Mestre

Va estudiar el batxillerat als Maristes i Magisteri en la Normal de València, estudis que finalitzà en 1932 i aprovà els cursets de 1933, que preparava a l’Acadèmia Martí amb el mestre Maximilià Thous Llorens. Va treballar d’interí uns mesos a l’escola del seu poble, Llaurí, fins que l’11 de novembre de 1934 s’incorporà a l’escola de xiquets de Tous, de parla castellana, on també es feia càrrec de l’escola d’adults, fins a l’agost de 1936.

En els anys de la República va participar en diverses entitats valencianistes i aprengué el valencià amb els cursets per correspondència de Carles Salvador centralitzats al Centre d’Actuació Valencianista. Fou secretari de l’Associació de Mestres Valencianistes, creada en 1933 però de curta vida; col·laborà en el setmanari El Camí amb un parell d’articles en 1933 i 1934 en la secció dedicada al magisteri, i s’incorporà a l’estiu de 1935 a l’Associació Protectora de l’Ensenyança Valenciana com a soci. Un any més tard, el 21 d’agost de 1936, hi ha un canvi en la directiva de l’APEV, que assumeix un ferm compromís antifeixista: el nou Consell Directiu restà constituït per Llorenç Rubio (president), Antoni Vallet (secretari), Vicent Vilaplana (tresorer), Ismael Rosselló (bibliotecari) i els vocals Albert A. Carbó, Vicent Calpe i Joan Baptista Carles Llamosí, amb seu al c/ Llibrers, 8 entresol (el mateix que PROA). La majoria, com ell mateix, pertanyien al Partit Valencianista d’Esquerra (PVE), que s’havia incautat de Proa el 9 d’agost de 1936, amb regidors de l’Ajuntament de València. A més, estava afiliat a la FETE.

Seguint el professor Albert Girona i Ricard Blasco, el mestre Antoni Vallet col·laborà també amb la Conselleria de Cultura de Francesc Bosch i Morata, concretament en el Comissariat d’Ensenyança, entre febrer i abril de 1937 en un curs de llengua per a mestres, empleats de l’Estat, de la província i del Consell Municipal: l’impartia Enric Navarro Borràs, que s’encarregava de la lexicografia; Maximilià Thous Llorens, de l’ortografia, i Antoni Vallet, de la fonètica.

En la Guerra Civil fou oficial de l’exèrcit republicà, va combatre als fronts de Guadalajara, Màlaga i Toledo i quasi arribà al grau de capità. Acabada la contesa, fou detingut i tancat inicialment a la Plaça de Bous de València per al triatge, a la Model i a Porta-Coeli fins al 1941. Després de la depuració franquista fou rehabilitat i tornà a l’escola de Tous, però en 1945 l’enviaren en exili interior a El Pedernoso (Conca). Allà mateix es casà amb la mestra Mercedes Pérez de Julián, amb qui tingué un fill, Antoni.

En 1954 es va poder traslladar a l’escola de Corbera (la Ribera), el Grupo Escolar Primo de Rivera, i hi coincidí amb un altre mestre valencianista rehabilitat, Lambert Antoni Castelló, el qual havia publicat amb Emili Beüt el primer cató per a l’ensenyament del valencià en l’escola primària; era el Primer llibre per a infants, publicació del Centre d’Actuació Valencianista apareguda a l’estiu de 1933. Sent-ne director, tots dos publicaren a l’escola de Corbera en 1970 un periòdic escolar anomenat Castell, que contenia articles en valencià. Fou director de l’escola entre 1968 i 1971.

Tant Castelló com Vallet eren partidaris de la unitat de la llengua catalana i reconeixien la necessitat d’impulsar la normalització basada en les Normes del 32. Per als dos, la llengua era l’ànima del poble i els valencians mai no retrobarien la seua consciència com a tals si no recuperaven la seua llengua. Però, per tal d’aconseguir aquesta normalització, l’escola esdevenia una eina de treball indispensable. Un text seu inèdit, recuperat per la investigadora Carmen Agulló, diu sobre aquest aspecte: «I en este camí cap al redreçament del poble valencià tropessem amb el problema de la llengua. La llengua és la sang de l’esperit i per ser allò que més entranyablement ens afecta i accelera, per què és el símbol més representatiu d’un poble, la volem correcta, normalitzada, flexiva i apta per a totes les activitats espirituals. (...) El camí del retrobament de l’idioma passa per l’escola. Una escola nostra deslliurada de retoricismes, de velles rutines, amb un senyalament d’objectius fet conjuntament per autoritats, mestres i pares, encaminat a proporcionar uns coneixements verdaderament útils a uns hòmens que viuen i han de viure en un país determinat: el País Valencià».

A més a més, calia canviar la formació del professorat, per tal que els mestres sàpien parlar i escriure correctament en valencià, reivindicació a la qual s’afegeix la modificació en el sistema de concursos de trasllat del Magisteri per tal d’afavorir que els mestres valencians treballen al seu propi país: «I per això calen mestres autòctons o fortament integrats, mestres coneixedors de la nostra problemàtica, formats en Escoles de Formació del Professorat totalment valencianitzades. A vore si d’una acabem amb el tràfec absurd dels denominats “Concursos de Traslado”. És inútil parlar de cooficialitat de llengües, ni de l’ensenyament del valencià a l’escola, ni menys encara de l’ensenyament primari en la nostra llengua, mentre no hi haja prou ensenyants amb la deguda preparació. Ja sabem que hi ha institucions benemèrites que treballen i s’esforcen per salvar aquesta mancança. Però això es només una gota d’aigua. Cal que l’ensenyament de la llengua valenciana siga obligatòria a les facultats universitàries del professorat d’EGB. I això des d’ara, immediatament. Sense aquesta obligatorietat són inútils tots els preceptes legals».

