Advocat i escriptor

Son pare, Salvador Verdeguer Sapena, ja era un poeta valencianista, autor d’un recull editat per Torre, El crit de la lluerna (1954). Era obrer metal·lúrgic de professió, aficionat al teatre i va arribar a dirigir algunes obres. Tot i que Joan Fuster l’enquadra en el paisatgisme sentimental d’arrels llorentinistes, la seua poesia va més enllà de la pura descripció i introdueix elements imaginistes i metafòrics en uns versos curts que donen un ritme viu.

Les notes biogràfiques sobre la seua figura són concises i remarquen bàsicament la seua professió d’advocat i resumeixen la seua obra literària entre l’erudició i l’amenitat. Si fem cas d’un testimoni no confirmat, sembla que la família va viure en algun moment de la seua infantesa en una cova-casa de Benimàmet, habitatges molt populars a l’Horta Nord. Per la premsa valencianista i l’arxiu de Carles Salvador podem saber que Alfons Verdeguer va participar quan tenia onze anys en el Concurs d’Escriptura Valenciana de 1934 que la renascuda Associació Protectora de l’Ensenyança Valenciana havia organitzat en el marc de la III Setmana Cultural Valenciana per al Dia del Llibre (27 de juliol). La seua narració es titulava «Un dia de mala sort» i mostra una bona cal·ligrafia i bona escriptura. En aquell moment, la família vivia al carrer de Palomino, 9-2n de València, al barri del Carme. Uns apunts manuscrits del seu diari consultats per Francesc Devesa permeten comprovar que als dèsset i díhuit anys anotava en valencià les excursions amb naturalitat i correcció.

Als anys quaranta, el jove Verdeguer, fill d’un poeta valencianista i amb una certa escolarització en la llengua natal, era una rara avis entre tantes precarietats i ombres. Pel seu amic Xavier Casp, sabem que va haver de treballar de valent per a ajudar-se en els estudis. Primer, fent faena de càrrega i descàrrega en un magatzem de creïlles i, després, fent classes de diverses matèries. Es va llicenciar en Dret a la Universitat de València l’any 1945, es va doctorar en 1947 i va exercir de professor ajudant de classes pràctiques de Dret Civil. Es va casar amb Rosario Campos i s’instal·laren al carrer de Joaquim Costa de València. No tingueren fills, però s’afillaren un nebot, Llorenç, que passava molt de temps a sa casa.

Literàriament, estigué lligat al grup Torre, on publicà tres obres en la col·lecció «L’Espiga». El seu primer llibre, Els clàssics, la terra i jo (1954), és una evocació de diversos escriptors medievals a través d’un recorregut físic o imaginari pels espais viscuts dels personatges. En Grecs en la meua tinta (1958), fa uns comentaris desmitificadors d’algunes figures de l’antiguitat clàssica. Un fragment d’aquesta obra, «De bello troiano», havia aparegut prèviament en el número 15 de la revista Els Autors de l’Ocell de Paper (1957). Amb Viatge a Ausiàs March (1961) tanca la trilogia amb una aproximació al seu clàssic més reverenciat que no havia inclòs en la primera publicació. El text relata una excursió literària des d’Oliva a Beniarjó. Allí, Verdeguer indaga les restes venerables de la llar d’Ausiàs, mentre dialoga amb dos xiquets que l’acompanyen: el seu nebot Llorenç i Antoniet, fill d’uns amics d’Oliva.

Verdeguer era un escriptor que començava a aportar el seu treball a la cultura del país. El 5 de gener de 1955, Fuster es queixava en carta a Sanchis Guarner de la poca producció literària dels darrers mesos; sols havia eixit a la llum el llibret d’Alfons [Els clàssics, la terra i jo], que qualifica de «coseta senzilla però molt agradable». Albert Manent, però, elevarà la valoració de l’autor amb un comentari elogiós: «El llibre de Verdeguer sobre els clàssics és deliciós, té una finor azoriniana i un lèxic i un estil excel·lents. No sé per què aquests llibres no es coneixen més al Principat».

