Mestre, poeta i etnògraf

Mestre de formació, la seua personalitat polifacètica és la responsable d’una obra àmplia i variada que abasta diversos camps: l’etnografia, la poesia, el teatre i l’acció cívica. Membre de diverses entitats festeres, la seua obra etnogràfica descriu temes com la dolçaina i el tabal, els jocs infantils valencians, els malnoms i les dites, i aconsegueix el cim amb la fixació de l’espectacle popularíssim El dolçainer de Tales (1987, Diputació de Castelló), editat amb Diego Ràmia, responsable de la recuperació musical, llibre i posterior espectacle de la companyia Xarxa Teatre, un exercici d’investigació que porta al present celebracions festives i cançons tradicionals en homenatge a aquells dolçainers del poblet de la serra d’Espadà.

Els seus inicis poètics se situen en els certàmens de poesia jocfloralesca i religiosa, en els quals va assolir llorers en el Premi de Poesia Ciutat de Castelló (tres Flors Naturals en els anys 1973, 1984 i 2001; la Rosa d’Or en 1972, i dues Roses de Plata en 1971 i 1975), i en el Certamen Literari de la Mare de Déu del Lledó (cinc Flors Naturals en 1985, 1988, 1993, 1995 i 1999; cinc premis de goigs en 1988, 1992, 1995, 1997 i 1999, i el premi de prosa en 2009 per una investigació sobre els goigs de Lledó). Ostentava el títol de Mestre en Gai Saber. Altres premis de poesia que obtingué són el Premi de Poesia Miquel Peris Segarra (2010) per Arrels d’arena, el Premi de Poesia ALCAP 1992 per El temps de l’àpat i l’ALCAP 2009 per Del temps i l’esperança. Va publicar també l’Antologia poètica 1968-2010 (2012) i el pòstum Siluetes en blanc i negre (2014). Alguns inèdits són Jorns d’avalot, Per sempre veus, Somni marí i altres.

El vers de Vicent Pau és normalment breu, atent al ritme més que al concepte, amb un ampli ventall d’àmbits temàtics: la persistència del paisatge terral i marítim, el sentiment religiós i amorós, la inquietud accelerada arran del pas del temps, una persistent confiança en el poder de la paraula o la poesia i la vida com a mitjans d’autoconeixença i d’aprenentatge continu. L’obra de Vicent Pau forma un contínuum amb referents anteriors com Bernat Artola, Miquel Peris i Segarra o Alfred Giner Sorolla, expressió d’una voluntat ferma de romandre compromés amb la seua terra i la seua llengua: voluntat i compromís amb la societat del seu temps i la seua terra, transmissor dels models ancorats en la nostra tradició, uns models que mostren l’amor pel seu país.

Emprant paraules de la seua vídua, Paquita Roca, en el pròleg a Siluetes en blanc i negre (2014), l’any 2009 va ser “l’inici d’un període de boires”. A pesar de tot, Vicent Pau “conservava la facilitat per jugar amb les paraules, el sentit del ritme i el domini de la rima”. Siluetes... és una obra que comprén l'última producció literària de l'escriptor en dècimes, el seu tipus d’estrofa favorit, en el qual dedica poemes a 98 persones diferents de la ciutat de Castelló, representants del món de l'art i la cultura, la política o la societat en general, que van mantenir, d'una manera o altra, relació amb Vicent Pau Serra.

Escriptor de goigs i cobles per a ermites i advocacions, era un dels màxims especialistes valencians en l’estudi d’aquest gènere de la literatura popular, tal com va mostrar en les primeres recerques en 1985 per al nounat Butlletí del Centre d’Estudis de la Plana. Sens dubte, és un dels autors valencians que més goigs va escriure mai, només comparable al saguntí Mn. Josep Martínez Rondan.

Va ser una de les personalitats destacades en el món de la cultura vinculada a les festes de Castelló. Entre molts altres papers, va ser col·laborador des de jove en llibrets de gaiata i altres publicacions festives com Festividades i Castelló Festa Plena, president de la Gaiata El Toll, autor dels guions de la imposició de bandes, de l’encesa de gaiates, mantenidor de la proclamació de Na Violant d’Hongria, membre fundador de les colles El Pixaví i Fem Camí, majoral i clavari de les festes de Sant Fèlix del Raval, assessor de la Junta de Festes, autor del text del Pregó Infantil de les festes de la Magdalena que recita el pregoner el dilluns de Magdalena des de 1993... Com a membre de l’Agrupació Folklòrica El Millars de Castelló va col·laborar en la divulgació de les danses mitjançant el guionatge d’actuacions i espectacles, i en la recerca i catalogació de les peces d’indumentària tradicional i dels instruments populars que formen part del fons del Museu Etnogràfic de la Diputació. A més, va ser corresponsable de la recuperació dels elements materials i immaterials de les danses del Corpus i membre actiu de les Jornades de Cultura Popular.

En reconeixement a la seua tasca, l’Ajuntament de Castelló li va concedir en el 2012 la Medalla d’Or de les Festes, el màxim guardó que s’atorga per la dedicació a la investigació, divulgació i participació activa en la cultura popular. El 8 de maig de 2014, el grup de teatre castellonenc L’Enfilat li tributà un homenatge al Teatre Principal de la ciutat, amb el patrocini de l’Ajuntament. El 3 d’octubre de 2014, El Pont Cooperativa de Lletres el nomenava Soci d’Honor juntament amb Joan Baptista Campos i Cruañes, tots dos traspassats. Així mateix, pel novembre de 2016, la Regidoria de Cultura de Castelló convocava per primera vegada el Premi Vicent Pau Serra de recerca sobre el patrimoni etnogràfic, amb l’objectiu de promoure tots els anys el coneixement sobre la cultura popular castellonenca.

Autoria: Òscar Pérez Silvestre

Articles en publicacions periòdiques

---

Diversos autors. «Monogràfic dedicat a Vicent Pau Serra i Fortuño» a: Plaça Major, núm. 53, 2013, p. 8-12.

---

Jaume Garcia Llorens. «Vicent Pau Serra. Una èpica del cor» a: Levante de Castelló, 19-IX-2014.

---

José Juan Sidro Tirado. «Vicent Pau Serra i Fortuño: Medalla de les Festes de Castelló» a: Plaça Major, núm. 48, 2012, p. 8-9.

---

Festapèdia
Festapèdia
http://www.festapedia.org/fitxa/serra-i-fortuno-vicent-pau