Comerciant, arqueòleg aficionat, antiquari, pintor i restaurador

Fill de Vicent Tomàs Herrero i d’Antònia Martí Portalés, dedicats a la indústria dels derivats de l’espart i al comerç de sàries, cabassos i esportins per a les premses d’oli, una indústria que va definir en el passat el modus vivendi d’Artana i d’altres pobles de les engires de la serra d’Espadà. La família, amb propietats agrícoles, era de tendència liberal, sobretot el pare, racionalista i lliurepensador, i la mare era molt religiosa. Tenien tres fills: Vicent, el major, va ser el líder del valencianisme agrarista i va arribar a ser metge; Joan, i Regina, la menuda i l’única que va crear una família.

L’adolescència de Joan va estar marcada pel seu germà gran, valencianista des del 1915. Efectivament, Vicent Tomàs i Martí començà als 16 anys a entrar en contacte amb els cercles valencianistes que es movien per Castelló de la Plana i el cap i casal. En pocs anys, del 1918 al 1923, va desplegar una activitat intensa d’apostolat a l’Horta de València, a la Plana i al Maestrat: la publicació de centenars d’articles i notes per a periòdics, mítings agraristes, conferències d’història i aplecs valencianistes, la creació de revistes per a la causa, excursions arqueològiques, l’escriptura de novel·letes i contes, el dibuix i rastrejos de cultura tradicional per al butlletí de la Castellonenca de Cultura. Joan, dèsset mesos menor que ell, l’acompanyava en totes les seues dèries quan el treball de comercial de l’empresa familiar li ho permetia.

Des de finals de la dècada de 1910 trobaren diversos jaciments prehistòrics, ibèrics i romans al terme d’Artana i rodalia. A causa d’una denúncia de la Comissió Provincial de Monuments de Castelló per les seues indagacions arqueològiques, va desviar l’interés cap a les fortaleses espadàniques. Segons ens diu l’arqueòleg Francesc Esteve Gàlvez en les seues memòries, amb el qual mantingué una bona amistat, «trobà més atraients les ruïnes dels castells, on surt la bella ceràmica vidriada, que cada vegada l’interessava més... Amb el temps, restaurant allò que trobava als castells o adquiria fent compres i canvis, arribà a constituir un esplèndid conjunt, que feia goig veure».

A primeries de la dècada de 1920, influït per la labor propagandista del seu germà, entrà en la Joventut Valencianista d’Artana, i el 22 de juliol de 1920 va subscriure amb altres huit artanencs l’anomenat «Manifest del Puntal d’Artana», que diu:

«En la cum del Puntal, terme d’Artana (Castelló) a les sis trenta de la vesprada del jorn XXII de joliol de MCMXX, els que sotaescriuen enlairaren per primera vegada en els indrets espadànics la invicta senyera barrada. Des d’aquest cim trametem missatge de germanor a tots els valencianistes del Reialme.

Per a que conste: Vicent Tomàs i Martí (estudiant, publicista i cap de “Solitaris”), Felip Sales (dibuixant), Joan Vilar (estudiant), Pascual Vedrí (obrer fabril), Abdon Herrero i Badia (batxiller), Joan Tomàs (comerciant), Ramiro Sabater i Zaragozà (estudiant), Patrici Vilar (estudiant), Josep Mª Alba adherit (practicant)».

Fou el punt de partida dels quatre aplecs posteriors (1920-1923) de la Lliga Espiritual de Solitaris Nacionalistes del Reialme de València, creada en 1919 per Vicent Tomàs, Carles Salvador, Adolf Pizcueta i Eduard Martínez Ferrando, entre altres pocs. La finalitat d’aquest grup era posar en relació el personal conscient però dispers per les comarques i portar el valencianisme més enllà del reduït marc urbà, on només havia penetrat tímidament fins aquell moment. Per a ells, era possible superar la realitat caciquil dels pobles actuant des del valencianisme, ni que fora per interés. Els seus òrgans de promoció eren La Correspondencia de Valencia fins a principis de 1923, El Crit de la Muntanya (1922-1923) i la ressuscitada Pàtria Nova (1923).

Coincidint en el moment, Josep Navarro Cabanes atribueix a Joan Tomàs la publicació d’Ideal, un full informatiu a l’estil d’El Crit de la Muntanya subtitulat «Setmanari republicà federal del districte de Nules», de dues pàgines i bilingüe, datat el 24 de març de 1923, dedicat a defendre la candidatura de Pedro Vargas, diputat a Corts per Nules, i a combatre la de Faustí Valentín, tots dos republicans. El full inclou alguns articles breus i consignes valencianistes.

Amb la mort prematura de Vicent Tomàs l’1 de febrer de 1924 i la implantació de la dictadura de Primo de Rivera, el valencianisme buscarà altres camins merament culturals fins a l’arribada de la República. Joan Tomàs confessava en una entrevista de 1957 que havia començat a pintar en 1927, després d’assistir a una exposició cubista a València. Algunes d’aquelles primeres pintures foren exposades al cap i casal en el marc de l’entitat Acció d’Art (1933) i també a Xàtiva (1934). Com a dibuixant, a més, li coneixem dos dibuixos publicats en la secció «Paisatges valencians» del setmanari El Camí en 1934, els quals representen els castells d’Artana i Castro. Justament són dues de les fortaleses que més cridaren la seua atenció, ja que hi va fer nombroses prospeccions i aconseguí troballes ben interessants. L’amic Esteve diu sobre aquesta dedicació seua que, com a bon excursionista, «sentia vivament el paisatge i de tant en tant pintava quadres que alguna vegada copsaren l’hora i l’ambient de la serra, d’una impressió vibrant, lluminosa, malgrat foren pintats sense aquella formació professional que s’adquireix a les escoles».

