Músic

Fill del músic, poeta i llaurador de professió Josep Serrano i Marí i de Clara Simeon.

Començà de ben petit a demostrar unes grans aptituds per a la música, igual que el seu pare. Ja als 5 anys, el seu pare li va començar a ensenyar nocions de solfeig i ben aviat, també, de piano i guitarra.

Al cap de ben poc, començà a participar a la Banda de Música de Sueca, com ajudant del seu pare que n'era el director. Hi tocava el triangle i després, també el flautí i la trompa. Va fer també d'ajudant a l'escola de música del seu pare.

A l'assumir tan aviat unes capacitats suficients per la música, el seu pare l'introduí en l'estudi del violí, que ràpidament dominà. Així, ben aviat, va ser matriculat al Conservatori Superior de Música de València. Allà, cursà harmonia i composició, piano i violí. Els mestres que més el van marcar van ser Salvador Giner, Roberto Segura i Andrés Goñi.

Aquests anys inicials van provocar que, amb divuit anys, hagués ja compost moltes peces musicals, de diversos estils. A Sueca era ja molt conegut, i ben aviat va passar a dirigir la banda de música. De fet, en una de les seves actuacions, va conèixer a Simó Vila i Vendrell qui el va encaminar a anar a Madrid per continuar la seva carrera artística.

Així, amb tan sols vint anys, es traslladà a Madrid per intentar obtenir nous èxits. Malgrat tot, la seva situació econòmica li va fer mantenir una vida amb força penúries. Aquests primers anys, es guanyà la vida tocant esporàdicament el violí en alguns locals, fent articles de crítica musical o copiant partitures per encàrrec. Al cap d'un temps, va poder obtenir plaça al conservatori de Madrid on va poder estudiar i mantenir-se mínimament. Els professors que més l'influenciaren van ser Jesús de Monasterio i Emilio Serrano Ruíz.
A Madrid, Josep Serrano fundà Les Albaes, un setmanari dedicat als valencians residents a Madrid. També treballar com a redactor a El Saloncillo, setmanari informatiu d'espectacles.

El 1899 entra en contacte amb els germans Álvarez Quintero. A partir d'aquest contacte, aconsegueix una feina que el llançarà definitivament a l'èxit, després d'anys de penúria. Li encarreguen la composició de la música per un llibret, la representació del qual va obtenir uns primers èxits destacats. Al cap de poc, musicà també el llibret La Reina Mora. L'obra s'estrenà el 1903 i va obtenir un gran èxit de públic. Amb aquest treball, es donà a conèixer en els cercles artístics madrilenys com un gran compositor de sarsueles de fet, La Reina Mora arribà a ser la sarsuela més representada en castellà arreu.

A partir d'aquests treballs, el seguiren molts d'altres èxits, d'entre els quals cal destacar la composició musical a La Torería, escrita per Antonio Paso i estrenada el 1904; o les sarsueles Moros y Cristianos i La casita blanca, del poeta Maximilià Thous, entre moltes d'altres. La seva obra agafà doncs, gran volada durant aquests anys, fins al punt que el seu nom i estil musical propi es posaren al capdavant de la popularitat artística, assumint grans èxits per tot l'Estat espanyol com especialista en sarsueles.

Però la seva popularitat no acabà amb aquestes obres, sinó que assumí un dels seus moments més àlgids quan se li encarregà, des de l'organització de l'Exposició Regional de València, la composició de l'himne per la seva inauguració, el 22 de maig del 1909. L'obra es titulà Himne Regional i assumí tal èxit que es convertí en himne oficial, passant a ser reconegut en l'Estatut d'autonomia com a himne oficial del País Valencià.
Posteriorment, destacà per la composició de La canción del Olvido (1916) i de La canción del soldado (1917) amb les quals continuà els seus èxits. De fet, fou aquestes obres que va rebre, el mateix any, la Gran Creu al Mèrit Militar.

En aquell moment, assumint ja una situació econòmica admirable a conseqüència dels seus nombrosos èxits, decidí de casar-se amb Isaura González Saporta, amb qui tingueren tres fills: Lohengrin, Francesc i Samuel.

El 1923 se li encarregà, des de la Diputació de València, la composició de l'himne per la Coronació de la Verge dels Desemparats. Des de la seva modèstia, renuncià a l'encàrrec per la dificultat que requeria, i al seu lloc va composar València canta (1923) com a homenatge a la Mare de Déu dels Desemparats.

Un dels seus últims grans èxits va ser amb el pasdoble titulat Fallero (1929), compost per encàrrec de la Falla del carrer de la Pau de València. Agafà tanta volada que es convertí, popularment, en l'himne de falla valencià.

Els últims anys els passà al Perelló, on, retirat, es dedicà quasi exclusivament a la pesca. Tot i així, abans de morir, deixà una òpera inacabada, La venta de los gatos, la qual arribaria a estrenar-se uns anys després de la seva mort, acabada pel mestre Estela. El 1940 es traslladà a Madrid amb la intenció de poder tractar en millors situacions la greu malaltia que se li havia diagnosticat. Malgrat tot, va morir un any més tard.

Josep Serrano va deixar una forta impremta a la ciutat de València i a tot el País Valencià. En la seva memòria, es va fer un monument d'homenatge a València.

Autoria: Laura Sellarès i Centelles

Llibres

---

V.V.A.A.. Historia de la Música de la Comunidad Valenciana. Editorial Prensa Valenciana, S.A, 1992.

---

V.V.A.A.. Història de la Música Catalana, Valenciana i Balear. . Barcelona: Edicions 62, 2003.