viure un any a Suïssa a casa del mestre Harry Datyner, un dels músics més importants del país i professor durant molts anys del Conservatori de Ginebra.

De nou a Barcelona, mitjançant el compositor Joaquim Homs va contactar amb l’avantguarda catalana. El Club 49, animat pel mecenes Joan Prats, amic de Joan Miró, li va organitzar un seguit de concerts de música contemporània. Al Concert de Cambra d’inauguració de la temporada 1963-64, celebrat a La Ricarda, el músic va interpretar Johann Sebastian-Bach, John Cage, Anton Webern o Karl-Heiz Stockhausen, entre d’altres.

Segons Aurora Marín, de totes les relacions amb compositors catalans contemporanis, la més important fou la que va mantenir amb Josep Maria Mestres-Quadreny, que el 1957 ja havia col·laborat amb Joan Brossa en l’òpera El ganxo. Una altra relació ben rellevant és la que va establir amb el productor i cineasta Pere Portabella, que li va presentar el poeta Brossa. El 1968 va ser becat per la Fundació March i es va traslladar a Estats Units, on va conèixer John Cage. A partir de 1978, Santos va decidir compondre i interpretar solament la seua pròpia música.

Santos va ser sensible a les preocupacions polítiques del seu temps, en part influït per Portabella i Brossa. El 1973 va formar part del Grup de Treball, col·lectiu que proposava la idea de la pràctica artística com a lluita contra la repressió cultural i política. Aquest mateix col·lectiu va donar suport amb el seu treball als 113 participants en l’Assemblea de Catalunya. Santos va militar al PSUC i va visitar durant dotze dies l’URSS on va conèixer Dolores Ibárruri, La Pasionaria, i el fill del militar Enrique Líster.

Entre juliol i novembre de 1972 va ser un dels responsables de la ràdio clandestina impulsada per l’Assemblea de Catalunya. S’encarregava de les qüestions tècniques i cercava els pisos des d’on emetia. Cada emissió començava amb la seua interpretació al piano d’Els segadors. Per a l’Assemblea va compondre també un himne encara inèdit. Segons el periodista Jordi Sebastià, i a tall d’anècdota, els qui el coneixien personalment deien que al músic Els segadors li semblava una peça musicalment molt pobra i, en canvi, considerava “increïble” La Muixeranga.

El 1976, amb Octavi Pellisa i Pere Portabella, va escriure el guió i la música del documental Informe General, que abordava la incipient transició espanyola.

La seua biògrafa destaca Té Xina, la fina petxina de Xina? com a exponent de la seua posició crítica cap al poder. L’obra fou estrenada el 1983 a Barcelona amb la soprano Carina Mora, l’actor i valencianista Pep Cortés, la ballarina Àngels Margarit i els ballarins Toni Jódar i Ramon Colomina. En nombroses ocasions, Santos va posar al servei de la cultura i la llengua del país amb les seues espectaculars composicions. El 1997 va estrenar la seua Cantata a Joan Fuster a la plaça de bous de València com a colofó de la manifestació del 25 d’Abril per les llibertats nacionals, organitzada per Acció Cultural del País Valencià. L’encarregat de l’escenografia de l’espectacle va ser l’artista Artur Heras. Hi van participar les bandes de música Associació Unió Musical de Bocairent, Ateneu Musical de Sueca, la Primitiva Setabense i diverses corals, entre les quals la d’Aldaia, l’Eliana, Sueca, Bonrepòs i Mirambell, la Navarro Reverter o l’Orfeó Universitari de València. També hi participaren diversos balls tradicionals del País Valencià, com els guerrers de la Todolella, els Porrots de Silla o la Muixeranga d’Algemesí.

Altres accions en aquesta línia que mereixen ser recordades són la seua presència en el punt d’encontre de la Via Catalana entre el País Valencià i Catalunya durant l’acció de la Via Catalana de l’Onze de Setembre de 2012; la seua participació en el Concert per la Llibertat al Camp Nou de juny de 2013 o la direcció de la Cobla per la Independència interpretant la Fanfàrria que havia estrenat en l’obertura dels Jocs Olímpics de Barcelona 92, substituint el crit “Hola!” per “Independència!”.

Cal recordar també que va compondre la música del Tirant lo Blanc de Joanot Martorell, dirigida per Calixto Bieito, i l’acció per a piano i la ballarina Sol Picó sobre una versió d’Els segadors que va ser presentada en els actes de difusió de la cultura catalana en la Fira del Llibre de Frankfurt de 2007.

El periodista Jordi Sebastià recorda que una de les darreres aparicions públiques de Santos va tenir lloc el 9 de novembre de 2014, quan va visitar la Ràpita per a donar suport a la convocatòria a favor d’un referèndum d’independència.

Santos va ser reconegut amb nombrosos guardons: Premi Nacional de Composició de la Generalitat de Catalunya (1990); Premi Ciutat de Barcelona de la Música (1993); Premi Ciutat de Barcelona a la Projecció Internacional (1996), Creu de Sant Jordi (1999); Premi Nacional de Teatre (2001), Miquelet d’Honor de la Societat Coral El Micalet (2005) o el Premi Nacional de Música en la modalitat de composició del Ministeri de Cultura.

Molt estimat a la seua terra, el 2015, l’associació valencianista Maestrat Viu va atorgar-li el Premi Carles Salvador. Aquell mateix any, l’IVAM de València li va dedicar una exposició a la seua faceta com a cineasta i compositor de música per a cinema. També el va homenatjar amb un altra exposició (“Univers Santos. El fervor de la perseverança”) La Nau de la Universitat de València.

Autoria: Francesc Viadel i Girbés

Llibres

---

Aurora Marín López. Carles Santos. La música posada en escena. Vinaròs: Associació Cultural Amics de Vinaròs, 2019.

---

Joaquín Ortells Agramunt. Análisis y catalogación de la obra de Carles Santos (tesi doctoral). Castelló de la Plana: Universitat Jaume I, 2015.

---

Jordi Sebastià (2019): “El desafiament de salvaguardar el llegat infinit de Carles Santos”
Jordi Sebastià (2019): “El desafiament de salvaguardar el llegat infinit de Carles Santos”
https://www.vilaweb.cat/noticies/el-repte-de-salvaguardar-el-llegat-infinit-de-carles-santos/

---

Centro de Documentación de Música y Danza (sobre Carles Santos)
Centro de Documentación de Música y Danza (sobre Carles Santos)
https://www.musicadanza.es/efemerides/carles-santos-ventura