Perit industrial, impressor, editor, dirigent polític, cronista, periodista i activista cultural

Nascut al si d’una família humil de Vinalesa, a l’Horta Nord, Francesc Soriano Bueso va jugar un paper important en la protecció del valencià durant els difícils anys de la postguerra gràcies al seu càrrec d’administrador gerent del diaris del Movimiento, Levante i Jornada. Catòlic fervent des de ben jove, es va vincular al valencianisme de dretes en un temps de profunda divisió al si del nacionalisme valencià, tot i que això no li va impedir de relacionar-se amb les principals figures del nacionalisme arreu dels Països Catalans.

Soriano va gaudir d’una enorme reputació i reconeixement públic fins que un controvertit afer econòmic el va dur a la presó a finals dels anys seixanta junt amb els seus amics Josep i Enric Valor. D’aleshores ençà, va caure en l’ostracisme públic i, fins i tot, alguns membres de la seua família li van girar l’esquena.

El seu pare, Francesc Soriano Ferriols, era empleat, i la seua mare, Mercedes Bueso Navarro, mestressa de casa. La família vivia al carrer Major de la xicoteta població de l’Horta Nord si més no quan va nàixer Francesc, el tercer fill i el més menut del matrimoni. Els seus germans van ser Vicente, Mercedes –mestra d’escola depurada durant del franquisme– i Ezequiel. Soriano va tenir cura del darrer durant una malaltia fins a la seua mort. La relació amb els seus germans, la seua mare i els seus cosins de Vinalesa sempre va ser molt propera. Probablement va estudiar als Maristes de València i, posteriorment, en la mateixa ciutat, peritatge industrial.

Fou un dels principals impulsors d’Acció Nacionalista Valenciana (ANV), fundada el 6 d’agost de 1933 per cobrir –segons resa el seu manifest fundacional– la manca d’una entitat nacionalista “francament de dreta” dins dels moviment valencianista en un context de crisi política i divisió entre esquerres i dretes dins del mateix valencianisme. ANV procedia de l’Agrupació Valencianista de la Dreta que reunia els joves nacionalistes de la Derecha Regional Valenciana. Aquella formació, en què militen Xavier Casp, Miquel Adlert, l’excèntric escultor Josep Maria Bayarri, Antoni Senent Micó, Ricard Sanmartín, Robert Moròder o Josep Sanç i Moya, es definia com a cristiana, reivindicava el dret d’autodeterminació del País Valencià i tenia com a referents polítics el Partit Nacionalista Basc (PNB) i la Unió Democràtica de Catalunya (UDC) de Manuel Carrasco i Formiguera.

La primera aparició pública d’aquest partit té lloc el 8 d’octubre de 1933 en el marc de les Jornades de la Renaixença organitzades per Lo Rat Penat, entitat de què Soriano Bueso també formava part. L’ANV s’adhereix als actes ja que igual que el mític Francesc de Vinatea vol fer prevaldre els drets del País Valencià davant de qualsevol poder aliè. Alhora fa una crida a tots els valencians per a unir-se als actes i lluitar així “per la llibertat de la nostra pàtria oprimida”. Els membres de la formació van aprofitar també aquell dia per a beneir la seua senyera coronada a l’esplanada del Monestir del Puig, un dels símbols més importants vinculats al naixement del País Valencià.

Val a dir que l’ANV combinava les seues demostracions públiques de caràcter religiós amb un activisme civil remarcable. Una de les seues primeres campanyes serà la petició de restabliment de la càtedra de valencià de la Universitat, la qual havia estat suprimida per Primo de Rivera.

El 1934, la nova formació va fundar el seu propi periòdic, Acció, un “setmanal al servici de la Pàtria Valenciana”, dirigit per Soriano que poc abans havia participat en la Federació de Joves Cristians de Catalunya, un moviment promogut el 1931 per Albert Bonet i Marrugat a imitació dels sokols txecs. Bonet va impulsar la Federació després de publicar a El Matí l’article “Un viatge de cara els joves”. En aquesta publicació catòlica, promoguda i dirigida per Josep Maria Capdevila i Balanzó i Josep Maria Junoy i Muns, va col·laborar també Soriano com a corresponsal, almenys en 1936. Tot plegat, Acció, segons explica Agustí Colomer Ferrándiz (2007),volia correspondre’s tant a El Matí com al diari Euzkadi del PNB.

