Metge i escriptor

Fill d’un enginyer molt acreditat dels ferrocarrils de València i Tarragona, Adolfo de la Torre. Va cursar el segon ensenyament a l’institut Lluís Vives i va seguir els estudis de Medicina a la Universitat de València, tot i la inclinació per les lletres i les arts. S’hi va llicenciar en 1890, i dos anys més tard n’obtenia el doctorat a la Universitat Central de Madrid. Cal no confondre’l amb el literat Josep Maria de la Torre Covarrubias (1899), que n’era fill i es va prodigar com a poeta i dramaturg amb multitud d’obres en valencià en el primer terç del segle XX.

De ben jove ja era conegut com a escriptor amé i poeta elegant a l’Ateneu de València, i a Madrid figurava entre la joventut literària que participava en tertúlies i col·laborava en les revistes. Diuen les cròniques coetànies que aquestes aficions van predominar tant en ell que va descurar l’exercici de la professió mèdica. Tot i això, en l’època de les guerres colonials va ser nomenat metge militar provisional i prestà servei a l’hospital militar de València amb mèrit, reconegut amb una Creu del Mèrit amb distintiu blanc. Quan es va establir el Sanatori de Porta-Coeli pel juliol de 1899, institució de beneficència especialitzada en el tractament de malalties respiratòries, en fou nomenat metge i després va ser titular de Llocnou d’en Fenollet (la Costera), però la vida en un poble menut no s’avenia al seu temperament. Tornà a València i es dedicà a treballs literaris.

Quan tenia 22 anys, va obtindre un primer premi en els Jocs Florals de Lo Rat Penat pel treball «Al cantor de la vida del camp», oferit per la Societat d’Agricultura (1886). En van seguir d’altres, com ara accèssits poètics en 1887 i 1888, i per fi guanyà l’anhelada Flor Natural el 1889 amb «Pàtria i amor». Els llorers jocfloralescs li van tornar a somriure en 1894 («Cant a la dona valenciana») i en 1902 amb «La verema», poema de costums populars. Va reunir algunes de les moltes poesies que havia escrit en un volum titulat Granos de arena, i en un altre denominat Cuentos del Júcar (1901) aplegà els treballs narratius inspirats en l’estudi dels costums del país. Aquesta obra va conéixer dues edicions (1901, 1905), la segona revisada.

Trobarem poemes seus en valencià en la revista Lo Rat-Penat (1884-1885) i El Escándalo (1890-1893). En la primera, compartia espai amb Fèlix Pizcueta, Josep Maria Zapater, Apel·les Mestres, Manuela Inés Rausell, Francesc Sanmartín i Aguirre, Antoni Chabret, Josep Maria Puig Torralba, Lluís Cebrián Mezquita, Ignasi Farré Carrió, Víctor Iranzo Simón, Tomàs Villarroya, Jeroni Forteza, Ramir Ripollés, Jacint Verdaguer, F. Mayor Antoni, Miquel Esteban Ruiz, Francesc Algarra, Joan de la Creu Martí, Josep Bodria, Francesc Barber Bas i Benet Busó.

Una de les il·lusions que tenia aquest lletraferit era escriure per al teatre. Quan feia el primer curs de Medicina va compondre un drama en dos actes titulat Los dos besos, estrenat al teatre de Russafa amb bona acollida. Després va portar als escenaris de València i Madrid les sarsueles còmiques en castellà El Niño López, El gabán claro, Las once mil (1895), Doña Blanca de Albornoz, La última cerilla, El dúo de la Sultana, Un alma débil, Bouquet nacional y Juego de cartas, les dues darreres escrites en col·laboració amb el valencià José Épila Simón. Deixà inèdita i per estrenar una altra sarsuela titulada La Naranjera.

A l’hivern de 1905-1906 va marxar a Madrid amb el desig d’obrir-se un camí literari, però no ho va aconseguir. El desengany i la cruesa d’aquell clima el van fer tornar a València, malalt i abatut, i per tal d’atendre la salut personal es va establir al Cabanyal. Des d’allí escrivia per a Las Provincias de Teodor Llorente la secció «Crónicas rápidas», i aquests van ser els seus últims escrits per al públic.

En morir quasi sobtadament, Llorente li dedicà el poema «A José María de la Torre en su muerte prematura», publicat en Las Provincias (4-1-1907) i en l’Almanaque LP para 1907. El 1908, la Biblioteca Popular de L’Avenç volgué fer una antologia de poesia per presentar els escriptors valencians als lectors del Principat, la qual portava el títol Poetes valencians contemporanis. Entre els vint noms destacats, hi figura Josep Maria de la Torre, al costat de Teodor Llorente, Vicent Wenceslau Querol, Rafael Ferrer i Bigné, Jacint Labaila, Fèlix Pizcueta, Eduard Escalante, Josep Bodria, Josep Arroyo i Almela, Josep Aguirre Matiol, Constantí Llombart, Antoni Palanca, Joan Baptista Pastor Aicart, Víctor Iranzo Simon, Lluís Cebrian i Mezquita, Joan Espiau i Bellveser, Josep Maria Puig Torralba, Francesc Badenes Dalmau, Ramon Andrés Cabrelles i Leopold Trénor, representatius de la primera etapa dels Jocs Florals.

Autoria: Òscar Pérez Silvestre

Llibres

---

Joan Fuster. Antologia de la poesia valenciana. Barcelona: Selecta, 1956.

Articles en publicacions periòdiques

---

Redacció. «José María de la Torre» a: Almanaque LP, 1907, p. 395-396 i 315.