Dramaturg, professor i investigador

Sirera, junt al seu germà bessó Rodolf i d’altres dramaturgs com Manuel Molins, fou un dels renovadors del teatre contemporani en català al País Valencià, a més d’una important figura civil del moviment valencianista vinculat a la tradició de les esquerres de la ciutat de València.

El dramaturg, filòleg i historiador va nàixer al carrer de Quart a prop de la plaça del Tossal, al si d’una família de classe popular. El pare ja havia perdut el valencià, mentre que la mare, de Benissanó (Camp de Túria), parlava el castellà als seus fills, una situació sociolingüística habitual en l’ambient de la València de la postguerra. Com siga, serà al col·legi dels Escolapis del barri de Velluters estudiant batxillerat i preuniversitari on a finals els seixanta Sirera despertarà a les idees democràtiques i valencianistes inculcades per alguns dels docents del centre.[1]

La seua afició al teatre li venia des de xiquet quan assistia al Talia del carrer de Cavallers, un teatre de l’església dut per una associació en què treballava el seu pare, catòlic d’idees progressistes. Als setanta va formar part de la companyia amateur El Rogle, la qual es va desfer el 1978 després de representar Tres forasters a Madrid d’Eduard Escalante al Valencia Cinema.

A la Universitat de València va estudiar Filosofia i Lletres en l’especialitat d’Història i, en acabar, el 1975 es va quedar a treballar com a PNN amb Joan Oleza (Mallorca, 1946), que en aquell moment preparava la creació dels estudis de Filologia.

A finals dels anys setanta Sirera milita al Partit Comunista del País Valencià (PCPV). Junt a la seua parella, Remei Miralles, escriuen signant com a Col·lectiu d’Estudis Històrics Emili Gómez Nadal la secció «Claus d’Identitat» en l’òrgan oficial del nou PCPV, Cal dir, que es va publicar entre l’1 de març de 1977 i el 27 de setembre de 1978. Tal com recorda Carles Xavier Senso Vila, Cal dir fou molt més que premsa de l’oposició en representar els comunistes valencians i en erigir-se en «ariet dels corrents euroreformadors i valencianistes en un territori en què aital plantejament suposava posicionar-se en l’anomenada Batalla de València». De la publicació s’encarregaven Joan Oleza, Gustau Muñoz i Ernest García.[2]

En alguns dels articles, Sirera i Miralles aborden aspectes com els de les Falles durant la II República o defensen la figura de Joan Fuster, en aquell moment en el punt de mira de la violència anticatalanista.

El mateix Emili Gómez Nadal elogiarà en una carta datada el 1977 i adreçada als responsables de la secció la seua tasca de divulgació: «És com una síntesi, força reeixida, d’allò que foren pels anys trenta, l’òrgan del PC dirigit per Familiari i de la Nueva Cultura creada i animada per Josep Renau. (...) De tot allò que era llavors en gestació cultural esteu fent-ne ara una realitat. I el meu goig és gran. Solidaritat amb les altres terres de la nostra nació, adhesió ferma als principis de llibertat, de democràcia i de progrés social, tolerància envers els altres, integració de la massa immigrada, principis tots al que l’hom no pot deixar de subscriure».[3]

El 1981, Sirera, vinculat a l’entorn valencianista del PCPV liderat per Doro Balaguer, abandona el PCPV junt amb d’altres figures destacades que formaran l’Agrupament d’Esquerra del País Valencià, el qual formarà part de la coalició Unitat del Poble Valencià (UPV) durant les legislatives de 1982.

Durant la segona legislatura de José Luís Rodríguez Zapatero, Sirera s’integrarà al PSPV-PSOE, en què arriba a assumir el càrrec de secretari de Cultura de l’executiva del partit al cap i casal. El seu desembarcament a la formació socialista arriba després de dos importants desencontres amb el rector de la Universitat de València, Esteban Morcillo mentre ell era vicerector de Cultura i amb el PP governant amb puny de ferro la Generalitat. El primer, l’autorització de l’exposició al Centre Cultural La Nau de l’exposició de fotoperiodisme «Fragments d’un any» de la Unió de Periodistes, en què es mostraven imatges relacionades amb la trama Gürtel. Morcillo no va assistir a la inauguració. El segon, poc temps abans, quan Sirera permet l’estrena el 7 de juliol de 2010 de l’obra de teatre en la Sala Matilde Salvador de la UV Zero responsables a pesar de les pressions del president Francisco Camps sobre Morcillo. L’obra, escrita per una cinquantena d’autors amb la supervisió del mateix Sirera, és una dura crítica a la gestió del PP de l’accident del metro de juliol de 2006 en la línia Jesús-Patraix en què van morir 43 persones.

Val a dir que el seu pas pel PSPV va ser fugaç atès que Sirera es va trobar amb una formació política llastada per les lluites internes i incapaç d’invertir energies en la transformació social i política del país.[4]

Doctorat en Filologia Hispànica, arribà a ser catedràtic d’Història del Teatre Espanyol i fundador del Màster de Teatre de la Universitat de València.

Entre 1986 i 1989 va ocupar els càrrecs de vicedegà i degà de la Universitat de València i també de director del Servei de Biblioteques i de Documentació entre els anys 2002 i 2006. A més, va ser també vicerector d’Arts, Cultura i Patrimoni entre l’abril i el març de 2011.

Des de la universitat va crear i dirigir la secció de teatre Ars Theatrica Contemporanea i la revista digital Episkenion. Nunca e siempre en teatro. Es va especialitzar en teatre medieval i dels segles XVI i XVII, a més del teatre espanyol dels segles XIX i XX. Va ser un gran investigador i divulgador del teatre valencià contemporani. Dirigí també els seminaris del Festival de Teatre i Música Medieval d’Elx, el qual va suposar un impuls definitiu perquè el Misteri d’Elx fos declarada el 2011 Patrimoni Oral i Immaterial de la Humanitat per la Unesco.[5]

Sirera va ser no tan sols un prestigiós investigador del teatre, sinó també un dramaturg reconegut amb obres –moltes d’elles escrites amb el seu germà Rodolf– d’una enorme transcendència en la història del teatre en català.[6] Una de les seues primeres obres, coescrita amb Rodolf, Homenatge a Florentí Montfort (Ed. 62, 1972) és un paròdia dels elements constitutius del regionalisme valencià que havia d’acabar sent la llavor de l’anticatalanisme reaccionari al País Valencià. L’obra fou posada en escena per la companyia El Rogle al maig de 1973 a la Sala Studio del carrer de Martí de València. Amb el seu germà també escriu El brunzir de les abelles (Tres i Quatre, 1976), El còlera dels déus (Tres i Quatre, 1979), Cavalls de mar (Ed. 62, 1988) o El capvespre del tròpic (Tres i Quatre, 1980), entre moltíssimes altres obres.

De la mà de Benet i Jornet va entrar en el món del guionatge televisiu per a sèries com Temps de silenci (TV3), Herència de sang i A flor de pell (Canal 9) o Amar en tiempos revueltos (TVE), entre moltes d’altres.

Fou membre fundador de l’Academia de las Artes Escénicas de España, de l’Associació Valenciana d’Escriptores i Escriptors Teatrals, de l’Associación Internacional de Teatro del Siglo XXI i membre de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana. Fins la seua mort el 2015 va participar en el Projecte de Recerca de les Arts Escèniques Catalanes (PRAEC), coordinat per l’Institut de Teatre de la Diputació de Barcelona.

Al llarg de la seua vida fou guardonat i reconegut amb nombrosos premis i jurat en els certàmens més pretigiosos.

Autoria: Francesc Viadel i Girbés