Enric Soler i Godes
Castelló de la Plana,
5 de març de 1903
València,
7 de gener de 1993
Mestre i activista cultural
Fill de Santiago Soler i Soler i de Rogèlia Godes i Arolas, una família acomodada de la ciutat de Castelló de la Plana dedicada a l'ensenyament i a l'edició, eren propietàris d'una llibreria i impremta al centre de la ciutat. Tant el pare com la mare havien estudiat magisteri, tot i que només exercia la mare.
Comença les seues col·laboracions a la premsa als 14 anys amb articles a La Nueva Provincia de Castelló per a col·laborar posteriorment en importants mitjans com El Mercantil Valenciano, La Publicitat, Las Provincias, La Nostra Revista o al setmanari El Camí.
Estudia magisteri a l'Escola Normal de Tarragona, obtenint el títol el 1921 i la plaça de mestre dos anys després.
El seu primer contacte amb el valencianisme es produeix a través del seu veí Àngel Sànchez i Gozalbo, qui l'introdueix a la Societat Catellonenca de Cultura, segurament l'entitat cultural més important del nord del País Valencià i que va estar la impulsora (formalment) de les Normes de Castelló de 1932, de les quals Enric Soler i Godes en fou un dels seus signants.
El seu protagonisme al valencianisme de l'època no es redueix a la Castellonenca; durant aquests mateixos anys participà com a redactor i caricaturista a les revistes valencianistes El Camí, El País Valencià o a la revista fallera Pensat i Fet.
La seua tasca valencianitzadora en el món de l'ensenyament va ser capdal; així, i seguint Célestin Freinet, manté que la llengua de l'escola no pot ser altra que la del país i la de la família, és a dir, el valencià. En aquest sentit, i ja el 1933, en el marc de la Segona Setmana Cultural Valencianista organitzada pel Centre d'Actuació Valencianista dóna una conferència titulada "Questió de principis sobre el xoc que patix el xiquet en haver d'estudiar en una llengua (castellà) que li és aliena". Durant les mateixes jornades llança una proposta anomenada "Necessitat d'una Associació de Mestres Valencianistes".
Un any abans, però, ja havia començat a treballar en aquest sentit juntament amb Carles Salvador; així, el setembre de 1932 i des de les pàgines d'El Camí, llancen un manifest titulat "Atenció, mestres valencians!" on fan una crida als mestres per tal que s'integren en una entitat que tinga per objectiu la valencianització de l'escola.
Així, dos anys després, el 7 de febrer de 1934, naix l'Associació Protectora de l'Ensenyança Valenciana a partir de la proposta que havia fet Carles Salvador ja el 1921 a imatge de l'Associació Protectora de l'Ensenyança Catalana. Comptarà amb la participació d'importants valencianistes com Enric Valor, Emili Beüt o Gaetà Huguet. Alhora, va ser membre de l'Associació de Mestres Valencians que presidia Empar Navarro.
Durant la Guerra Civil continua la seua tasca pedagògica, però a la fi del conflicte, el 7 de febrer de 1939, es sotmés a un consell de guerra que l'absol però el sanciona apartant-lo durant dos anys de la seua feina com a mestre i el traslladarà durant cinc anys fora de la província de Catelló. Possiblement l'absència d'una sanció major siga gràcies a que a la comissió castellonenca de depuració hi havia dos vells coneguts membres de la Societat Castellonenca de Cultura: Lluís Revest i Joan Manuel Borràs i Jarque.
Així, anà durant aquests anys a Castabria on estudia la correspondència creuada entre Teodor Llorente i Menéndez Pelayo. El 1945 pogué tornar al País Valencià, obtenint la plaça de mestre a Benifaió i el 1949 ajuda a engegar la secció filològica de Lo Rat Penat junt a Carles Salvador, organitzant els primers cursos de llengua catalana al País Valencià de la postguerra. Alhora que impulsa la tímida represa de l'ensenyament del valencià, durant el franquisme escrigué diversos treballs amb un punt en comú, la recuperació de la història dels valencians, així, trobem Valencians a Mèxic (1953), Els primers periódics valencians (1960) o la Crónica del Primer Congrés d'Història del País Valencià al 1971.
El 1990 va ser membre fundador i primer president de l'Associació d'Estudis Fallers, en reconeixement a la seua tasca en l'estudi del món faller. Un any abans comença a arribar-li el reconeixement de la societat valenciana amb l'entrega del Miquelet d'Honor de la Societat Coral el Micalet de la ciutat de València. Finalment el 1992 li va ser entregada la Medalla d'Or de la Generalitat Valenciana i el 1999 es va crear la Càtedra Soler i Godes a la Universitat Jaume I de Castelló, amb participació de l'Ajuntament de Castelló i de la Diputació.
Autoria: Raül Castanyer i Pinto
Enric Soler i Godes
Obra pròpia
Llibres
SOLER GODES, Enric. I el cel és blau : Poemes. Castelló de la Plana: Soc. Castellonenca de Cultura, Gráfiques Mialfo, 1933.
SOLER GODES, Enric. Bestioles . València: Edic. Lletres Valencianes, 1952.
SOLER GODES, Enric. Calendari Faller : 1849-1900. València: Imp. d'Antoni Peñarrocha, 1953.
SOLER GODES, Enric. Valencians a Mèxic. València: 1953.
SOLER GODES, Enric. Bio-bibliografía de Francisco Almela y Vives. València: 1960.
SOLER GODES, Enric. Els Primers periòdics valencians. València: Successor de Vives Mora, 1960.
SOLER GODES, Enric. El Cistelleret. València: Sicània, 1962.
SOLER GODES, Enric. Els Valencians pintats per ells mateix. València: Noguera, 1962.
SOLER GODES, Enric. Cançons d'ahir i de demà. València: 1964.
SOLER GODES, Enric. Llegir i escriure : becaroles valencianos . Castelló de la Plana: Impremta La Gavina, 1973.