Llista alfabètica
Llista alfabètica

Joan-Fermí Teruel i Barberà

Algemesí, 21 de maig de 1948
Algemesí, 17 de juny de 2020

Fotografia de Joan-Fermí Teruel i Barberà

Escriptor i activista cultural

Activista civil compromès amb la normalització del valencià i la cultura popular, i aficionat al teatre, va ser durant dècades l’administratiu de la Basílica de Sant Jaume d’Algemesí.[1] Una part important de la seua activitat pública es vincula a la Festa de la Mare de Déu de la Salut d’Algemesí, declarada per la UNESCO Patrimoni Immaterial de la Humanitat des de 2011 en què es poden admirar, entre altres representacions de la cultura popular, la Muixeranga.

Nascut al si d’una família amb un negoci dedicat al sector de l’alimentació, al número 49 del carrer de Santa Bàrbara, al barri del mateix nom, un dels més tradicionals de la ciutat de la Ribera Alta. Va estudiar al Col·legi dels Germans Maristes d’Algemesí, on cursà el batxillerat elemental d’aleshores en la primera promoció de batxillers universitaris que va preparar la institució al Patronat de Sant Jaume, al Parc. La seua formació inicial es completà amb cursos reglats de comptabilitat i mecanografia. Posteriorment, realitzà un curs tècnic d’enquadernació, i els cursos de llengua Carles Salvador que oferia Lo Rat Penat molt abans del colp de mà que va posar en mans de Xavier Casp i, per tant, del secessionisme lingüístic la centenària institució. Més endavant, va accedir als estudis universitaris, a la Facultat de Filologia Catalana de la Universitat de València.

A les darreries de la dictadura, fou conseller municipal, juntament amb Emili Gregori, pel terç que presentava l’Associació dels Antics Alumnes Maristes, llavors càrrec de col·laboració amb les regidories del règim.[2]

Les primeres activitats de lleure de què es té constància corresponen a col·laboracions escèniques i a la participació en concursos radiofònics en l’emissora local, Ràdio Joventut, dependent de la Secretaria General del Moviment del règim franquista.

De menut fou proclamat Rei del Catecisme, i a classe sovint era mereixedor de figurar en el «quadre d’honor» de l’escola. Els seus grans amics de joventut foren Froilán Ginesta, Vicent Matalí i Vicent Ferrer. Ja adult, s’enorgullia dels seus incondicionals Joan Castell, Josep-Emili Naval, Juli Blasco i Joan Paredes.

Entre les iniciatives de joventut cal mencionar que, amb altres veïns, promogué a primeries dels anys setanta la restauració de la capelleta de Santa Bàrbara, en un estat deplorable a causa dels tèrmits. A partir d’aleshores hom tornà a la celebració de la festa del carrer, cada 4 de desembre, com era tradició abans, amb missa i jocs infantils. Aquest fet i l’harmonia del veïnat propiciaren que, juntament amb el seu germà, Toni Teruel, amb Pepe Moreno (el Barber), Joan Bueno i Joan Borràs[3] impulsaren el 1976 la primera falla del barri de Santa Bàrbara, que s’instal·là en la cruïlla dels carrers de Sant Benet i de Santa Bàrbara. El monument era una representació al·legòrica del poble i com a guió estendard emprà la iconografia del campanar major de Sant Jaume. Els carrers s’engalanaren amb banderoles de la senyera quadribarrada, que encara no era motiu de polèmica.

La malaltia de la mare, a causa d’una embòlia i trombosi cerebral, afectà profundament el ritme familiar entre l’adolescència i la joventut dels tres germans, en la segona meitat dels anys seixanta, i fou ell precisament, com a major, qui s’encarregà i es preocupà del control assistencial de llur progenitora que, a més, portava diàriament amb el cotxe familiar a una clínica privada de rehabilitació a València.

En la seua família hi havia tradició musical: una germana del pare, Amparín Teruel, fou Premi Nacional de Piano, feia classes a casa i transcrivia partitures antigues per als arxius històrics de l’Administració. Pepita Barberà, germana de la mare, a més d’activista i dinamitzadora feminista de joves i jubilats, treballava fent classes de música i de mestra nacional en l’escola pública, i fundà la Rondalla i Cor de les Germanes de Santa Anna i el Conservatori Municipal, del qual fou directora.

