Economista, professor i escriptor

Als 14 anys d’edat es va iniciar en el món laboral com a ordenança o xic dels encàrrecs a la Caixa d’Estalvis de València. Posteriorment va ser director de les sucursals de Bocairent i Benetússer i es va llicenciar en Ciències Econòmiques i Empresarials per la Universitat de València.

En 1979 es va fer càrrec dels serveis d’inspecció per a transformar-los en una moderna auditoria interna. En 1985 va ser nomenat subdirector general i exercí responsabilitats en la majoria de les àrees de la Caixa, i en 1989 va ser designat director general adjunt per a planificació, mitjans i negoci, any en què va arribar a la Direcció General. Entre els anys 1990 i 1991 va dirigir un procés de gestió del canvi de la Caixa de València, amb la finalitat de situar l’entitat en el mercat. Va ser l’artífex de la fusió de la Caixa d’Estalvis de València amb les caixes de Sogorb, Castelló, Sagunt i Carlet, el Banc de Múrcia i el Banc de València, que donaren lloc a Bancaixa, un dels principals grups financers de l’Estat. Va deixar la Direcció General de Bancaixa al juny de 1998.

De caràcter discret i reflexiu i tracte afable, d’àmplia cultura -era un àvid lector de poesia- i ideals cristians progressistes, Tortosa va abandonar el seu càrrec en Bancaixa quan el poder representat pel popular Eduardo Zaplana, com a president de la Generalitat, tenia plans per a utilitzar les caixes com a instrument polític. La participació de les entitats financeres valencianes va ser clau, per exemple, en la polèmica execució dels grans esdeveniments i la construcció de projectes mediàtics, com Terra Mítica.

L’economista —defensor de les caixes d’estalvi com a peces importants en la construcció d’un Estat de Benestar en què els beneficis revertiren en la societat per al progrés col·lectiu— va ser molt crític amb l’evolució del sistema financer valencià i espanyol fins i tot abans de la fusió amb la Caja de Ahorros de Madrid, que va donar lloc a Bankia, i de la seua posterior intervenció per part de l’Estat. Alguns dels seus afins apuntaven que els seus problemes i malalties es van agreujar a mesura que observava la deriva que havia pres Bancaixa, l’empresa en la qual havia treballat quasi tota la vida, i constatava el fracàs en l’intent de consolidar un potent sistema financer valencià propi, pel qual sempre havia bregat. Convençut que la falta d’ètica empresarial havia portat al desastre la gestió d’aquelles entitats, va reflectir les seues opinions en el llibre Fulgor y muerte de las cajas de ahorros (PUV), presentat en 2015 en un dels últims actes públics que va protagonitzar, ja afectat per la malaltia que el va anar apagant fins a la seua defunció.

Des de 1994 fins a 2007 va ser vocal del Consell d’Administració del Banc de València, president del CEEI-València (Centre Europeu d’Empreses Innovadores) des de 1991 fins a 2010 i professor d’Economia Aplicada i director de la Càtedra de Creativitat de la Universitat Jaume I de Castelló.

Si és interessant el seu perfil professional com a directiu, també ho és el compromís ètic que ha presidit les seues actuacions en altres camps. Emili Tortosa va dedicar tota la seua vida a l’economia i les finances, sempre des d’una vessant d’ètica humanista i de compromís amb la societat, com a fruit de la seua identificació amb un cristianisme inspirat en el Concili Vaticà II. Tortosa havia militat quan era jove en la JARC, fet que imprimia caràcter i que portà alguns quadres a participar en el cooperativisme. Per exemple, fou un dels socis fundadors de La Nostra Escola Comarcal de Picassent (1973) i un dels impulsors de la creació de la Llibreria Xúquer d’Alzira (1968), oberta per dos joves socis al carrer Bernat Montalvà: Pepe Garés i Emili Tortosa. Tots dos van recollir la idea d’un grup inquiet d’estudiants d’Alzira que, com comentava Emili, «sentien la necessitat de tenir una llibreria al poble». Els dos socis van aportar una quantitat que per als temps, tot i modesta, era suficient per a posar en marxa el negoci: 500.000 pessetes per cap. Garés se’n responsabilitzà del funcionament directe, i Tortosa de la comptabilitat. Encara en ple franquisme sociològic, el 17 d’agost de 1976 la llibreria patia el sisé atemptat feixista, un incendi provocat que causà uns danys estimats en més de 200.000 pessetes.

