Geòleg i professor

Va nàixer i viure a la Vallà del carrer d’Amunt (actual carrer O’Donell, número 8) de Castelló. Tal com ell mateix confessa, era veí i amic d’Àngel Sánchez Gozalbo, de Sanchis Yago i dels germans Soler i Godes. Era també veí de Salvador Guinot, qui en 1920 el va invitar a formar part de la Societat Castellonenca de Cultura.

Hi ha persones que no perden mai l’estima a la terra nadiua, encara que les circumstàncies i les peripècies personals els hagen obligat a buscar-se la vida lluny de casa. En certa manera, és el cas del geòleg Vicent Sos Baynat.

Vicent era el tercer de cinc fills, però en pocs anys va esdevindre el fill major per la mort dels dos anteriors. Sa mare, Maria Baynat Sorribes, era natural de Suera, a la serra d’Espadà, casada amb el professor de comptabilitat i banquer Vicent Sos Ferrando, de Castelló de la Plana. En 1895 els va nàixer Vicent, que de jove va mostrar una salut delicada; un procés pleural el va allunyar tres anys de l’assistència als estudis reglats, però no va perdre l’oportunitat de continuar formant-se amb tota mena de lectures sota la influència de familiars d’alta cultura i el coneixement de la natura i el paisatge. Va estudiar a l’institut vell del Carrer Major de Castelló i posteriorment ingressà en la Universitat Central de Madrid per a llicenciar-se en Ciències Naturals.

En tornar en 1920 a Castelló i trobar-se sense possibilitats laborals, s’involucra en els grups culturals de la ciutat i pren la decisió d’explorar la tectònica dels territoris que té més a prop: el Desert de les Palmes, les illes Columbretes, Penyagolosa, Irta o les serres d’Espadà i Espina. En 1929 publica a Madrid els primers treballs sobre geologia, posa en evidència els pocs estudis sobre la serra d’Espadà i aporta observacions i materials que seran bàsics per als investigadors posteriors. Era el fruit de dues llargues correries als estius de 1928 i 1929. Una altra novetat que cal atribuir al castellonenc és el descobriment de jaciments i la catalogació de fòssils del Triàsic.

En aquelles eixides l’acompanyava el farmacèutic i botànic Manuel Calduch Almela, amic i company de batxillerat, que li solia fer les fotografies i li mostrava la flora. El seu guia per Espadà va ser el valencianista artanenc Joan Tomàs i Martí, del qual dirà Sos: «mi inmenso agradecimiento al culto amigo (…) que, como guía insuperable, constantemente me ha acompañado por toda la accidentada y confusa Sierra de Espadán, ilustrándome en las denominaciones toponímicas y llevándome con absoluta precisión hasta los lugares más recónditos e ignorados. A su valiosa ayuda debo el cúmulo de notas que poseo de esta sierra».

En 1925, Sos Baynat havia tornat a Madrid a continuar estudis, ara un curs d’un any sobre mineralogia i geologia dirigit pel doctor José Royo Gómez, una eminència en paleontologia i geologia nascut també a Castelló el mateix any que ell. A Madrid, Vicent Sos continua la formació i va obtenint les primeres col·laboracions com a professor, becari i ajudant del Museu de Ciències Naturals. Té clar quin serà el tema de la seua tesi doctoral: les illes Columbretes. La mort, però, en 1930 del professor Lucas Fernández Navarro, director de tesi, el deixa desemparat. El nou tutor serà Eduardo Hernández-Pacheco, que tarda dos anys a assignar-li el tema definitiu: l’estratigrafia i la tectònica de la serra d’Espadà. Com sabem, Sos ja havia recorregut la serra almenys en 1928-1929 per a un primer treball d’aproximació, i ara ha d’intensificar-ne l’exploració per tal de resoldre qüestions no tractades. La va defendre en 1934 amb la qualificació d’excel·lent cum laude.