Colomer ha definit ANV com una “organització ben informada i, alhora, generadora de notícies i informació. L’acció propagandística no es limitava a l’edició del seu propi setmanari sinó que comprenia també altres fonts: l’editorial, la xàrcia de publicacions comarcals a la qual es proveïa d’articles en valencià; les col·laboracions a diaris de tot l’Estat i de l’estranger per a donar a conèixer la realitat nacional valenciana...”. D’altra banda, l’historiador constata que Soriano, així com els també militants d’ANV Esteve Victòria, Sanmartín o Bayarri “són referents clau en la premsa valenciana del segle XX”.

Un altre vincle de l’activista de Vinalesa amb el nacionalisme català, a més de la seua relació amb El Matí, és amb l’editor de Barcino i activista Josep Maria Casacuberta, relació que ha estudiat el doctor Faust Ripoll de la Universitat d’Alacant. Casacuberta, interessat per tot el que passa al país, se n’assabentarà en bona part a través de Soriano i de Nicolau Primitiu, els seus dos principals interlocutors valencians. La relació serà molt estreta, amb visites fins i tot molt significatives com la que fa Casacuberta el 25 de novembre de 1935 a la seu de l’ANV al carrer dels Cavallers de València acompanyant Pompeu Fabra i els membres de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) Ramon Aramon i Joan Coromines.

Amb l’esclat de la guerra, Soriano Bueso, atès el seu catolicisme militant, és jutjat pel Tribunal Popular i condemnat a presó per un delicte de rebel·lió des del 8 de setembre de 1936 fins al 24 de febrer de 1937. A la presó, una de les persones que anirà sovint a visitar-lo serà el patrici i valencianista Nicolau Primitiu.

En acabar la guerra, entra a l’exèrcit com a tinent d’enginyers assimilat, un rang que es donava a militars republicans o professionals els coneixements dels quals podien aprofitar-se per a la reconstrucció de l’exèrcit franquista.

Professionalment, després de la guerra, va tenir dues activitats principals. D’una banda, des de 1940 i fins 1976, fou el propietari de la impremta Successors de Vives Mora. De l’altra, va ser gerent dels dos diaris del Movimiento a València, Levante i Jornada.

La impremta de Soriano, tal com ha explicat l’historiador Òscar Pérez Silvestre, es dedicava bàsicament a la impressió d’obres institucionals i d’editorials. Durant els seus anys d’activitat va arribar a imprimir 110 títols en valencià dels quals només, i per iniciativa empresarial pròpia, quatre de prosa de creació. Cal destacar-ne d’aquests darrers, L’ambició d’Aleix (1960) d’Enric Valor i Conjugació en primera persona (1969) de Carmelina Sánchez Cutillas. També, Un món per a infants (1959), de Joan Fuster amb il·lustracions d’Andreu Alfaro. Aquest llibre, una selecció de lectures per a xiquets, anticipava l’anhel de Fuster i del valencianisme per la recuperació de la llengua del país a les escoles com un primer pas al seu ple ús públic després de segles de marginació i de persecucions.

Com a gerent dels diaris del Movimiento, Soriano va estar al darrere del suplement setmanal del Levante durant la segona meitat dels anys cinquanta, titulat “Valencia, suplemento dedicado a sus hombres, su historia y sus tierras”. Tal com ha recordat l’advocat i exdirigent polític Vicent Àlvarez, “eren sols quatre fulls, però, aquest suplement donà acollida a un ampli ventall d’opinions, unes en la línia tradicional i altres identificades més amb la represa valencianista que havia fet irrupció. Així, per exemple, coincidien papers d’Alcayde Villar, Almela i Vives, Enrique Brines i Antoni Igual Úbeda amb altres de Fuster, Enric Valor o Sanchis Guarner”. El suplement, a més, s’obrí a les col·laboracions de joves com el mateix Àlvarez o de personalitats del món de la cultura com el ceramista Manuel González Martí. Entre els molts números especials del suplement podríem destacar el del 27 de febrer de 1959 dedicat a Ausiàs March en el V centenari de la seua mort, en què van escriure Joan Fuster, Pere Bohigas, Martí de Riquer, Joaquim Molas i Luis Fullana. Val a dir que Joan Fuster hi escriuria entre 1952 i 1962 al voltant de 500 articles en el diari Levante, la meitat dels quals en el suplement engegat per Soriano. Els articles de l’assagista de Sueca anaven dedicats a personatges com sant Vicent Ferrer, sor Isabel de Villena, Joanot Martorell, o a curiositats històriques, culturals o literàries.[1]

