Llista alfabètica
Llista alfabètica

Rafael Ventura Melià

Riola, 24 d'octubre de 1948
València, 31 de gener de 2020

Fotografia de Rafael Ventura Melià

Periodista i escriptor

Ventura Melià va ser un dels primers periodistes culturals fills de la Transició en una València que tot just s’obria a la modernitat i al valencianisme a través de nombrosíssimes manifestacions de caire civil i polític.

Nascut al si d’una família benestant de llauradors de Riola, va estudiar al Politècnic de Sueca. Posteriorment, va començar a València la carrera d’Agrònoms, que va abandonar atret pel periodisme i la cultura. Començà a publicar en revistes com Albatros i en Gorg, la publicació impulsada el 1969 a València per Joan Josep Senent Anaya i en què van col·laborar pràcticament tots els valencianistes de renom d’aquella època: Josep Maria Soriano Bessó,  Enric Valor, Manuel Sanchis Guarner, Valerià Miralles, Gonçal Castelló, Vicent Ventura o Josep Vicent Marqués, entre molts altres. També va treballar en el programa Que nadie lo sepa de la Cadena Ser. És a través de Gorg que el 1978 publica Que València conteste, un assaig amb pròleg del sociòleg Rafael Ninyoles i amb coberta dissenyada per l’artista Artur Heras.

Una ressenya signada per Jaime Millás, publicada a la revista Triunfo l’11 de març de 1978, titlla Ventura de “descarat intel·lectual insider” que, per voler viure els problemes estant dins i com a part activa, és vetat als mitjans valencians i es veu obligat a expressar les seues idees fora de València. Ventura, segons Millás, fa una lectura crítica de la premsa diària, de la destrucció del medi ambient al País Valencià, de la manipulació ideològica dels “portantveus oficials de l’executiu”. Diu Millás: “Al contrari de la vida espanyola, en València l’executiu local assisteix en silenci a l’augment de la violència ultra. Els mitjans informatius no actuen denunciant aquests fets i cal esperar un llibre com el de Ventura per trobar impreses opinions que en Madrid o Barcelona són tema editorial qualsevol dia de l’any”. Ventura es descobreix en aquest llibre, recorda Millás, com un dels periodistes que van participar en el número especial de la revista Ajoblanco dedicat a les Falles i que va ser motiu d’escàndol a València per part dels sectors reaccionaris. Fet i fet, el Consell de Ministres va ordenar el tancament de la publicació durant quatre mesos, a més d’imposar una multa de 250.000 pessetes, una quantitat enorme per a l’època.

De la mà d’Amadeu Fabregat va entrar a formar part de la revista Valencia Semanal, una publicació que va destacar pels seus reportatges d’investigació sobre l’extrema dreta i pel compromís amb la cultura en català. Després va ser redactor i cap de la secció de cultura i redactor del diari Levante-EMV, publicació on va treballar fins a la jubilació. L’ofici li va permetre mantenir una relació estreta amb personatges com Manuel Vicent, Vicent Andrés Estellés o Manuel Vázquez Montalbán.

L’any 2012 va comissariar l’exposició sobre l’escriptor Hemingway i la seua relació amb València, organitzada per la Universitat de València. Ventura fou també un gran coneixedor de l’obra de Vicente Blasco Ibáñez, i més concretament sobre la seua relació amb el cinema com a guionista, una autèntica troballa que va descriure en l’estudi crític “Blasco Ibánez guionista: a vueltas con la imagen”.

Com a escriptor va publicar els volums de poesia Corrents de fons (1976), Senyals de vida (1980) i Igual vol dir Itàlia (1982). En narrativa, les novel·les Atzucac (1972), La darrera tornada (1974) i Àmbit perdurable (1981), amb què va guanyar el Premi Andròmina dels Octubre.

Abans de morir va deixar a la Biblioteca Valenciana una col·lecció de fotografies, diaris seus inacabats i primeres edicions de llibres. Pel que fa als diaris, els va llegar a condició que no foren consultats ni editats fins a vint anys després de la seua mort. La col·lecció del periodista inclou una vintena de caixes i prop de 400 documents.

Autoria: Francesc Viadel i Girbés