A mitjan dècada dels cinquanta, Joan-Fermí aprén a ballar les Llauradores esperonat per la seua mare. La família compartia veïnatge amb Maria Rúbio, que vivia al costat de casa –traspassada de jove, encara festejant–, parella balladora de Vicent Nácher Llanes, a la casa d’enfront. Uns anys més tard, en faltar el mestre Vicent Domínguez, Blaiet, en un accident traumàtic al camp, Vicent Nácher s’encarregà de la direcció del ball, i en fou el nou mestre a instàncies dels festers del barri de Santa Bàrbara. Joan-Fermí ajudà Nácher i, fins i tot, el substituí de vegades i ensenyà nous balladors. Els darrers assajos generals es feien a la porta de les seues cases, que enfrontaven, al carrer de Santa Bàrbara, amb la música tocada al piano per la seua tia Pepita Barberà i enregistrada en un magnetòfon. Fou fester del barri de Santa Bàrbara i formà part del Patronat de la Festa.

Per la seua afició literària, Joan-Fermí també participà de jove en els certàmens literaris dels Jocs Florals, que tenien lloc cada any el 5 de setembre, en el marc de les festes de la Mare de Déu, al Teatre Espanyol i, darrerament, a l’Institut Laboral.

Des de sempre hi havia hagut una relació familiar amb els músics d’en Miquel Esparza, i amb n’Ernest Francés, i per ell i les seues ties amb n’Agustí Alaman, catedràtic de piano del Conservatori i de música a l’Escola Normal de Magisteri, autor de la partitura del Virolai a la Mare de Déu de la Salut, amb lletra de Martí Domínguez i Barberà, que influïren en la predisposició a iniciar els fills en el món musical. Amb Ernest Francés i el seu germà assistí a l’estrena de la representació del poema simfònic de Joaquim Rodrigo Per la flor del lliri blau, dirigida per Agustí Alaman al Teatre Principal de València el 1972.[4]

Molt vinculat al Col·legi Marista des de menut, a la parròquia de Sant Jaume Apòstol i a la festa de la Mare de Déu de la Salut, participà en la Festa primer en el ball de les Llauradores, amb Enriqueta Ferrís, que fou la seua primera balladora, i després en l’organització dels Misteris i Martiris, obretes dramàtiques breus de tema religiós fins als anys 40 representats en castellà i, posteriorment, reescrits en valencià.  

Des de 1968 s’implicà a fons per impulsar els personatges bíblics i la «Parreta» de la Volta General en la processó de la Mare de Déu, cada 8 de setembre, i quan els maristes es feren càrrec de la Muixeranga el 1973 per evitar la seua desaparició.

Per una relació molt estreta amb l’Associació d’Antics Alumnes i el seu president, Paco Sanchis, i amb els germans maristes Benigno Castilla –Felipe–, José Luis Trullén –Braulio–, Agustín Aisa i José Luis Napal, el 1974 fou Germà Major de la Confraria de l’Ecce Homo, juntament amb el seu germà, i amb aquest motiu portaren com a Convidat d’Honor el compositor fill del poble, de la placeta de les Tres Moreres, i antic veí, Bernat Adam i Ferrero, que vivia a València.

Joan-Fermí va ser president de l’Associació d’Antics Alumnes Maristes, que prengué el relleu al després malaguanyat Paco Sanchis, empleat de banca, traspassat accidentalment en un incendi en l’oficina del taller on anava les vesprades a portar la comptabilitat. Sanchis començà a gestar la compra dels terrenys i la construcció del nou Col·legi Marista en la partida de Berca.

Ensems amb l’amic Vicent Matalí, per la mitjania dels anys seixanta del segle xx fundaren la rondalla de l’Associació dels Antics Alumnes Maristes, l’un amb la guitarra i l’altre amb la bandúrria, sota la batuta d’en Miquel Esparza i Garcia, nascut a Benigànim, membre del cos de directors de bandes de música estatals, i aleshores director de la Banda Municipal d’Algemesí. Fou autor de la lletra proposada com a himne ADEMAR –acrònim de l’Associació d’Exalumnes Maristes–, amb música d’en Miquel Esparza, que interpretava la rondalla, i membre fundador del Club Cultural Jovenívol «La Llar», al carrer Nou, presidit per Ximo Vidal.