A finals dels 40, Soriano va mantenir els contactes amb Catalunya, alguns de molt significatius com el que va tenir amb l’Esbart Verdaguer vinculat a l’Orfeó Català. L’impressor, de fet, era amic també de Lluís Millet, el principal impulsor d’aquesta entitat musical. Soriano va jugar també un paper molt important en el viatge organitzat per Lo Rat Penat a l’Alguer el 20 d’octubre de 1963, amb l’objectiu de lliurar a la ciutat una imatge de la Mare de Déu dels Desemparats a fi de substituir la que va ser destruïda el 1943 durant el brutal bombardeig aliat de la ciutat catalano-sarda. L’estiu de 1960 ja havia tingut lloc el conegut com “Viatge del Retrobament” organitzat pel catalanista Pere Català i Roca. Aquell estiu feien cap a l’Alguer 141 persones procedents de tots els Països Catalans. El viatge, molt vigilat pel règim franquista, tenia com a objectiu recuperar la relació cultural amb el reducte català de Sardenya. Revestit de visita cultural i religiosa, els creueristes van dur una imatge de la Mare de Déu de Montserrat que encara es pot veure avui a la catedral d’aquella ciutat. Tot plegat, la visita va suposar segons l’historiador alguerés Marcel A. Farinelli una autèntica represa de relacions entre els algueresos i els catalans continentals. En el cas del viatge valencià de 1963, Farinelli explica que “naturalment es volia també competir, des d’uns sectors que no s’oposaven al règim, amb la iniciativa catalana per no deixar el monopoli de les relacions amb l’illa sarda en mans antifranquistes”.

L’edició de La Vanguardia Española de 19 d’octubre de 1963 es va fer ressò de la visita valenciana, en què també va participar la Casa de València de Barcelona en uns termes que aparentment confirmen les intencions referides per Farinelli. “Alguer, –podem llegir al diari barceloní– ciudad privilegiada de la isla de Cerdeña, conserva su ascendencia valenciana desde que en tiempos del rey Pedro ‘El Cerimonioso’, la ciudad, de gran importancia estratégica, fue repoblada por valencianos, catalanes, mallorquines y aragoneses. Gran número de nobles valencianos participaron en la ocupación de Cerdeña y aún hoy buena parte de la nobleza lleva apellidos valencianos y títulos sardos los ostentan familias valencianas. Pero los valencianos no sólo llevaron a L’Alguer soldados, pertrechos de guerra y vitualles; llevaron agricultores y sederos, se renovó el campo, però sobre todo, se entronizó la Virgen de los Desamparados, que recibía culto en la Iglesia del Hospital y contaba con infinidad de devotos”. 

