Funcionari, comediògraf i poeta

Era fill d’un tinent de carabiners, Severiano Sendín Usabiaga, i de mare xativina. En 1911, a son pare li van concedir per malaltia la destinació de València. Van viure molts anys prop del Mercat de Colom, fet que explica el seu arrelament al cap i casal i que sovint el consideren nascut a la ciutat. De fet, als 16 anys ja assoleix un accèssit a l’Englantina en els Jocs Florals de Lo Rat Penat de 1919.

Pel setembre de 1921, el jove Alfred Sendín va ser destinat com a caporal del Regiment de Mallorca número 13 a la guerra del Rif, fet del qual deixa constància en poemes i proses en Las Provincias com a corresponsal. Al maig de 1922 torna a València i es dedica a escriure. Immediatament aconsegueix un accèssit en els Jocs Florals de Godella en la categoria de poesia religiosa, continua escrivint en aquest diari i col·labora amb poemes en castellà i valencià en el seu Almanaque entre 1924 i 1930.

En 1925 es presentà als exàmens d’auxiliars d’Hisenda i es va convertir immediatament en funcionari; al novembre de 1927 era destinat a les oficines de Castelló de la Plana, però sembla que el 1928 ja havia tornat a València.

El 3 d’abril de 1926 debutava com a autor teatral al Salón Novedades de València amb el sainet Tonica la del llunar, que segons la premsa del moment era la millor obra còmica de la temporada. La van seguir moltes més abans de la guerra, de tipus variats (comèdia, revista, sarsuela, joguet còmic, poema dramàtic) com ara L’ombra del mal (1926), A la teua reixa... (1926), Amorosida (1927), L’endolaeta (1927), Les últimes oronetes (1927), Floreta de la serra (1927), Amor que torna la pau (1927), Vides trencades (1928), Russafa-Bolseria-Mataero (1928), Noche de brujas (1928), El senyor que es volia casar (1928), Sacrifici (1929), Encarna la primorosa (1930), ¡Front a front! (1930), Grogui...!, Grogui...! (1931), La rosa del “Barrio Chino” (1932), Barraca de fira (1934), Ella, l’atra, i don Pepito (1934), Els despistats (1934), Llum de vida (1934) i Els papirusos (1936). Ja el 1927, la premsa destacava que era, amb Estanislau Alberola, un dels pocs autors amb més formació poètica i el que més bellesa i passió aportava a l’escena valenciana. Eren obres estrenades al Novedades, Regional, Nostre Teatre, Russafa i Modern que s’exportaven a altres ciutats valencianes, algunes d’elles fetes en col·laboració d’altres autors com Enric Beltran Royo, Estanislau Alberola (el seu mestre teatral, tal com confessava) i de diversos compositors musicals per als números cantats. Solien publicar-les el mateix any en les col·leccions «Galeria d’Obres Valencianes», «Teatro Valencià» i «Nostre Teatro». Ben aviat, Lo Rat Penat li va reconéixer la vàlua i li tributà un homenatge el 26 de desembre de 1927. Per a Josep Lluís Sirera, en la majoria d’elles destaca per la seua capacitat de retratar costums i tipus valencians del moment, així com per la força humorística de les situacions i personatges.

Els motius socials, econòmics i culturals d’aquest renaixement del gènere han estat àmpliament descrits per Caterina Solà i Jaume Lloret, entre altres. Per resumir, la positiva expansió econòmica que té lloc durant la dictadura de Primo de Rivera té un reflex en un espectacle teatral que ha de competir amb un altre espectacle de masses: el cinema. La comèdia es posa per davant d’altres gèneres com el líric, les varietats o la revista, i això genera un ampli grup de comediògrafs –de veterans i també de novells– que es dediquen amb intensitat al conreu del sainet valencià. Al costat d’això, apareix un grup nodrit de companyies professionals que capitalitzen el gènere. Lògicament, l’estabilització de les representacions en valencià en un o en diversos establiments teatrals de les capitals només és possible a partir del moment que es veu que resulta rendible per als empresaris, per als autors i per als actors. D’aquesta manera sorgeix el mercat lucratiu del sainet, que coneix en els anys 20 i 30 la major expansió de la seua història, amb un públic fidel format ara pels treballadors urbans que accedeixen a aquesta cultura a uns preus econòmics. No és estrany, per tant, que una companyia estrenara setmanalment fins a quatre o cinc obres, de les quals només es mantenia alguna en cartellera i, més tard, era exportada a altres localitats del país si havia funcionat a la ciutat d’estrena. Al capdavall, aquestes peces còmiques (sainet, joguet, entremés, apropòsit, astracanada...) es converteixen en un negoci, en un producte de consum àgil per a un mercat cultural dissenyat per a una societat delerosa d’esbargiment. Tot i això, té altres obres amb intenció i compromís per als anys de la II República: Nova aurora, Canto a la República, Fernando Valera i Blasco Ibáñez no ha mort.