Joan-Fermí treballà de jove en el negoci familiar de casa, que en independitzar-se continuaria encara uns anys. El 1979 es casà amb Maru Ferragud i Seguí, amb qui tingué tres fills: Joànfer, Carles i Raül. Fixaren la residència matrimonial a l’antiga adreça dels avis paterns i ties, al carrer de Mossén Blanch.

Els inicis del teatre en Joan-Fermí es remunten a mitjans dels anys seixanta, quan debuta com a actor en sengles obres serioses llargues de teatre religiós dels cicles de Nadal i de la Passió, en la companyia de l’Escola Pia. La primera, Els pastorets de Betlem, per Nadal, en què ell feia el monòleg d’Herodes desesperat en reconèixer la culpabilitat de supèrbia per la matança d’infants; i la segona, La Passió, per Setmana Santa, en què encarnava Ponç Pilat i, després, Francesc d’Arimatea, que oferí un sepulcre seu per sebollir Jesús (alguns actors havien de duplicar la intervenció en diferents papers). Es representà diverses temporades al teatre que tenien els escolapis a la planta baixa de l’antiga escola, al carrer dels Fusters, local que temps després, traslladats al col·legi nou, es faria servir per tancar els bous de la setmana taurina durant uns anys.

Més endavant, amb els amics i d’altres coneguts, creà un grup de teatre, la seua debilitat vocacional. Començaren les representacions al cinema-teatre de la parròquia de Sant Pius X, pel carrer del Dos de Maig, adjunt a la nova església que s’hi construí, després refeta per llegat del batle Joan Girbés Masià;[5] també actuaren a un entaulat muntat al pati de l’escola de Maria Auxiliadora, amb música i veu d’algun passatge de sarsuela cantat a cor durant els entreactes, espai que ocupava l’antic velòdrom, i al centre cultural del barri del Carrascalet. Continuaren en el Club Unam, en temps dels pares escolapis Ricard Peris, Amadeu López i Gonçal Royo.

Director de teatre amateur, crític, escriptor i traductor, publicà diversos articles i col·laboracions. La seua afició a la dramatúrgia i a la llengua el porten a versionar, amb no pocs problemes amb la censura, obres com Oratori pels països que destrueixen el món amb les guerres, Farsas contemporáneas, Borbofoix, El duc meu-meu o Oratori per la mort de Víctor Jara, entre d’altres.

Amb el seu grup Unam-Teatre, el 1978 guanya el Premi Nacional de Teatre Ciutat de Conca a la millor direcció, amb l’obra en valencià La pau retorna a Atenes, de Rodolf Sirera.[6] En repetides ocasions dirigeix No n’eren deu?, de Martí Domínguez i Barberà, «apunt dramàtic inspirat en l’evangeli de sant Lluc», tal com descriu l’autor, obra estrenada el 1960 en la línia de renovació formal teatral i la dignificació de l’escena valenciana.[7] També dirigeix les representacions dels miracles de sant Vicent, alguns dels quals, com La burreta, o l’imaginat En temps del Compromís de Casp, de creació personal, i d’altres que va versionar o prologar, entre els quals destaca La sabateta, de M. Sánchez Navarrete.

L’estima per la llengua pròpia que li inculcaren els pares el portà a fer-la prevaldre en escena com a vehicular fins al punt de renunciar públicament a un premi, per l’obra El duc meu-meu, de Xesc Barceló. Es tractava d’una obra sobre la realitat social en forma de faula, que criticava amb ironia el poder autocràtic establert i el pas de la dictadura a la democràcia burgesa, i fou censurada, per motius obvis, a finals del franquisme. Sota la direcció de Joan-Fermí Teruel, l’obra fou representada a les darreries dels anys setanta en un certamen faller de la Ribera, en valencià normatiu –en contrast als sainets–, on pel registre estàndard emprat es qüestionà l’equivalència lingüística convergent de la llengua comuna.