Amb tot, cal dir, que l’interès de Soriano amb l’Alguer era sincer. De fet, havia estat amb Ricard Sanmartín –que va escriure per a l’ocasió el poemari Ressonàncies de l’Alguer amb un pròleg seu– la delegació valenciana del viatge del “Retrobament” de 1960. Soriano i Sanmartín van dur una senyera i una imatge de la Mare de Déu dels Desemparats en miniatura. La participació de Soriano en els actes de l’Alguer de 1960 va ser entusiasta. D’aquell viatge quedaria una amistat fructífera amb el general Rafael Catardi o amb el poeta Pascual Scanu, entre molts d’altres. El primer havia estat el fundador i president del Centre d’Estudis Algueresos (CEA), mentre que Scanu va ser un reconegut pedagog i eminent poeta. Cal ressenyar que el juliol de 1962, un any abans fins i tot de la visita dels valencians a la ciutat catalana de Sardenya, Catardi havia estat el mantenidor dels Jocs Florals de Lo Rat Penat a València. El militar va venir acompanyat de l’aleshores president del CEA, Antoni Simon Mossa, arquitecte, polític, escriptor i filòleg. Sense dubte, la intervenció de Soriano Bueso en aquesta visita degué ser decisiva. A més, cal assenyalar també que a resultes de l’organització del “Retrobament”, va ser possible que 18 algueresos estudiaren per primera vegada en català en els cursos que oferia Lo Rat Penat, als quals Soriano estava vinculat com a professor. Els noms dels candidats els havia proposat Catardi a Pere Català. Aquest, junt amb el seu pare Català i Pic, Aramon, Casacuberta, Iglésies, membres de l’Institut d’Estudis Catalans, van decidir, seguint el suggeriment de l’escriptor i editor Joan Crusellas, que estudiaren en Lo Rat Penat. El llavors secretari dels Cursos de Llengua Valenciana, Enric Matalí, va respondre a Català afirmant que podien comptar que Lo Rat Penat “posarem tot quant faça falta per tal que els companys algueresos reben per part del regne tot el caliu i encoratjament que precisen”. Per aquell mateix temps, Català va rebre la carta de cinc joves estudiants, els germans Bonafont, els germans Codonyer i Francesc Cueva, interessats a fer un viatge a l’Alguer. Es dona el cas que aquests estudiants, vinculats a les Joventuts de Lo Rat Penat, havien de ser uns dels principals líders del valencianisme d’esquerres durant el tardofranquisme i encara durant la convulsa Transició valenciana.[2]

Per aquest mateix temps, Soriano va participar també en la campanya a favor del valencià en la litúrgia després que l’Església valenciana donara l’esquena a la Constitució Sacrosanctum Concilium de 1965 sorgida del Concili Vatica II, segons la qual l’Església Universal acceptava l’ús i promoció de les llengües de cada poble. Soriano és un dels més de 20.000 sotasignats del manifest que demanava a l’autoritat eclesiàstica l’ús del valencià en els actes litúrgics, l’ensenyança del catecisme i la predicació. El seu nom anava al costat dels de Martí Domínguez, Josep Iborra, Josep Lluís Bausset, Nicolau Primitiu, Joan Segura de Lago (president de Lo Rat Penat), Manuel Broseta, Joaquim Maldonado o Francesc de Paula Burguera.

Fins i tot, el 9 de març d’aquell any, Soriano, s’adreça en una carta escrita en valencià a l’arquebisbe de València, Marcelino Olaechea, en què com a catòlic valencià li mostra la seua “consternació” davant la resolució de la comissió diocesana d’excloure el valencià de la litúrgia. La carta és dura i Soriano denuncia que els rectors de poble han estat ensenyats en castellà al seminari dins d’una tradició castellanitzadora per part de l’Església valenciana. “En la història multisecular de la nostra Pàtria Valenciana”, escriu Soriano, “mai no s’havia produït tan gran menyspreu de la seua essència íntima”. No hauria d’estranyar la gosadia de Soriano, que ja des dels seus temps en Acció mai no es va estar de retreure públicament i amb noms i cognoms la falta de sensibilitat dels capellans cap a la llengua del país.

 

Presó i estranyament públic

Als anys 50, els germans Valor intentaven engegar Saltos Hidroeléctricos Fetusa (Fuerzas Eléctricas del Turia, SA). Els Valor van acceptar Francesc Soriano com a soci capitalista en el negoci. Segons Josep Valor i Gadea (2011), fill de Josep Valor, Soriano, per tal de fer efectiu el deute que els devia va “simular deutes a favor de la seua impremta contra Levante i girar lletres de canvi de ‘pilota’ que negociades li proporcionarien efectiu, per a pagar el terç de les accions comprades a Fetusa. Les lletres es pagarien amb noves remeses de paper bancari una mica més crescudes per a cobrir interessos de la nova negociació, i això convenientment repetit fins a l’èxit final, o siga, aconseguir la concessió, que trigà prou, constituir la societat anònima, realitzar les expropiacions de terrenys i obres, comprar maquinària i, finalment, començar a subministrar energia elèctrica a la indústria nacional que anava posant-se en marxa i que cada vegada necessitava més recursos”.

