Metge i escriptor

Ben prompte tingué connexió amb les idees valencianistes en el centre fundat pel seu paisà Aguirre Matiol al mateix Grau i que duia per nom, precisament, Foment Valencianiste. La primera col·laboració en premsa que li coneixem és la que inclogué en el primer número de Valencia Nova, «semanari regionaliste», que aparegué a València el 2 de febrer de 1913. Entre els col·laboradors d’aquesta publicació de curta vida hi havia Jacint Maria Mustieles, Ferrandis Luna, els germans Daniel i Eduard Martínez Ferrando, Miquel Duran de València, Maximilià Thous, Víctor Iranzo i Juli Just. El mes següent publicà un sonet festiu en la revista Foc y Flama, «semanari popular», on havia guanyat l’accèssit al premi que es convocava. Era una publicació dirigida per Josep Mª Bayarri, amb qui ja sempre guardà una intensa amistat i, de fet, participà en moltes de les seues empreses. Entre els autors que s’hi aplegaren destaquen Jacint Maria Mustieles, Esteve Victòria, Faustí Barberà, Vidal Roig, Navarro Cabanes, Rogeli Chillida, Bernat Ortín, Carles Salvador i Bernat Morales Sanmartín. Així doncs, des d’un bon començament establí una certa relació amb el conjunt dels escriptors valencians de l’època.

Tot i la seua afició a les lletres, estudià Medicina. Acabà la carrera al juny de 1914 i tingué com a primera destinació el poble de Godall, al Montsià. A partir de 1918 s’instal·la a Tavernes de la Valldigna, quasi al mateix temps que ho feia l’adroguer Ladislau Marí, de Silla. Tots dos s’havien de convertir en els personatges més rellevants de la ciutat fins a l’esclat de la guerra.

L’any 1919 publicà i dirigí el setmanari Renacimiento, independent, literari i defensor dels interessos de la ciutat, que durà uns pocs mesos. Però el fet de viure en un poble bastant allunyat de la capital no comportà que hi perdera les amistats literàries i les ànsies de la valencianitat, com ho palesa l’abrandat himne «Desperta Valencia», que aparegué en el combatiu full mensual que fundà i dirigí Vicent Tomàs Martí, El Crit de la Muntanya.

Mentrestant, a Tavernes, la seua personalitat culta i independent creixia en significació fins al punt que, en l’inici de la dictadura de Primo de Rivera, en què el règim intentava buscar persones de prestigi que foren incontestades per la població, exercí el càrrec d’alcalde durant un breu termini, des del 21 de març de 1924 fins al 12 de setembre de 1925, en què dimití. El seu deler no era la lluita política, sinó la cultura en tots els seus aspectes. Per això el veiem junt a Marí en la fundació del Centre Artístico-Musical o escrivint l’«Himne a Tavernes», en realitat un autoplagi del suara esmentat, recollint el folklore popular, pronunciant conferències científiques, realitzant investigacions arqueològiques en coves prehistòriques del terme municipal, que li valgueren ser nomenat agregat col·laborador de la secció d’Antropologia i Prehistòria del Centre de Cultura Valenciana. A més, enviava articles d’opinió i poemes a diversos periòdics i revistes tals com Sucrona, Cullera, El Heraldo de Játiva, Las Provincias, El Altar del Tros-Alt o Taula de Lletres Valencianes.

Influït per Josep Maria Bayarri publicà, amb l’ortografia «razional» que aquest prolífic autor defensà durant períodes intermitents, el poemari El meu povle Vilanova... (Poemes del Grau) [1927] dins la col·lecció «Vivlioteqa de poetes valensians». El llibre es compon d’un poema-presentació a càrrec de Bayarri; una «Trilojïa seqular», dedicada a la Pàtria, la Fe i l’Amor; dues «Evoqasións» de la infantesa en el poble, i un llarg poema costumista, en versos heptasíl·labs i rima assonant en els parells, titulat «Les festes de la Qreu».

Durant la República, la seua escassa producció també apareix aparellada a la figura de Bayarri. Així, col·labora en El Poble Valencià, publicació que es declarava independent i valencianista en un sentit ampli. Hi reclamaven el reconeixement de l’Estat Valencià, exigien una València lliure i declaraven la guerra a les tiranies. En el mateix número on apareixia la proclama esmentada, Valiente inseria l’article «Exaltació. Valencia, sempre Valencia», on advocava a favor dels drets de ciutadania, contra els frívols estereotips de festers i fallers que els espanyols havien encolomat als valencians. Reclamava un poble ple d’anhels patriòtics, seriós, treballador, tot i els esclats festius amerats d’art que tenia dret a celebrar. Era el camí per a assolir una València esplendorosa, progressista, potent, acollidora i digna, un poble «que vol i pot viure la plenitud dels seus drets en la terra».

En la revista El Vèrs Valenciá, també dirigida per Bayarri, inclogué diversos poemes de tema paisatgístic, amorós, conscienciador de la valencianitat o refusador de l’avantguarda artística, que devia trobar sorollosa i decadent alhora. Dins el corrent del paisatgisme sentimental destaca «El poema de la Vall», o siga, la seua estimada ciutat d’adopció. Pel distanciament físic que sofria, agraïa la possibilitat d’organitzar algun acte literari com la que li brindà la revista amb motiu del centenari de Llorente, dins un programa que contenia d’altres activitats, com les celebrades a la sepultura del poeta i a l’Ateneu Mercantil.

Pel que fa a la seua producció teatral, cal dir que la seua obra no fou editada, i la més important, Barca enfonsada, anunciada per Bayarri, «de tres actos, salobres, vivos», ni tan sols va ser representada. Fou un gènere al qual tornà en altres ocasions, si bé amb poca ambició. Per exemple, l’any 1931 es presentà als Jocs Florals de Benimaclet i obtingué el premi A. J. Campisao, president del festeig, al millor joguet per representar. El titulava Un rato de exposició, i el presentà amb el lema «Prova», la qual cosa fa suposar que devia tenir a veure amb el que elaborà amb Ladislau Marí, La última prova, revista valenciana en prosa i vers, amb música dels mestres Vicent i Artur Terol. L’any 1934, per les festes de Sant Josep, emet des de Ràdio Gandia un «sainet faller». No sabem si es tractava de la representació d’una peça completa o d’un parlament. En el transcurs del mateix programa ja havia explicat «Com se fa el llibret de falles».

Durant la República i la guerra experimentà un profund canvi ideològic i es comprometé decididament amb el costat republicà. Fins aleshores s’havia mostrat com un home creient, moderat, conciliador, que només havia demostrat una certa radicalitat en el sentiment valencià, de la mà del seu exaltat, però dretà, cap de fila Josep Maria Bayarri. Un exemple de la seua evolució és l’intent de fer teatre popular revolucionari amb un drama líric en castellà, Amanecer rojo, que escriví en col·laboració amb Ladislau Marí i música de Ramón del Valle.

Se suïcidà a l’abril de 1939, uns dies després de consumada la victòria franquista. Amb la seua desaparició, Tavernes de la Valldigna perdé una de les persones que més s’esforçaren per regenerar-la, enaltir-la i millorar-la per mitjà de la cultura i de la civilitat.

Autoria: Gabriel Garcia Frasquet

Llibres

---

Gabriel Garcia Frasquet. Sermons satírics, violes d’or i capellans poetes. València: Saó Edicions, 1996.