En aquells moments, hom no era conscient de la transcendència d’aquest fet. La riquesa diatòpica i diafàsica permetia triar entre la variant més literària o que més s’adeia al registre escaient, sense menystenir la variant valenciana que el singularitzava dins el conjunt. Tanmateix, sovint per un enfocament subjectiu de la situació comunicativa, fruit de les tendències esbiaixades d’algun col·lectiu valencianista amb suposades bones intencions, però poc informades o contrastades, eren susceptibles d’interpretacions diglòssiques contra la salut de l’idioma.

Amant de les tradicions que configuren la cultura del seu país, i de la festa de la Mare de Déu d’Algemesí, de la mà del canonge de la Seu de València, Vicent Castell i Maiques,[8] s’encarregà dels Misteris –Temptació d’Adam i Eva, de Benet Segura de Lago (1960); Abraham i Isaac, de Vicent Castell Maïques (1964), i de la Mare de Déu de la Salut, de Joan Segura de Lago i Joan-Fermí Teruel Barberà– i del Martiris –Santa Bàrbara, de Joan-Fermí Teruel (1966), i Sant Bernat i les seues germanetes, de Martí Domínguez i Barberà (1960)– de la Processó, que fins i tot assajava a casa seua des de 1964.[9]

A més de l’autoria del Martiri de santa Bàrbara, és de la seua ploma la tercera part del Misteri de la Mare de Déu,[10] intitulada «El Tir de la Germania» (1967); com també és el poeta-autor del Cant de la Muixeranga (2013) i del text de l’Auca de la Mare de Déu (2014).

El 1973 crea les Lloances en honor a la Mare de Déu de la Salut,[11] la representació anual de les quals per l’Unam-Teatre dirigeix fins al darrer moment, cosa que significà un plus per al futur reconeixement de la Festa com a Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO. Foren representades per primera vegada la nit de la Vespra del 8 de setembre de 1973, al local del Club Unam, amb vestuari llogat a la roberia Casa Insa de València, amb un èxit espectacular de públic.[12]

Joan-Fermí Teruel, en el seu compromís social per la llengua, fou dinamitzador cultural del jovent, gran lector i incansable escriptor de temes personals, tradicionals i de col·laboració. Amant de la poesia i de la prosa, escriu sobre personatges notables de la localitat, col·labora en publicacions i en diverses iniciatives ciutadanes. Com a investigador, publica articles sobre Martí Domínguez i sobre el poble. En qualitat d’orador, presenta ponències en actes públics a Sueca i Elx, i comunicacions a l’Assemblea de la Ribera. Col·labora amb el Grup de Danses Berca amb el text dels muntatges De la marjal a l’era i En l’hostal d’Algemesí.

Recull en dos volums publicats els textos de les Lloances: Lloances a la Mare de Déu. Vida, teatre i tradició en les festes majors d’Algemesí, el primer, de 1997, editat per Saó, i Lloances a la Mare de Déu. Sentiments i identitat d’un poble, el segon, de 2018, que li edità l’Ajuntament d’Algemesí, llibres que ell definí com la crònica no oficial de la vida i la gent del poble.[13]

Fou l’encarregat de la secretaria i coordinador de les activitats parroquials des de l’oficina de la Casa Abadia, responsable de l’arxiu, de l’administració i de les relacions amb l’arquebisbat per a l’edició de l’Al·leluia, de l’assistència a la residència de majors i l’ajuda de Càritas local als necessitats.

Joan-Fermí Teruel sempre es decantà per la recerca que l’arrelava a la terra i a les seues devocions, i conservava tot el que li arribava a les mans. No va defugir mai l’ajut a ningú, ni escatimà la col·laboració amb tothom de manera puntual com a consultor, referent o com a assessor de qui necessitava guia, informació o determinada documentació per elaborar algun treball de creació, com també amb col·lectius associatius o institucionals, com l’Associació de l’Alzheimer, Poble Sahrauí, Vida Creixent, Confiteor, Societat Musical, Conservatori, Falles, Muixerangues o diverses associacions literàries, parròquies i ajuntaments..., que avui testimonien la seua disponibilitat altruista.

