Periodista i polític

Nascut a València, de ben jove, el 1910, es traslladà a Barcelona on va ser redactor de El Progreso, El Dia Gràfico i El Noticiero Universal. A La Publicidad va ser company de redacció d'Andreu Nin i Joan Comorera. També va ser corresponsal de diaris de Madrid i València.

Quan era a la seua ciutat, es reunia a la penya de la Casa de la Democràcia, amb Carles Esplà, Juli Just, els germans Àlvar i Joan Baptista Pascual-Leone i els Malboysson, alguns dels joves blasquistes, militants com ell del PURA, que en aquells anys es distanciaven del partit dominat pel jacobinisme cada cop més reaccionari d'Azzati, per tal d'acostar-se a postures més d'esquerres i valencianistes.

En una època on la vida cultural i política es teixien al voltant d'una taula de cafè, va formar part d'algunes de les més destacades, com la que compartia amb Miquel Duran i Tortajada i Jacint Maria Mustieles, del grup de valencianistes que vivien a Barcelona i es reunien a la tertúlia del Cafè Continental. També va ser contertulià de Santiago Rusiñol i Pompeu Gener al cafè Lyon d'Or, a Barcelona.

Provinent del PURA blasquista, a Barcelona s'afilià al Partit Radical Socialista. Als anys 1920 era un dels col·laboradors republicans radicals de la Unió de Rabassaires, on conegué a Lluís Companys.

Proclamada la República en 1931, va ser secretari adjunt de Companys al Govern Civil de Barcelona. Des d'aquesta secretaria es va encarregar de revisar l'anomenat «Fitxer Lasarte». Es tractava dels fitxers de l'anomenat «terrorisme blanc», elaborats des de 1910 fins a la fi de la Dictadura de Primo de Rivera, en col·laboració entre la patronal i el Govern Civil monàrquic de Barcelona, i que contenien les dades de sindicalistes i obrers en general als que pretenien controlar o eliminar. Porta el nom del capità de l'exèrcit en casa de qui es van trobar els arxius i nombrosa documentació. Es van publicar parcialment al diari L'Opinió, de Barcelona. La investigació va continuar amb Carles Esplà de governador civil —de qui Solsona va ser el secretari particular al Govern—, amb el nomenament d'un jutge especial per a instruir el cas, que incloïa l'assassinat de Francesc Layret.

De la secretaria del Govern Civil de Barcelona va passar a ser nomenat ell mateix com a governador: del 17 de novembre de 1931 al 1 juny de 1932 ocupà el Govern Civil de Burgos, i del 9 de juny de 1932 al 14 de maig de 1933,  el Govern Civil de Huelva. A Huelva va protagonitzar la detenció del General Sanjurjo quan fugia cap a Portugal, el 12 d'agost de 1932, després del fracàs de la «Sanjurjada», i la posterior investigació dels fets per una comissió multipartidista que ell mateix va crear.

Posteriorment, va ser Governador Civil d'Alacant, del 14 de maig al 14 de novembre de 1933. Aquestes tres experiències van ser reflexades per ell mateix a El señor gobernador. Reportage anecdótico a través de tres gobiernos civiles.

La seua trajectòria política no s'atura, tanmateix, amb el naufragi dels radical-socialistes posterior al Bienni negre. Així, en constituir-se el 1935 el Partit Republicà d'Esquerra, mitjançant la fusió dels partits Esquerra Nacional a Catalunya (l'antic Partit Català d'Acció Republicana) i la secció catalana del Partit Republicà Radical Socialista, passà a militar en aquest partit, formant part del seu Comitè Executiu conjuntament amb Faustí Ballvé i Eduard Albors, provinents del Partit Català d'Acció Republicana, i Ramon Noguer i Ramon Nogués, que com el mateix Solsona provenien del Partit Radical-Socialista. El Partit Republicà d'Esquerra era, de fet, el nom que a Catalunya prenia Izquierda Republicana, el partit liderat per Manuel Azaña.

El febrer de 1936, Azaña el nomenà governador civil de València, càrrec que ocupà fins el 5 agost de 1936. Era, per tant, governador quan es produí el cop d'estat feixista. A València, des de l'11 de juliol hi havia indicis, amb l'ocupació durant unes hores de la emissora de Ràdio València per un grup de falangistes, i els primers enfrontaments d'aquests i membres de la Derecha Regional Valenciana amb anarquistes i comunistes pels carrers. Solsona, com a representant del govern, i el governador militar, Fernando Martínez-Monje, intentaren calmar la situació, sense copsar l'abast del que es preparava. El 18 de juliol, arribada la noticia del cop d'estat, es constituí un Comitè de Executiu Popular, que en bona mesura suplantà les funcions del governador civil. Es resistí a donar armes al Comitè, però fou desbordat pels esdeveniments. L'arribada d'una Junta delegada del govern de Madrid forçà la dissolució del comitè el 23 de juliol, amb el suport de Izquierda Republicana i el PCE. La vaga general que s'havia convocat el 19 de juliol es donà per acabada el 27 de juliol, per ordre de la CNT i UGT. Un cop tranquil·litzada la situació, es produí el canvi de governador civil i militar.

Durant la Guerra Civil ingressà al Ministeri d'Estat i fou nomenat secretari d'ambaixada i encarregat de negocis a l'Equador, càrrec que no arribà a ocupar.

El 1939, a la fi de la Guerra Civil, s'exilià a França. Visqué a Valras-Plage (Hérault) i a París, on va treballar de corresponsal per a diverses publicacions, entre les quals El Noticiero Universal de Barcelona, amb el pseudònim de «J. Rosal», i de comentarista de l'actualitat política i cultural francesa per a diversos periòdics sud-americans. També va escriure a la revista Cine Mundial, editada a Nova York en castellà, publicant-hi articles sobre cinema francès.

En català va publicar a Senyera, la revista dels valencians a Mèxic, i a les catalanes Vincle i Pont Blau. Lligat a l'exili català a França, amic de Carles Riba i Josep Tarradellas entre d'altres, va estar també en contacte amb aquells que arribaven en plena postguerra, com el jove Josep Palau i Fabre, que als anys 1950 li va fer d'ajudant en la seua tasca periodística.

El 1970 va publicar a Proa un volum de memòries, Evocaciones políticas i periodísticas, escrit a instàncies de Carles Esplà i Josep Tarradellas, i prologat per Josep Maria Pi i Sunyer.

Autoria: Pilar Navarro i Borràs

Capítols de llibres

---

CORTÉS, Santi. «Glosari biogràfic», a: L'exili valencià en els seus textos. València: Generalitat Valenciana., 1995.

Articles en publicacions periòdiques

---

PEÑAFIEL RAMÓN, J.L.. «Braulio Solsona: un gobernador republicano» a: Cuadernos Republicanos, núm. 35, 1998, p. 51 - 54.