Llista alfabètica
Llista alfabètica

Faustí Valentín i Torrejón

Nules, 15 de febrer de 1873
França, circa 1944

Fotografia de Faustí Valentín i Torrejón

Advocat i polític

El seu pare, del mateix nom, va exercir d'escrivà a València. Oncle de Vicent Marco i Miranda, amb qui coincidiria en diversos projectes polítics.

Advocat de professió, va dirigir el diari El Pueblo el 1905, abans de ser elegit regidor de València, sent substituit per Félix Azzati. Va ser militant del Partido de Unión Republicana Autonomista (PURA), i com d'altres republicans d'origen blasquista, apostà pel valencianisme, participant el 1906 a la fundació de València Nova.

Alcalde de València entre gener de 1918 i desembre de 1919. Durant el seu mandat va obtindre un gran suport ciutadà, a l'encapçalar les peticions i manifestacions que protestaven contra la escassetat de les subsistències, que s'arrossegava des de l'inici de la Primera Guerra Mundial. Per a intentar solucionar el problema, va crear una Junta de Subsistències, encarregada de regular els preus i d'intentar evitar els moviments especulatius en el preu del pa, arribant a intervenir setanta-cinc forns de la ciutat per tal de garantir l'arribada del pa a la població.

També des del seu lloc d'alcalde de València, l'agost de 1918, va presentar una moció que demanava l'ensenyament del valencià en les escoles de la ciutat, raó per la qual fou durament atacat des del diari El Pueblo, dirigit pel seu sucesor i cap del PURA, Félix Azzati. La moció declarava: "... se sirve acordar que, en todas las Escuelas y centros de enseñanza no técnicos, de Facultades Artes y Oficios se enseñe a leer i escribir el valenciano, sin perjuicio de las otras enseñanzas a las que se dediquen, que se ruegue así a todos dichos centros y que en aquellos que subvenciona, directa o indirectamente el Exmo. Ayuntamiento sea condición indispensable y previa para el pago de dichas subvenciones se justifique que dan esa clase o enseñanza con toda regularidad".

Fou aprovada per unanimitat, encara que mai es dugué a terme, com a conseqüència de la desautorització del seu propi partit, el PURA, que a la fi aconseguí la dimissió de l'alcalde i que la moció no s'aplicara. Es pot afirmar, per tant, que Valentín va perdre l'alcaldia per defensar la llengua.

El 1919 es va presentar a les eleccions generals espanyoles amb el suport personal del sorianisme (una escissió personalista del blasquisme, enfrontada al personalisme antivalencià de Félix Azzati, pro-lerrouxista). Tot i així no va obtindre l'escó en aquestes eleccions, però si a les de 1923, en que va ser escollit diputat pel districte de Nules.

Durant la dictadura de Primo de Rivera va estar activament implicat a l'oposició, participant a l'alçament avortat contra el règim conegut com "la sanjuanada", el 1926.

A les eleccions generals espanyoles de 1933 fou escollit diputat per la província de València, però el 1934, disconforme amb la col·laboració blasquista amb Lerroux i el recolzament de la CEDA a les Corts espanyoles, abandonà el partit, i juntament amb Juli Just i Vicent Marco fundà Esquerra Valenciana. La seua voluntat era mantindre's fidels a l'esperit reformista de la proclamació de la República, que el PURA, enrolat en la disciplina lerrouxista, minimitzava o anul·lava. [i] El grup va anar aclarint progressivament el seu valencianisme i guanyant presència, fins que el 1936 s'uniren amb l'Esquerra Republicana del País Valencià, de Gaetà Huguet.

A les eleccions generals espanyoles de 1936, però, fou escollit diputat per la província de Càceres per Unió Republicana dins les files del Front Popular.

En esclatar la Guerra Civil refermà el seu compromís democràtic i republicà i el 21 d'agost de 1936 va ser nomenat comissari d'avituallament de la Comissió Provincial de Reclutament de Conca, creada pel govern central en reunió a València el 21 d'agost de 1936, i presidida per Luis García Cubertoret. La Comissió era l'encarregada de formar l'exèrcit de voluntaris republicans.

En acabar la guerra marxà a l'exili i fou vocal de la Junta d'Auxili als Republicans Espanyols, presidida per Lluís Nicolau d'Olwer, organisme que tenia per objectiu administrar els escassos recursos destinats a l'auxili dels qui s'hagueren d'exiliar per tal de salvar la vida davant de l'avanç del feixisme.

[i] "El Manifiesto de los señores Marco Miranda, Just, Valentín y Altabàs", a El Mercantil Valenciano, núm. 22.990, 26 de juliol de 1934. 

Autoria: Pilar Navarro i Borràs

Faustí Valentín i Torrejón

Bibliografia


Llibres

ARDIT, M., BALCELLS i SALES, A.. Història dels Països Catalans. vol 3. Barcelona: EDHASA, 1980.
CUCÓ, Alfons . El valencianisme polític. València: Lavinia, 1971 [Garbí n. 2].
MARCO MIRANDA, Vicent. In illo tempore. Memorias. València: Consell Valencià de Cultura, 2005.
PANIAGUA, Javier i PIQUERAS, José A. (Dir.). Diccionario biográfico de Políticos Valencianos (1810-2005). Alzira - València: Institució Alfons el Magnànim : Fundación Instituto Historia Social : Centro Francisco Tomás y Valiente UNED, 2003.