En 1971 es traslladà a València com a director i feia escola en uns barracons habilitats com a aules escolars a l’antiga presó de Sant Miquel dels Reis. Era el col·legi Reina Doña Germana del barri d’Orriols, de majoria obrera i immigrant, on tingué problemes per fer ús del valencià en l’aula amb l’administració de l’Ajuntament, tot i que tenia el suport de l’alcalde Miguel Ramón Izquierdo. En 1974, l’Ajuntament de València adoptà l’acord d’establir l’ensenyament del valencià en els centres d’Educació General Bàsica de la ciutat que ho sol·licitaren, amb classes voluntàries i fora de l’horari lectiu normal, a raó de dues hores setmanals. El diari Las Provincias va fer-se ressò de l’experiència (1 d’abril de 1975): de 1.500 xiquets i xiquetes que hi estudiaven, un total de 600 sol·licitaren ser inclosos en aquestes classes, però començaren el curs uns 160, que es repartiren en quatre grups.

En un moment en què no hi havia encara materials adaptats, Antoni Vallet preparà unes fitxes per a l’ensenyança del valencià que, en principi, havia d’editar la Delegació d’Educació de l’Ajuntament per posar-les a l’abast de la resta de docents. Vallet, seguint Carles Salvador i els consells del seu preparador Maximilià Thous Llorens, elaborà 17 lliçons seguint les Normes del 32 per facilitar l’aprenentatge de la llengua. Totes les lliçons constaven d’un text de geografia, història, literatura o un poema destinat a la lectura; un segon apartat tractava de gramàtica i/o ortografia i era seguit per exercicis relacionats, i finalitzava amb una secció titulada “Per distraure’s a casa” amb suggeriments de vocabulari, completar frases, poesies per a recitar, per a comentar... Com a annex hi afegia la conjugació completa d’algun verb model. Després de moltes discussions amb la Inspecció i l’alcalde, els fulls no arribaren a ser impresos sinó multicopiats, i la difusió fou escassa perquè no complien les expectatives segregacionistes de l’alcalde; de fet, van desaparéixer poc de temps després.

Per una malaltia que minvava les seues capacitats físiques es jubilà en 1978, arran d’una embòlia cerebral. Aquell mateix any participà en l’homenatge al seu estimat Maximilià Thous, en companyia de Vicent Calpe, Antoni Gardó i Enric Soler i Godes. Durant la Transició s’afilià i col·laborà amb el Partit Nacionalista Valencià de Francesc de Paula Burguera i no perd ocasió de publicar articles i cartes al director en diversos diaris sobre la defensa de la normalització del valencià. En 1979 li reteren un homenatge a Tous, on havia estat de mestre abans i després de la guerra.

Carme Agulló valora d’aquesta manera la seua labor: «El treball d’Antoni Vallet mereix el reconeixement d’una tasca docent feta amb dignitat, amb la millor de les intencions, suplint les deficiències de material amb l’elaboració de material propi, amb plena consciència de la unitat de la llengua i de la necessitat de recuperar la identitat perduda, tot allò encetat i desenvolupat sota la direcció d’una persona que, malgrat totes les adversitats, va mantenir encesa la flama del valencianisme». Antoni Vallet és un d’aquells mestres que, als anys 70, exerciren de nexe d’unió entre els vells mestres republicans i les noves generacions de docents que descobrien metodologies ja emprades en embrió als anys 30. Aquelles novetats ajornades per la llarga dictadura no li escatimaren friccions entre la legalitat establerta i la realitat quotidiana.

Autoria: Òscar Pérez Silvestre

Llibres

---

Enric Banyuls. Crònica parcial. Tardofranquisme i transició a Corbera (la Ribera Baixa) 1971-1987. Corbera: Autoedició, 2017.

Capítols de llibres

---

María del Carmen Agulló Díaz. «Els que mantingueren encesa la flama: Antoni Vallet Caudeli i el valencià a l’escola», a: Diversos autors. La renovació pedagògica. Comunicacions de les XVI Jornades d’Història de l’Educació dels Països Catalans. Girona: CCG Edicions, 2003 [Col·lecció Joan Puigbert], p. 223-234.

---

Juan Manuel Fernández Soria & María del Carmen Agulló Díaz. «Antoni Vallet Caudeli», a: Juan Manuel Fernández Soria & María del Carmen Agulló Díaz. Maestros valencianos bajo el franquismo. La depuración del magisterio: 1939-1944. València: Institució Alfons el Magnànim-Centre Valencià d'Estudis i d'Investigació, 1999, p. 344-347.

Articles en publicacions periòdiques

---

Enric Banyuls. «Corbera i l’ensenyament en valencià» a: L’Agenda, núm. 8, octubre 2013, p. 5-6.