Llista alfabètica
Llista alfabètica

Vicent Tomàs i Martí

València, 29 de setembre de 1898
Artana, 1 de febrer de 1924

Fotografia de Vicent Tomàs i Martí

Metge i activista cultural i polític

Nascut accidentalment a València —el pare és comerciant i la família viu a temporades al Cap i Casal— però criat al poble d'Artana, estudia medicina a les universitats de Barcelona i de València. Dedicat des de molt jove a l'activisme polític, centra la seua tasca en l'expansió del valencianisme entre el medi rural valencià.

La primera notícia que tenim del seu activisme consisteix en una carta que adreça a la premsa quan té 16 anys adherint-se a l'acció que havien dut a terme els membre de la Joventut Valencianista durant els Jocs Florals de Lo Rat Penat de 1915, quan el mantenidor José Estrada s'adreça al públic en castellà i aquests, dispersats per tota la sala, començaren a escridasar-lo per tal que parlara en valencià. Només un any després d'aquesta carta trobem altres col·laboracions a Veu de la Plana, on signa ja com a membre de Joventut Valencianista.

El 1917 es trasllada a Barcelona per a cursar a la Universitat de Barcelona uns cursos de Medicina i entra en contacte amb els ambients culturals de la ciutat a través de Pompeu Gener. Una vegada finalitzat el curs, a l'estiu del 1918, torna a València i comença les seues col·laboracions a La Correspondencia de Valencia.

El mateix 1918 es troba entre els fundadors de l'Agrupació Nacionalista Escolar (ANE), organització eminentment cultural dedicada a expandir el valencianisme al món universitari. És la primera organització valencianista nascuda amb voluntat de fer proselitisme exclusivament en aquest àmbit. Un any després, i gràcies al seu intens activisme a la Facultat de Medicina de la Universitat de València, és triat President de l'entitat. Ja com a president de l'ANE dóna una série de conferències i xerrades, alguna d'elles en col·laboració amb la Joventut Valencianista, com la que dona aquest mateix any als locals de la Unió Valencianista d'Ignasi Villalonga amb el títol "L'eclipsament d'un poble". No serà aquest l'únic acte on col·laborarà amb el polític valencianista.

Possiblement arran la seua col·laboració amb la Unió Valencianista Regional obté una secció fixa a La Correspondencia de Valencia (òrgan d'expressió del partit regionalista) anomenada "Hui fa anys" i on en base a efemerides valencianes fa un treball de recuperació de la memòria col·lectiva.

El 1919 funda la Lliga de Solitaris Nacionalistes junt a Carles Salvador i amb l'ajut d'Adolf Pizcueta. L'entitat tenia com a finalitat l'expansió del valencianisme més enllà dels nuclis urbans on només havia penetrat fins eixe moment. Alhora, planteja la necessitat d'influïr ideològicament entre aquells qui tenen una influència social més forta al món rural: els mestres d'escola, els rectors i els metges rurals. Amb la creació de la Lliga fa la seua aportació més important al valencianisme polític: la superació del marc urbà on fins eixe moment s'havia vist reduït el valencianisme. Per a la seua organització interna proposa un model comarcal, amb centres a Castelló, València i Alacant i amb l'organització central a València ciutat.
Es crearen distints grups de Solitaris bàsicament a les comarques del nord del País Valencià, i s'acordà la realització d'una Assemblea de Solitaris que es reuniria en forma d'aplec una vegada a l'any per tal de mantenir el contacte i fixar les línies de treball a desenvolupar.

Així, el 26 d'agost de 1920 organitza el Primer Aplec de Betxí a l'Ermita de Sant Antoni; en aquesta primera edició només aconseguí reunir un xicotet grup de valencianistes vinguts bàsicament de les comarques properes. Comptà amb la presència de membres de la Joventut Valencianista i de l'Agrupació Nacionalista Escolar. Aquest mateix any és triat per segona vegada president de l'ANE. Alhora, i al voltant de la commemoració del 25 d'abril, participa a xerrades de Lo Rat Penat i de la Unió Valencianista.

El novembre entra a la Junta Directiva de Joventut Valencianista com a segon vocal, sota la presidència de Lluís Cebrian i la vicepresidència d'Adolf Pizcueta. Un any després, el 1921, i després d'haver participat de la campanya electoral d'Ignasi Villalonga al districte de Llucena (què abarcava molts pobles als quals tenia contactes), és triat president de Joventut Valencianista. L'objectiu bàsic de la seua presidència és fer créixer l'organització creant noves delegacions a distintes comarques; al mateix temps no deixa d'eixamplar la xarxa de Solitaris nacionalistes.

El 31 de juliol se celebra el Segon Aplec de Betxí amb un augment significatiu d'assistència i amb l'adhesió de noves organitzacions; ho fan Joventut Valencianista, Unió Valencianista, l'Agrupació Nacionalista Escolar i Nostra Parla, a banda d'altres grups valencianistes de caire local. S'acorda l'adhesió de la Lliga de Solitaris a l'Associació Protectora de l'Ensenyança Valenciana que havia impulsat Carles Salvador.

El setembre, i a instància seua, la Joventut Valencianista s'adhereix al manifest llançat pel CADCI de Barcelona en contra de la guerra del Marroc, però mesos després deixarà la presidència en no sentir-se recolzat en la seua oposició frontal a la guerra.

1922 és l'any en què, desde la Lliga, llança El Crit de la Muntanya. Ho fa el febrer i amb un caràcter mensual, i arribarà a tindre 17 números. Era una revista radicalment nacionalista i adreçada al públic del món rural, bàsicament agrari què es podia trobar a diverses llibreries del País, tot i que bàsicament es sustentava gràcies als seus suscriptors, escampats per tots els Països Catalans, però amb el gruix a les comarques del nord del País Valencià i a la comarca de l'Horta.

El Tercer Aplec celebrat el 31 de juliol d'eixe any serà el més nombrós dels què es van realitzar, aplegant a una setantena de Solidaris i representants de les organitzacions que tradicionalment hi participen; aquest any, però, comptarà amb la sorprenent adhesió de La Correspondencia de Valencia.

1923 suposa la seua separació (i la d'Adolf Pizcueta) de La Correspondencia de Valencia, donada la seua progressiva dretanització (arribarà a donar suport al régim de Primo de Rivera, tot i que el 1930 celebra la proclamació de la República). És el moment en que ambdós decideixen recuperar la revista Pàtria Nova. L'Aplec d'aquest 1923 serà el darrer en què es va celebrar degut al fulminant i prematur traspàs de Vicent Tomàs i Martí, qui morí de tifus a principis de 1924.

Autoria: Raül Castanyer i Pinto

Vicent Tomàs i Martí

Obra pròpia


Llibres

TOMÀS MARTÍ, Vicent. Campanes de la meva terra. 1920.
TOMÀS MARTÍ, Vicent. Flor de drap : Visions del viure de vici. Artana: Agrupació Cultural Les Penyes Altes, 1993.

Vicent Tomàs i Martí

Bibliografia


Llibres

FRANCH FERRER, Vicent. El Nacionalisme agrarista valencià (1918-1923): l'aportació de Vicent Tomàs i Martí (1898-1924) al nacionalisme valencià. València: Prometeo, 1980.
Articles en publicacions periòdiques

PÉREZ I SILVESTRE, Òscar. «Vicent Tomàs i Martí (1898-1924): Un valencianista polifacètic» a: Caramella, núm. 30, 2014, p. 96-99.
PÉREZ I SILVESTRE, Òscar. «Vicent Tomàs i Martí: el mite latent» a: Saó, núm. 462, octubre 2020, p. 25-27.