Inspector d’educació i escriptor

Fill de l’actor i escriptor Leandre Torromé i de Pelegrina Ros, que van tindre nou fills en segones núpcies, dos dels quals –Leandre i Rafael– van conrear les lletres.

Als onze anys va escriure Rafael un primer drama (Adiós), va estudiar el batxillerat en Arts i de peritatge químic i mecànic, a més de dos anys de Dret Romà a la Universitat de València. Va haver d’interrompre tals estudis amb la mort del seu germà Leandre a Cuba (1876) i poc després del pare (1877), per fer-se càrrec del sosteniment de la família. En una entrevista del 1914 comentava: «Mi padre dió a la família un carácter inglés, de gran afecto y ternura. Nuestra casa era un verdadero nido de amor. Por eso, cuando la muerte clavó su zarpa en ella, pronto se desmoronó todo. La muerte de mi hermano Leandro fué la causa de la de mi padre».

Rafael Torromé es dedicà inicialment al periodisme i a la poesia, i participà amb èxit en els Jocs Florals de Lo Rat Penat de 1879 amb cinc premis poètics. Va estar relacionat amb l’Ateneu Científic, Lo Rat Penat i l’Ateneu Obrer. A València va estrenar les primeres peces dramàtiques: Horacios y Curiacios, Yayo, Rodrigo de Orga, Barres de ferro i de sang (1879) i La primera nit de maig (1880), la més aplaudida segons Constantí Llombart. Altres peces seues són la revista teatral Valencia a la media noche i El foco del torbellino, estrenada a Madrid el 1885. A L’Almanaque de Las Provincias trobem sis poemes en castellà entre 1893-1914.

Després dels anys valencians, es traslladà a Madrid cap al 1881 pel servei militar i provà fortuna teatral. Per mantindre’s, es dedicà al periodisme en La Europa, El Cronista, El Imparcial. El Día, Prensa Moderna, El Norte, La Marina, Gaceta Universal, La Opinión, La Ilustración, Madrid Cómico i Blanco y Negro, alhora que preparava obres per a l’escena. Al Princesa va portal el drama La fiebre del día (1886) que revelà un dramaturg de raça. Tot seguit vingueren les estrenes al mateix teatre d’El sentido común i La dote.

Per prescripció facultativa hagué d’abandonar uns anys l’esforç intel·lectual i les lletres. En recuperar-se, es dedicà al magisteri: fou inspector d’educació cinc anys a Toledo i per concurs de mèrits guanyà la plaça d’inspector de primera ensenyança de Madrid. Va ser un actiu i valorat conferenciant pedagògic.

Autoria: Òscar Pérez Silvestre

Capítols de llibres

---

Constantí Llombart. «Rafael Torromé y Ros», a: Constantí Llombart. Los fills de la morta-viva. València: Emili Pasqual, 1879, p. 684-689.

Articles en publicacions periòdiques

---

Jacob Mompó Navarro. «La família Torromé: introducció a l’estudi d’una família de dramaturgs del tombant del segle XIX» a: Revista Internacional d’Humanitats, núm. 33, 2015, p. 63-70.