Alfons Verdeguer era un personatge conservador i catòlic, molt acostat al nucli fundacional del tàndem Casp-Adlert, condicions que traspuen als seus textos. Segons Enric Ferrer, intenta aproximar els clàssics a l’home actual amb la seua prosa acurada i detallista de lectura sempre amable. L’assaig de Verdeguer està lluny dels trets incisius de Fuster, exhibint, però, una aparent ingenuïtat que atrapa al lector sense restar profunditat al text. És un home culte, apassionat pels clàssics i un patriota valencià que enyora una escola que puga trametre amb normalitat la nostra llengua i literatura. En 1962, Miquel Dolç fa una anàlisi crítica molt elogiosa de la seua obra: per a l’intel·lectual mallorquí, la trilogia de Verdeguer és d’un estil difícil de classificar, que participa de l’assaig, del comentari, de la crítica i de les memòries, amb delicioses notes d’humor que contribueixen a donar originalitat a un autor amb neta vocació literària dins del ressorgiment cultural valencià.

Va fer col·laboracions periodístiques a Las Provincias, Sicània i a les revistes publicades a l’exili Vita Nova i Pont Blau. A Vita Nova, entre els anys 1956 i 1959 col·laborà al costat de Xavier Casp, Miquel Adlert i Enric Soler i Godes en la secció «Carta de València». A Pont Blau, col·laborà en 1957 amb una breu nota sobre Jaume Roig que segueix un article de Joan Fuster. En 1962 publicà un treball de dret comparat en la Revista Crítica de Derecho Inmobiliario, titulat «En torno a la Ley cubana de Reforma Agraria de mayo de 1959. Exposición y crítica de algunos de sus aspectos esenciales».

Fou un dels signants del text publicat a Serra d’Or el 6 de juny de 1961, «Sobre el fet diferencial valencià», en què defensava amb altres escriptors valencians vinculats al grup Torre la denominació «Comunitat Catalànica» enfront de «Països Catalans». Era un alineament amb Casp i Adlert, que marcava el principi de la discòrdia entre les dues formes de valencianisme.

Entre 1964 i 1971 va treballar en la nova Sociedad Anónima Laboral de Transportes Urbanos de Valencia (SALTUV), constituïda a l’octubre de 1963, com a cap de personal. Immediatament, es posà a dirigir la revista mensual SALTUV Información, que, a banda de temes laborals i d’empresa, oferia seccions d’entreteniment i cultura. Era una mena de magazín, modesta però amb portades vistoses i de composició moderna, en la qual es va fer càrrec dels comentaris editorials i de diverses seccions com «Rincón de cultura» o «Ejemplaridades». En els primers números apareix en la secció d’humor algun escrit en valencià, com el conte en vers «L’emigrant don Quico Roig». Alfons crearà un grup excursionista cultural que visita Xàtiva i Sagunt, on els cronistes locals (Carlos Sarthou i Santiago Bru, respectivament) fan de cicerones. Els articles culturals de Verdeguer, de clara intencionalitat divulgativa, tracten temes diversos que sovint inclouen aspectes relacionats amb la seua ciutat i el seu país. Així, hi escriu sobre el naixement de València, les torres dels Serrans, sant Vicent Màrtir, el Mercat, el Miquelet, el Regne de València descrit per Cavanilles, Alacant, Lluís Vives, els noms dels pobles valencians o l’origen de la llengua. La dedicació a l’empresa, a més de conferir-li una situació laboral estable, li permetia donar eixida al seu vessant socialcatòlic i al seu caràcter solidari i compassiu. Alfons deixà l’activitat literària estricta, però no l’activisme valencianista, i la direcció de la revista li va permetre continuar la tasca divulgadora d’un sentiment de pertinença al país que no va abandonar.

La tardor de 1971, SALTUV Información es feia ressò de la mort sobtada d’Alfons Verdeguer. Els comentaris destaquen, a banda de la seua entrega a l’empresa, el caràcter humanitari i caritatiu, la paciència infinita que posseïa, la seua capacitat formativa, els amplis coneixements humanístics. Set anys després, l’Ajuntament de València li va dedicar un carrer a la vora de l’Hospital de la Fe i de l’avinguda de Campanar.

Autoria: Òscar Pérez Silvestre

Capítols de llibres

---

Alexandre Bataller Català. «Geografia literària i vitalització dels clàssics: Els clàssics, la terra i jo (1954) d’Alfons Verdeguer», a: Diversos autors. Actes del XVII Col·loqui de l’AILLC (València, 2015). València: PUV, 2015, p. 201-213.

Articles en publicacions periòdiques

---

Francesc Devesa i Jordà. «Un valencianista de postguerra a Oliva: Alfons Verdeguer» a: Cabdells, núm. XV, 2017, p. 137-173.

---

Miquel Dolç. «Los viajes de Alfons Verdeguer» a: Las Provincias, 8-4-1962.

---

Xavier Casp. «Alfons Verdeguer en el recort viu» a: Murta, núm. 6, 1978, p. 13-14.