Valor Gadea explica també que, una vegada muntat el finançament obrint riscos en diversos bancs, Soriano va començar a negociar paper, la qual cosa li permetia anar pagant als socis els diners que els devia. Gràcies a aquest capital, els germans Valor van anar fent front a les despeses de Fetusa. El cas és que la pilota bancària va anar creixent “fins a suposar l’any 1966 la quantitat de 23 milions de pessetes”. Una inspecció va provocar, finalment, “la detenció de Soriano, malgrat, segons ell, estar autoritzat per escrit per la premsa del Movimiento a utilitzar aquell tipus de crèdit igual que feia la mateixa premsa del Movimiento per a les seues necessitats”.

Tots tres van entrar a la presó, on van estar entre 1966 i 1968. Soriano va ser condemnat per sis delictes d’estafa a cinc penes de set anys de presidi major i a una altra de dos anys, quatre mesos i un dia de presidi menor. També va ser condemnat el caixer dels diaris del Movimiento, Francisco Santarufina Marco. Soriano va admetre els càrrecs, mentre que els Valor van assegurar que no tenien res a veure en el fet de com el primer havia obtingut els diners. Com vulga que siga, Enric Valor mai no va perdre l’amistat amb Soriano i sempre va tenir paraules d’afecte i agraïment cap a ell. El fill de l’editor de Gorg i amic dels Valor, Joan Senent Anaya, una de les persones que millor va conèixer aquell afer, assegura en una entrevista que aquell cas va ser una persecució en tota regla. Segons, Senent Moreno, era una pràctica habitual fer servir un compte de maniobra per a executar tràmits i pagaments. A Soriano, segons Senent, “li van bloquejar tots els comptes, perquè no hi poguera moure els actius i restituir-los als comptes que tocaven, i el van acusar de sostraure els diners”.[3] A més de les penes de presó, els condemnats van perdre totes les seues propietats. Els Valor, les finques de Planisses, la Lloma i el Molí. Soriano, la finca i casa de La Llar a Serra (Camp de Túria), que va anar a parar a mans de la Falange. El 1978, sense cap manteniment ni ús, estava en ruïnes. En aquella finca, Soriano havia erigit un bust d’Ausiàs March al voltant del qual el 19 d’abril de 1959, Joan Fuster, Jaume Bru i Vidal, els professors Miquel Dolç i Miquel Tarradell i d’altres poetes i escriptors van commemorar amb una lectura de poemes el V centenari de la mort del poeta de Gandia.

A l’eixida de la presó, Soriano va continuar mantenint relació amb els cercles valencianistes. La seua fidelitat als principis no es va veure afectada pel clima de divisió propiciat per l’anticatalanisme, que va fer de Lo Rat Penat una de les seues principals bases d’actuacions després de perseguir figures que havien estat cabdals com la del filòleg Manuel Sanchis Guarner. Una prova d’aquesta fidelitat és el document que Soriano i altres cronistes –ell ho era de Museros– adreçaren el 9 d’octubre de 1978 al president del Consell Preautonòmic Josep Lluís Albinyana, posicionant-se a favor de la unitat del català i de la plena recuperació política, cultural i lingüística del País Valencià.

Als 70, Soriano viu a Madrid, possiblement per motius laborals. El 1983 fa d’agent de vendes de Mármol Compac, SAU, empresa instal·lada al Real de Gandia. Tres anys més tard mor i el seu nom, com el de molts valencianistes, cau en l’oblit.

Autoria: Francesc Viadel i Girbés

Llibres

---

Agustí Colomer Ferrándiz. Temps d’Acció. Acció Nacionalista Valenciana (1933-1936). Paiporta: Denes, 2007.

---

Josep Valor i Gadea. L’oncle Enric Valor i Vives. València: Autoedició, 2011.