El 2 de gener de 1936 va contraure matrimoni amb Mercedes Paradinas Pérez del Pulgar; a Castelló van nàixer els seus fills, Alejandro i Mercedes. En acabar la guerra, Vicent Sos Baynat és privat de la càtedra d’institut guanyada en 1935; és un vençut, un denunciat i un depurat per les seues idees d’esquerra. S’ha d’ocultar a Madrid fins al 1950, on d’amagat fa traduccions de manuals, redacta entrades per al Diccionario Enciclopédico Labor i fa classes en un col·legi privat amb una identitat falsa. Gràcies a un empresari gallec amb interessos miners a Extremadura, Sos reprén la condició de geòleg al servei de l’explotació minera. Tornarà a investigar i de seguida es convertirà en un científic de referència per a la geologia extremenya. A mitjan dels anys 60, ja en edat de jubilar-se però sense els anys oficialment reconeguts, és readmés com a catedràtic de secundària i treballa a Ciudad Rodrigo (Salamanca) fins al 1968. En els 80 i 90 li va arribar el moment dels reconeixements, sobretot a Castelló i Extremadura.

En 1980 va ser convidat a ser el mantenidor del Certamen Literari de les Festes de la Magdalena de Castelló de la Plana. Havia estat molts anys fora del seu ambient d’origen i no podia defugir l’avinentesa. En el discurs Un geòleg en una festa d’amor i cortesia (1980, publicat per la SCC) va dir:

«Parlaré en valencià perquè em sembla és la llengua més apropiada a la festa. Si parlara en castellà, tal volta em resultara més fàcil l’expressió i millor lèxic, però vull parlar en el meu valencià de Castelló perquè és la llengua que regix el meu pensament i la meua sensibilitat.

Jo, castellonenc trasplantat fora de casa anys i anys, sense parlar valencià, no he deixat mai de pensar i de sentir en valencià. Així els noms dels dies de la setmana, els dels mesos, els dels números... sempre els pense i els baralle amb la nostra llengua. En posar-me a escriure, moltes voltes, primer, ho pense en valencià, després, ho traduïsc al castellà.

Vull parlar en valencià perquè la nostra llengua té paraules soltes d’una força expressiva tremenda, a voltes utilitzant-la a soles és millor que una llarga parrafada aclaridora. I si voleu expressar sentiments íntims, estats anímics, delicats, llavors, també té paraules d’una dolçor incomparable».

A partir de 1970 publica diverses obres en què perfila aspectes estudiats entre 1927-1934, convidat pels amics de la Castellonenca de Cultura que ell havia animat en 1920. Es tracta de noves publicacions que recuperen fotografies i dibuixos d’aquells anys, procedents dels articles primerencs i de la tesi doctoral.

Els reconeixements arreu de l’Estat espanyol no van tardar després de la jubilació. En 1965 va obtindre el premi nacional de la Reial Acadèmia de Ciències Exactes, Físiques i Naturals de Madrid; en 1983 va ser nomenat acadèmic de la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona; l’any 1988, l’IGME i l’Escola d’Enginyers de Mines de Madrid li van retre un homenatge en reconeixement, a més del Trofeu Ciutat de Mèrida. L’any 1991 s’inaugurà el Museu de Geologia d’Extremadura, que porta el seu nom, creat per ell, i va ser nomenat Fill Adoptiu de Mèrida, alhora que se li concedia la Medalla d’Or d’Extremadura. Era Soci d’Honor de la Societat Espanyola d’Història Natural, de la Societat Espanyola de Geologia, de la Institució Catalana d’Història Natural i president de la Societat Espanyola de Mineralogia.

Al seu Castelló natal, el 1984 li van concedir la Medalla de Plata de l’Ateneu de Castelló de la Plana i van posar el seu nom a un institut de batxillerat; en 1985 li van concedir la Medalla de Plata de la Ciutat de Castelló de la Plana; el 1989 en va ser nomenat Fill Predilecte, i el 1990 va ser declarat Valencià de l’Any per la Fundació Huguet. A més, el 18 de maig de 1992 fou nomenat Doctor Honoris Causa per la Universitat Jaume I de Castelló. Té avingudes dedicades a Castelló i Mèrida.

Autoria: Òscar Pérez Silvestre

Llibres

---

Alejandro Sos Paradinas. Biografía del profesor Dr. D. Vicente Sos Baynat. Castelló de la Plana: Universitat Jaume I, 2013 [Biblioteca de les Aules. Maior].