Metge i escriptor

Descendent d’una família acomodada d’origen italià, concretament de Torí, vinculada a la indústria, a les explotacions agrícoles i a la promoció de la ciutat de València. La nissaga dels Settier s’inicia al cap i casal amb Baltasar Settier Gobeto, arribat a la ciutat en la dècada de 1820, que a mitjan segle tenia la fàbrica de barrets més important del País Valencià, amb botiga al carrer de Sant Vicent, 7-9. Un fill seu, José María Settier Gimeno, de militància carlista, va elaborar una guia de València (1866), era membre de la Comissió de Monuments Històrics i Artístics de València i va estar relacionat amb els inicis del tren com a membre de la directiva de la Societat de Ferrocarrils des del 1868. Vivien al carrer de la Corretgeria. En 1908, José María Settier Ortiz (cosí d’Alexandre) va ser nomenat president del Centre Regionalista de València Nova, en la mateixa junta directiva de Faustí Barberà i Miquel Duran, entre altres.

Alexandre Settier era fill de Baltasar Settier Gimeno. Va fer els estudis de batxiller al Col·legi dels Jesuïtes de València i cursà Medicina a la Universitat de València, on es llicencià en 1880. Un any després obtenia el grau de doctor i marxava a París a especialitzar-se en les malalties de les vies genitourinàries amb els doctors Guyon i Mallend. En tornar-ne, es va establir a Madrid i va obrir una consulta privada de renom. Com a investigador, fundà a Madrid en 1887 la Gaceta de Enfermedades de los Órganos Genitourinarios, de curta vida, i publicà el llibre Estrecheces de la uretra. En 1890 funda a Buenos Aires la revista Progreso Médico-Farmacéutico, que després continuà a Madrid, on residí gairebé sempre. Publicà nombrosos estudis sobre la seua especialitat, la urologia. L’obra pionera d’Alejandro Settier, escrita entre 1883 i 1890, és poc coneguda, però supera tant en quantitat com en qualitat la de tots els seus contemporanis i col·legues espanyols. Els treballs de Settier, a banda de tractar els temes comuns, són pioners en aspectes tan nous com ara els tumors de la bufeta, el tractament amb corrents elèctrics de la incontinència d’orina, els anestèsics locals en cirurgia urològica o les infeccions específiques del tracte genitourinari. Alguns dels més de quaranta articles especialitzats de Settier van aparéixer a les revistes professionals més prestigioses del moment: El Siglo Médico, La Medicina Práctica, etc. Des d’aquest vessant, Alexandre Settier és un dels pioners oblidats.

A Madrid es casà amb Pilar Olivau, amb qui tingué dues filles; vivien al carrer Almirante, prop del Paseo de Recoletos. Un fet traumàtic va capgirar la seua vida: en morir les filles en la dècada de 1890 va abandonar la professió mèdica i, en refer-se’n, es va dedicar a l’estudi de qüestions financeres i administratives, especialment referides a la realitat valenciana. En els diaris El Mercantil Valenciano i Las Provincias sostingué campanyes contra el centralisme i d’un regionalisme possibilista de bona acceptació. En aquest sentit, aquelles columnes van ser recopilades en els llibres La descentralización administrativa y los conciertos económicos con el Estado (1907, 1908) i La instrucción pública en España: una vergüenza nacional (1911).

A Madrid era membre del Centro Regional Valenciano i president a partir del 1906, fet pel qual mantenia correspondència amb Teodor Llorente. L’estiu de 1908 es va establir el matrimoni temporalment a Almàssera, on tenien casa i propietats, per motius de salut de la seua muller, però van tornar a Madrid poc després de l’Exposició Regional de 1909, de la qual fou nomenat secretari general de propaganda i va establir una estratègia promocional per a l’atracció de turistes, a més de preparar una guia de València i voltants que va conéixer diverses edicions i va servir de base per a altres guies posteriors.

Els seus articles sobre el ferrocarril directe de València a Madrid van contribuir amb força a crear un estat d’opinió entusiasta a favor de la qüestió. Més avant, en 1912 va pronosticar des de les pàgines d’El Fomento Industrial y Mercantil que l’esperat Pla de Ferrocarrils Secundaris i Estratègics, elaborat als despatxos polítics amb unes excessives 199 línies, seria un fracàs: «No se ha procurado que haya una distribución equitativa entre todas las regiones, ni tampoco se ha tenido en cuenta el mayor o menor rendimiento que cada una podía dar, ni por último se ha querido hacer nada que evitara el que, al construir estos ferrocarriles, se volviera á repetir el mismo caso que ha venido sucediendo y que hoy aún continúa al hacer las carreteras, dando muchas á las regiones que cuentan con caciques influyentes, y no dando apenas ninguna á aquellas otras que se hallan huérfanas de protección». Això era només una part del problema: la falta de padrins. I continuava relatant la realitat, amb els peus a terra: «Pero en este asunto de los ferrocarriles secundarios y estratégicos, hay algo todavía más importante que todo cuanto hemos visto (...). El número de líneas que componen el plan es enorme. La consignación para garantizar el interés será limitada, y de aquí resulta que no podrá ser ejecutado más que un número determinado de aquéllas, y las que no quedarán incluidas en este grupo, por muy conveniente que su construcción sea, ya no se harán por falta de dinero». El preu per quilòmetre de via era d’unes 140.000 pessetes en 1904-1905, la qual cosa feia pujar la inversió total a més de 1.400 milions de pessetes. Segons els seus càlculs, i tenint en compte altres factors, només es podria construir 1/3 part dels projectats sobre el paper. El fracàs de tantes línies projectades i no executades es va suplir amb carreteres, com era natural.

En els darrers mesos de vida li van publicar articles en el setmanari valencianista Pàtria Nova (1915), dirigida per Marià Ferrandis i Agulló, que maldava per agrupar al voltant de la qüestió nacional els diversos sectors del valencianisme per superar les divisions polítiques internes. Hi col·laboraren, entre molts altres, Lluís Cebrián Mezquita, Josep Maria Bayarri, Enric Duran i Tortajada, Lluís Cebrián Ibor, Ernest Martínez Ferrando, Carles Salvador, Francesc Caballero, Francesc Puig-Espert, Pasqual Asins, Gaetà Huguet, Rafael Trullenque..., i inclogué la reproducció d’alguns articles de Valentí Almirall, Pompeu Gener i Francesc Cambó. En el cas de Settier, que hi comença a aparéixer a partir del número 14 (19-6-1915), eren traduccions dels seus treballs en premsa recollits en el llibre La descentralización administrativa y los conciertos económicos con el Estado. Amb motiu de la seua mort sobtada mentre estiuejava a Almàssera, el setmanari dedicà paraules de lloança a «u de nostres primers economistes», al qual consideraven un dels «fills benemèrits de la terra (...), tal volta l’únic que de manera tan patriòtica ha estudiat i ha defés com ningú els interessos de València». I finalitza l’obituari anònim recordant que és «un sagrat deure el que tenen els valencians d’honrar la [seua] santa memòria».

Autoria: Òscar Pérez Silvestre

Articles en publicacions periòdiques

---

Emilio Maganto Pavón. «La obra urológica del doctor Alejandro Settier (1858-1915)» a: Actas Urología Española, núm. 20, 1996, p. 510-521.

---

Redacció. «Alejandro Settier Aguilar» a: Almanaque Las Provincias para 1916, 1916, p. 247-248.

---

Alexandre Settier Aguilar i Almàssera
Alexandre Settier Aguilar i Almàssera
http://historiayculturaalmassera.blogspot.com/2014/06/alexandre-settier-aguilar.html