L’Ajuntament d’Algemesí li atorgà l’any 2008 el Guardó d’Honor de la Ciutat en reconeixement i gratitud per l’abnegada dedicació a la cultura i als signes identitaris del seu poble, sota l’aixopluc de la patrona, la Mare de Déu de la Salut.[14]

El seu traspàs inesperat, després de gairebé dos mesos de malaltia, tingué lloc el 17 de juny de 2020, en el primer període de la pandèmia, circumstància històrica amb moltes restriccions per l’aïllament preventiu de seguretat que dificultà l’assistència als actes del sepeli i darrer comiat de molta gent que l’estimava. Segons el seu germà, el filòleg Toni Teruel, «se n’anà de la manera que millor el caracteritzava, sense fer soroll i volent passar desapercebut. La germandat sacerdotal l’acomiadà amb una missa concelebrada per dotze dels capellans que hi havien compartit inquietuds i devocions. La Mare de Déu de la Salut, les Lloances, les sòlides conviccions espirituals i arrelades creences, l’amor al proïsme, el treball inqüestionable i la bonhomia altruista són l’essència del seu pas provisional per aquest món terrenal: la història de la seua vida i del seu temps».

En acabar la missa d’exèquies, a què assistí la representació de l’Ajuntament en la persona del primer tinent d’alcalde, el regidor Pere Blanco, i els veïns que permetia l’aforament del recinte per la situació restrictiva, la comitiva el dugué en processó, a muscles de vuit portadors –dues xiques i sis xics–, al so del virolai Estrela del matí, a retre el darrer homenatge a la Mare de la Salut, que l’esperava en el seu cambril, a la Capella de la Comunió, envoltat pels aplaudiments incessants dels assistents.

En sortir el fèretre per la porta principal de la basílica menor de Sant Jaume, que tant representava per a ell, a la plaça Major, amics de sempre interpretaren la Muixeranga amb dolçaines i tabals, símbol del seu poble i de l’amor a la terra, himne de sentiments profunds i reivindicatius, emblema de la festa que condicionà el súmmum de l’emoció, mentre es feia una petita muixeranga entre els aplaudiments que no cessaven, àdhuc després d’acabar la música.[15]

En paraules de Jesús Corbí, rector amb qui havia compartit els darrers tretze anys, fins a l’octubre de 2019, «era sorprenent la fe sincera de Joan-Fermí, amb una sensibilitat i tendresa superlatives en parlar de la seua família, de les coses senzilles de la vida, del poble, de la Mare de Déu, entregat en cos i ànima als seus, a la seua parròquia i al poble, amb dedicació plena, entusiasta, constant, pacient i perseverant en la devoció a la Mare de Déu de la Salut. Ha observat sempre una correcció exquisida, i ha conreat els seus escrits amb la màxima qualitat literària, històrica i devocional. Va estar molt atent en l’atenció als necessitats, i amb una debilitat especial per la Residència de Majors Sant Vicent Ferrer. Poeta, lloancer i trobador de la Mare de Déu, ha estat un enamorat del seu poble, la seua gent, les tradicions i costums, la llengua i la cultura, amb preocupació permanent per la parròquia».[16]

Acaba mossén Corbí manifestant que la mort, amb tota la seua càrrega de dolor i de tristesa, es converteix en una victòria: el pas d’aquest món al Pare en Jesucrist. Afirma el sacerdot en l’obituari dedicat a Joan-Fermí Teruel: «A l’entrada del cel, segur que Joan-Fermí s’ha trobat ja amb les persones estimades que l’han eixit a rebre. Ell haurà organitzat els cors dels àngels i, llapissera en mà, estarà acabant d’escriure algun vers per presentar-se davant la Mare de Déu en homenatge de lloança, a qui tantes vegades havia lloat com a altíssima palmera, pou refrescant, estrela del matí».[17]



[1] Aquest text s’ha elaborat a partir d’un text de Toni Teruel i Barberà, germà de Joan-Fermí i d’informació proporcionada per la seua vídua, Maru Ferragud i Seguí.

[2] Emili Gregori, de sensibilitat valencianista, arribà a ser alcalde d’Algemesí pel PSPV-PSOE durant 16 anys, concretament entre 1991 i 2007.   

[3] Pare de Joan Borràs Adam, conegut familiarment per Joanito, ingressà al Seminari Marista i arribà a ser director general de la congregació religiosa.

[4] Teruel i Barberà, Toni. Temps d’infantesa. Memòries. València: Tabarca Llibres, 2018, pàg. 145-152.