Alhora, fou guia per la serra d’Espadà del geòleg Vicent Sos Baynat per a l’elaboració de la seua tesi doctoral, del botànic Manuel Calduch i de l’arquitecte suís Alfred Baeschlin, amb el qual coincideix en El Camí i en les exposicions de pintura a València. D’ell dirà Sos: «mi inmenso agradecimiento al culto amigo D. Juan Tomás y Martí, de Artana, que, como guía insuperable, constantemente me ha acompañado por toda la accidentada y confusa Sierra de Espadán, ilustrándome en las denominaciones toponímicas y llevándome con absoluta precisión hasta los lugares más recónditos e ignorados. A su valiosa ayuda debo el cúmulo de notas que poseo de esta sierra».

Durant la II República, Joan Tomàs va ser nomenat delegat a Artana de l’Associació Protectora de l’Ensenyança Valenciana des del 3 de febrer de 1935. Estava afiliat a Izquierda Republicana i a Esquerra Valenciana, i en 1936 era regidor. Pel novembre de 1936 hi organitzà el Partit Comunista i en ser ocupat el poble fou perseguit. De l’estudi del seu amplíssim expedient, extraiem algunes fites a tall il·lustratiu del calvari que hagué de viure pel fet de fer-lo culpable de totes les malifetes al poble natal. Va entrar en presó en acabar la guerra i fou absolt el 5-12-1939, es va anul·lar la sentència i va ser jutjat de nou el 9-3-1940, en la qual resultava absolt de nou. Buscant l’anonimat, se’n va anar a viure a Barcelona amb la germana, i el 10-1-1943 era detingut de nou i tancat a la presó de Castelló. El 19-12-1945 obtenia l’indult, i el 26 de desembre de 1945 eixia en llibertat de la presó de Carabanchel Alto (Madrid). Havia estat condemnat a mort, commutada per 30 anys de reclusió major per sentència del 24-2-1944 i finalment per llibertat vigilada.

Va fer vida de nou a Barcelona en un pis del carrer de Sant Honorat i es dedicà a pintar i restaurar antiguitats. Els seus quadres «d’artista vocacional» i autodidacta, amb bones crítiques, van omplir sales d’exposició a Barcelona (1955, 1958), Madrid (1956, 1957) i Vitòria (1957), fins que va tornar a Artana cap al 1958 i es va fer càrrec dels camps, a més de continuar pintant, restaurant i reprendre les excursions, tot sol o en companyia de jóvens inquiets i investigadors forans. Malgrat mantindre’s frescs encara llavors els fets de la Guerra Civil i les entemes locals, la casa de Joan Tomàs i Martí es va convertir des de finals dels anys 60 en un lloc de trobada per a jóvens progressistes i compromesos, eminències i professors que bevien de la seua saviesa autodidacta i esperit racionalista: Pierre Guichart, Francesc Esteve, José Mª Doñate, Norbert Mesado, el grup de jóvens de la Borrianenca de Cultura, Josep Herrero Cabanyes, Joan Pla, l’artista Manolo Safont... Visitar sa casa era entrar a un museu de ceràmica, de mobles restaurats, d’una magnífica col·lecció de beneiteres, de papallones i altres insectes curosament conservats, sílexs, destrals i fletxes eneolítiques, fanalets, pintures... i mil històries més. Sempre va guardar la memòria del seu germà estimat, traspassat als 25 anys, i la va transmetre juntament amb la seua germana Regina i Adolf Pizcueta perquè fora recuperada.

Juanito Coloma va morir treballant la terra: en una revolta del camí de la Mineta d’Artana, el tractor va bolcar i li va caure damunt. Va esperar la mort, estoicament, acompanyat pels seus gossos Elba, Gora, Nilo i Volga, amb un coixí d’herba per fer més còmoda la darrera espera. Vivia a l’actual carrer del Pla, número 21, carrer anomenat abans de la guerra Gran Via de Vicent Tomàs Martí.

La seua vida i obra apareixen reflectides en tres llibres narratius de dos dels seus deixebles dels anys 70: l’escriptor artanenc Joan Pla Villar i el borrianenc Vicent Franch i Ferrer: No fiqueu llorers sobre el meu nom (1980), Palamarinar (1994) i El crist romànic (1998).

Autoria: Òscar Pérez Silvestre

Llibres

---

Francesc Esteve i Gàlvez. En la claror de l’alba. Uns començos difícils. Castelló de la Plana: Servei de Publicacions de la Diputació de Castelló, 2003.

---

Joan Pla. No fiqueu llorers sobre el meu nom. València: Prometeo, 1980.

---

Joan Pla. El crist romànic. València: Tabarca, 1998.

---

Vicent Franch i Ferrer. El valencianisme agrarista valencià (1918-1923). València: Prometeo, 1980.

---

Vicent Franch i Ferrer. Palamarinar. Castelló de la Plana: Universitat Jaume I i Agrupació Borrianenca de Cultura, 1994 [Vària, 6].

Articles en publicacions periòdiques

---

Norberto Mesado Oliver. «D. Juan Tomás y Martí, un hombre irrepetible» a: Camp de l’Espadar, núm. 1, 1997, p. 19-20.

---

Vicent Franch i Ferrer. «Joan Tomàs i Martí. La saga d’un nacionalista solitari» a: Dos y Dos, 1977, p. 30-32.