Emili Tortosa va estar també present en els preliminars de la fundació de la revista valenciana Saó i acompanyà amb el seu treball els primers anys de la publicació. Quan s’integrà en l’equip fundacional, dirigia la sucursal de la Caixa d’Estalvis de Benetússer. La primera reunió constitutiva de Saó tingué lloc en el convent dels dominics del carrer Ciril Amorós de València, el 21 de novembre de 1975, l’endemà de la mort de Franco. Ací es van traçar les idees bàsiques de la revista. Es volia fer una publicació cristiana progressista, democràtica, valencianista, fidel als principis renovadors del Concili Vaticà II i oberta als sectors de la societat valenciana que estaven interessats en la llengua i cultura del País Valencià. En definitiva, es volia una revista que connectara amb els cristians de base i el valencianisme. En aquest grup fundacional estaven Josep Antoni Comes, Josep Maria Soriano, Emili Tortosa, Vicent Cardona, Guillem Badenes, Raimon Gascó, Xavier Ribera, Josep Fornés, Antonio Díaz Tortajada, Vicent Alminyana, Jesús Marqués, Joan Manuel Llopis, Antoni Signes i Ernest Nabàs. La participació posterior d’Emili Tortosa en Saó es va centrar principalment a la gestió econòmica de l’empresa en uns moments de manca de recursos i de precarietat absoluta. Quadrar els números els primers números de la revista era difícil, i les pèrdues eren cobertes al final de l’any pels membres del consell de redacció. Sols a partir de 1984 Saó començà a respirar; era el primer any en què tancava el balanç anual sense pèrdues. Amb tot, entre 1976 i 1978 Emili Tortosa va escriure alguns articles relacionats amb el món editorial i la producció bibliogràfica valenciana, i puntualment en 2003 en memòria del traspassat Josep Maria Blasco, amic i membre promotor de la Fundació Étnor.

Precisament, el 17 d’octubre de 1994 es constituïa la Fundació Étnor per l’ètica dels negocis i les organitzacions, que va presidir. Aquest pensament el va plasmar en algunes obres, com l’escrita juntament amb Adela Cortina i titulada Construir confianza: ética de la empresa en la sociedad de la información y las comunicaciones (2003) o el llibre escrit amb Antonio Sáenz de Miera El impacto del 11-S en el sector filantrópico (2004).

Altres obres seues més personals són Diàleg arran d’aigua (1996), Amb paraules velles i noves (1997) i Autoretrat (1998), nascudes al caliu del taller Josep Palàcios de Sueca. Entre finals del 2007 i inicis del 2009 va oferir una sèrie d’entrevistes al periodista Adolf Beltran en les quals revisava la seua biografia i actuació pública, plasmades en el llibre Emili Tortosa, converses amb un directiu compromés (Tàndem, 2009). Recentment, Adela Cortina i Pedro Coca han publicat Emilio Tortosa, un vendedor de ética. Treinta años de Étnor (2021), sobre els fonaments del pensament ètic de Tortosa i el testimoniatge dels qui van compartir amb ell el seu compromís.

En 1993, l’Ajuntament d’Alzira li va atorgar la Insígnia d’Or amb l’Escut de la Ciutat d’Alzira, i el 30 de juliol del 2010 l’Ajuntament de València el nomenava Fill Adoptiu de la ciutat. En 2016, donava a Alzira la seua biblioteca personal, conformada per uns 8.000 exemplars. Era casat amb Lola Ausina, promotora de diverses iniciatives socials i culturals, i tingueren cinc fills.

Autoria: Òscar Pérez Silvestre

Llibres

---

Adolf Beltrán. Emili Tortosa, converses amb un directiu compromés. València: Tàndem Edicions, 2009 [Tàndem de la memòria].

---

Francesc Martínez Sanchis. La revista Saó (1976-1987). Cristians i esquerrans nacionalistes. València: PUV, 2013.

---

Moisés Pérez (2021): “Terror ultra a la transició valenciana”. El Temps (29-4-2021)
Moisés Pérez (2021): “Terror ultra a la transició valenciana”. El Temps (29-4-2021)
https://www.eltemps.cat/article/13617/terror-ultra-a-la-transicio-valenciana