[5] Joan Girbés i Masià (Algemesí, 1934-1998), fou el primer alcalde democràtic d’Algemesí. La seua llista, Independents per Algemesí (IPA), conformada per nacionalistes i progressistes, va obtenir 14 regidors. Simpatitzant del PNPB i més tard de la Unitat del Poble Valencià (UPV), patí els atacs d'UCD en el context de l’ofensiva anticatalanista protagonitzada pel bloc reaccionari durant el període d’assentament autonòmic del País Valencià.  

[6] Teruel Barberà, Joan-Fermí. Lloances a la Mare de Déu. Sentiments i identitat d’un poble. Algemesí: Ajuntament, 2018.

[7] Domínguez Barberà, Martí. No n’eren deu? Alzira: Bromera, 1998.

[8] Vicent Castell i Maiques, (Algemesí, 1918-València, 1997). Historiador, doctor en Filosofia i Lletres, subsecretari i beneficiari i des de 1969 canonge arxipreste de la Seu de València. Director del Museu Diocesà, de l’Arxiu Catedralici i del del Col·legi del Patriarca. Acadèmic de la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles de València des de 1977. El 1996 les Corts Valencianes li van concedir l’Alta Distinció Parlamentària Francesc de Vinatea. Home erudit vinculat al valencianisme a través de Lo Rat Penat, durant la transició es decantà per motius ideològiques cap al secessionisme.

[9] Teruel Barberà, Joan-Fermí. Lloances a la Mare de Déu. Vida, teatre i tradició en les festes majors d’Algemesí. València: Editorial Saó, 1997, pàg. 26-27.

[10] El Misteri de la Mare de Déu fou concebut per en Joan Segura de Lago, que en redactà les parts 1a –«L’Aparició»–, 2a –«El Retorn»–, 4a –«La Invocació, o els Capellanets», part dramatitzada, estrenada per primera vegada el 5 de setembre de 1954 en el Certamen Marià, a la sala del Patronat; a partir de l’any següent, es representaria a la porta de la Capella de la Troballa en acabar el darrer dia de novena, i s’incorporà a la processó de forma continuada a partir de 1968– i 5a –«El Miracle de l’Oli»–. Joan-Fermí Teruel, coherent amb la idea global, redactà provisionalment la tercera part –«El Tir de la Germania»–, que va rebre el vistiplau de l’autor primigeni i es considerà la versió definitiva, malgrat aparèixer un esborrany manuscrit, el 1972, entre els papers trobats a la seua mort.

[11] Teruel i Barberà, Toni. Temps d’infantesa. Memòries. València: Tabarca Llibres, 2018, pàg. 219.

[12] Aquell vespre, 7 de setembre de 1973, inesperadament no va eixir la Muixeranga a la processó: només s’hi feu sentir la melodia a la dolçaina, sota les indicacions dels festers. Llavors, les primeres Lloances s’hi veieren condicionades i seguiren l’ordre següent, presidit per la imatge de la Mare de Déu de la Salut de la parròquia de Sant Pius X: 1. Presentació, 2. Ofrena, 3. Misteris i Martiris, 4. Misteri de la Mare de Déu de la Salut (complet), 5. Toc d’atenció, i 6. Prec i final. Fou el catedràtic en Vicent Castell i Llácer qui s’encarregà del «Toc d’atenció» per despertar la consciència col·lectiva i salvar el patrimoni de la Muixeranga, i encoratjà el grup a continuar les Lloances cada any. El Virolai clogué apoteòsicament l’acte.

[13] Domingo i Borràs, Josep-Antoni. «Plany per Joan-Fermí Teruel i Barberà», dins Berca. Algemesí: BIM, núm. 275, setembre de 2020, pàg. 21.

[14] Talavera, A. «Un hombre que trabajó de forma incansable por las fiestas de Algemesí», dins Las Provincias. València, 22 de juny de 2020.

[15] Teruel, Toni. «Un any sense Joan-Fermí Teruel», publicat al bloc Recursos de català i al Facebook el 18 de juny de 2021.

[16] Testimoni recollit per Toni Teruel.

[17] Corbí Vidagañ, Jesús. «Obituari. Joan-Fermí Teruel Barberà, In memoriam», dins La Veu d’Algemesí. Juliol de 2020, pàg. 19.

Autoria: Francesc Viadel i Girbés