Realitzador i director de cinema

Llorenç Soler estudià per a ser pèrit industrial i el 1957 es traslladà a Barcelona. Poc de temps després, retrobà Joan Piquer i Simón (1934), un amic valencià que treballava en la publicitat cinematogràfica i que li descobrí el cinema. Es comprà una màquina de 8 mm i feu un parell de documentals. Després creà la productora Filmagen, i amb Piquer rodaren publicitat. Ja sol, el 1965 debutà amb l’encàrrec Pirineos de Lérida. Pallars, la Vall de Arán, Alta Ribagorza, un migmetratge documental escrit per Josep Maria Espinàs que obtingué un primer premi estatal de films turístics. El següent encàrrec, el migmetratge Será tu tierra (1966), no agradà a l’Ajuntament de Barcelona, ja que tractava el tema del barraquisme i altres crues realitats, però la cinta desvetlà el vessant crític del cineasta, aspecte que desenvolupà al llarg de la seua posterior i abundant carrera d’autor radicalment independent. Aquell mateix any 1966 es passà al film industrial treballant per a la productora Teletecnicine (Rafael Ballarín), per a TeleObjetivo o amb la seua petita empresa.

A més de realitzar obres per al cinema i la televisió (llargmetratges i documentals), treballà amb l’experimentació audiovisual (videoinstal·lacions, films experimentals). Com a director de fotografia va participar en projectes d’altres directors i com a realitzador de televisió va intervindré en programes culturals en els primers anys de TV3.

Llorenç Soler va començar en el cinema independent dels darrers anys seixanta fent pel·lícules com, entre d’altres, El largo viaje hacia la ira (1969) sobre els primers temps d’uns obrers recentment emigrats a Barcelona de diverses regions d’Espanya, i 52 domingos (1966) sobre les penúries d’uns joves immigrants a Barcelona que, per escapar de la misèria, aspiraven a convertir-se en toreros.

Als anys setanta es va incorporar a l’anomenat cinema marginal amb pel·lícules com, entre d’altres, Noticiario RNA (1970) en què ironitza amb unes falses imatges del NO-DO com a vehicle d’adoctrinament franquista; Sobrevivir en Mauthausen (1975) sobre els espanyols que van fer cap a aquest camp de concentració nazi; Gitanos sin romancero (1976) sobre una d’aquestes comunitats a Galícia; Autopista, una navallada a nosa terra (1977) i O monte e noso (1978) sobre la lluita veïnal contra una autopista i per recuperar muntanyes apropiades per grans particulars.

De la seua llarga trajectòria posterior cal remarcar algunes produccions: Cada tarde a las cinco (1989), on s’aproparà, vint anys després, a aquells joves aspirants a torero en la Barcelona de la dura immigració; Ciudadanos bajo sospecha (1992), sobre emigrants de l’Àfrica subsahariana a Barcelona; Francesc y Luis (1992), una història sobre dos homosexuals. 

Del 1994 al 1996 realitzarà la sèrie de tretze capítols L’oblit del passat (TV3), on es recull el deteriorament d’un ampli conjunt del patrimoni cultural al voltant del Mediterrani i els seus contextos socials i polítics.

Saïd (1998) serà el seu primer llargmetratge. És una història de ficció amb evidents aspectes documentals sobre un immigrant il·legal marroquí a Barcelona. Un altre llargmetratge que parteix d’una visió documental és Lola vende ca (2000); aquí trobem la realitat dels gitanos a Barcelona concretada en la vida d’una jove gitana a la gran ciutat.

Del 2000 és Francesc Boix, un fotógrafo en el infierno, retrat de la vida d’aquest personatge que va aconseguir documentar amb imatges la realitat del camp de concentració de Mauthausen; gràcies a les seues fotografies van poder condemnar alguns criminals nazis en els judicis de Nuremberg.

Del roig al blau (2004) fou un aplaudit documental seu sobre la situació política del anys setanta i huitanta a València. A Kenia y su familia (2006) es visualitza com dues lesbianes aconsegueixen tenir un fill mitjançant un pare biològic. A La mirada de Anna (2009) fa un relat sobre Anna Turbau, la seua companya, en la seua experiència fotogràfica a la Galícia de la Transició. Ser Joan Fuster (2008) i 1000 lunas (2018) són altres dels seus darrers treballs.

Com a director cinematogràfic té una filmografia de vint-i-quatre títols de curtmetratges en 16 mm i cinc en 35 mm, treballs de col·laboració amb sociòlegs, urbanistes, arquitectes, psiquiatres, etc., sobre els temes més diversos, en especial de caràcter social, cultural i artístic.

Complementàriament, dirigí cursos i impartí seminaris sobre tècnica i llenguatge cinematogràfics i televisius, i molt en particular sobre el documental, en escoles com l’ESCAC o la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona.

La seua trajectòria i obra fou guardonada amb el Premi Especial Cartelera Turia (2003) i el Premi Drets humans del Festival de Cinema i Drets Humans de Barcelona (2019).

Autoria: Maria L. Fernández

Llibres

---

Garcia i Ferrer, J.M.; Martí i Rom, J.M.. Llorenç Soler. Barcelona: Cineclub de l’Associació d’Enginyers, 1996.

---

González, M.. Llorenç Soler, dunha beira a outra. La Corunya: Centro Galego de Artes da Imaxe, 1994.

Capítols de llibres

---

Larraz, E.. «Llorenç Soler, la mirada comprometida», a: Diversos autors. Imagen, memoria y fascinación. Notas sobre el documental en España. Màlaga: IV Festival de Cinema Espanyol de Màlaga, 2001, p. 211-220.

---

Pàgina de Llorenç Soler
Pàgina de Llorenç Soler
https://lorenzosoler.com/