Sendín Galiana, a més, va compondre poemes per a la revista fallera Pensat i Fet (1924, 1927-1932, 1934, 1945, 1952, 1969 i 1970), per a la mensual Játiva Turista (1927), Heraldo de Castellón (1927), Taula de Lletres Valencianes, o la faula en prosa Òbiles de café en Nostra Novel·la (núm. 30 del 6 de desembre de 1930), amb una ortografia molt correcta. Pel que fa a la festa de les Falles, un altre dels seus camps més productius, va compondre explicacions de la falla per a diversos llibrets almenys entre 1929-1969, alguns dels quals van rebre premis; i el trobarem participant en revistes com Crit de Festa, Álbum Fallero, El Bunyol, Nostres Falles, Les Falles Valencianes, El Petardo, El Tio Pep, Las Fallas y sus Reinas, La Despertà, Tarragona Fallera, El Fallero Valenciano i moltes altres. La nòmina de capçaleres no acaba ací; era una signatura cobejada dins i fora de València: La Semana Gráfica, Valencia Atracción, Mundo Gráfico, Dígame, Tirimundi, Gutiérrez, etc.

Poc abans de la guerra, la Gaceta del Libro anunciava un secret: el projecte de publicació de dos poemaris titulats Cànter i Cristal, però sembla que no aparegueren.

En plena Guerra Civil, escriu amb Enric Beltran Royo La gata i el che (1937) i un parell més de peces estrenades en 1938: ¡Qué más da! i La reina de «La Colmena». Per a Sirera (2007), tot i ser un teatre no compromés al servei de cap causa de bàndol, en aquestes dues comèdies en tres actes i en prosa, la guerra i les seues conseqüències són molt més que un simple teló de fons: són l’ocasió perquè els personatges canvien de vida en un sentit inequívocament progressista. A més, són obres d’ampli repartiment i molt ambicioses en tots els sentits, amb un protagonisme femení molt clar de transformació de la protagonista. Van ser editades el mateix 1938.

En 1945 es va traslladar a treballar a Madrid, on es va jubilar el 1966. Durant la seua estada allà va ser membre habitual en les tertúlies del Bar Chicote i del Bufet Italiano, on hi havia una penya de valencians de «plumas, paletas, pinceles y buriles de escultura» que organitzaven actes amb escriptors i professionals de l’escena, tal com relata en el seu llibre Radiografías poéticas de la Peña Teatral Chicote, de 1971. En aquells anys de postguerra compon bàsicament en castellà diverses lletres de cançons i comèdies musicals com Ámbar y espuma (amb Enric Beltran, estrenada al Liceo de Madrid en 1942), Una doctora moderna (1948), Feria de Sevilla (1951) i La alegre faràndula (1954).

Reprendrà les obres en valencià en 1946 amb el joguet fulletonesc en tres actes Crucigrama familiar, ¡Adiós, vida meua! (amb Manglano, 1948), Tot per un piso (1950), L’hort embruixat (1951), Les filles de Pere Pansa (1952), ¡Al poble, al poble! (1955), la revista All i pebre i ensalà (1967) o la comèdia musical Si en vols més, para el cabàs (1968), representades sobretot a l’Alkázar del cap i casal.

Sens dubte, una obra ingent que el fet de viure tants anys i morir a Madrid va deixar quasi en l’oblit, només considerada en part per alguns investigadors del teatre i de les falles. Té un carrer dedicat a Daganzo de Arriba (Madrid).

Autoria: Òscar Pérez Silvestre

Articles en publicacions periòdiques

---

Josep Lluís Sirera Turó. «¡Qué más da! de Enrique Beltrán y Alfredo Sendín Galiana»» a: Stichomythia, núm. 5, 2007, p. 213-282.

---

Rafa Tortosa. «Alfred Sendín Galiana i Josep M. Esteve Victòria, dos lletraferits de les falles nascuts a la Costera» a: El Verí del Foc, núm. 7, 2013, p. 88-105.