Jurista, professor i polític

Jurista de gran prestigi, va ser un dels primers membres de la Unió Democràtica del País Valencià (UDPV) impulsada per Vicent Miquel i Diego, de qui Màrius Viadel era amic i company d’oposicions a secretari d’ajuntament.[1]

Va participar també en el primer congrés fundacional del partit, celebrat en la clandestinitat al juny de 1965 al Saló Sorolla de l’Ateneu Mercantil de València amb la participació d’uns 50 afiliats. El secretari de l’entitat i membre de la formació, Robert Moròder, en va facilitar el congrés amb la complicitat del president de l’Ateneu, Joaquín Maldonado. Fruit d’aquest acte polític es va elaborar el document fundacional Declaració de Principis de la Unió Democràtica del Poble Valencià. Viadel, junt amb Miquel i Diego i Ernest Sena, van passar a ser els principals dirigents del partit segons relata un altre històric de la formació, Albert Sánchez-Pantoja.[2]

En el butlletí número 9 de la revista Al Vent d’UDPV, corresponent al mes d’octubre d’aquell any, Viadel publicava l’article «Les dificultats de l’ONU i la pau» en què es mostrava com un home d’entesa, pacifista, cristià, de profundes conviccions democràtiques, partidari de les instàncies supranacionals i en contra de la bipolarització del món i dels interessos de les grans superpotències. «Al Vietnam per exemple», escrivia l’aleshores dirigent polític, «la guerra no la perdran ni comunistes ni nord-americans, sinó el poble que la suporta més de 20 anys. 20 anys de vore’s convertits en pur objecte de destrucció d’uns i d’altres. Avui, front al bipolarisme que cada dia es defineix més, el món cal de més unió, i per ara l’instrument més adequat per aconseguir-ho han estat les organitzacions no ja supranacionals, sinó suprablocs. Aqueixa és la raó per la qual després de la seua crida a la Pau es parla del viatge del Sant Pare Pau VI a l’ONU. I és que mentre no en funcionen altres, més universals i perfectes, tot home de bona voluntat està obligat a prestar l’ajut a elles –encara que siga moral; i a la crítica, la despectiva crítica que per dissort molts homes del nostre país li fan em sembla suïcida i irresponsable».[3]

Viadel va créixer al carrer del Maestro Sosa del barri de Jesús-Patraix de València, al si d’una família de classe popular. El seu pare, Mario, a dotze anys havia treballat en la construcció del metro de Barcelona i també en una adrogueria on va aprendre a fabricar perfums que després va comercialitzar per tot Espanya i, durant els darrers anys de la seua vida, principalment a la ciutat de València. Era el menut de tres germans, la major Adelina i el segon Hèctor, fills d’una primera relació de la seua mare que els va llegar el cognom Viadel. Pel que fa al besavi biològic de Màrius Viadel, només es sap que va tenir uns cinemes a la ciutat i que va ser amic íntim de Blasco Ibáñez. Tanta era l’amistat que, segons la família, tots dos van acordar que posarien el nom de Mario a algun dels seus fills.[4]

De caràcter introvertit, Màrius Viadel va ser un jove aficionat a la lectura i a la pintura que es va educar en una escola cooperativista del barri de les poques de la ciutat on es van poder refugiar molts dels professors republicans depurats pel règim. A 17 anys –com tants altres joves de la ciutat influïts per l’ambient– va donar mostres de la seua consciència valencianista en el moment mateix que va demanar al seu pare que mai més no li parlés en castellà.[5] Cal tenir en compte que als anys setanta es va accelerar el procés de substitució lingüística a la capital del país en paral·lel a l’articulació i consolidació del moviment valencianista reprès als anys seixanta a partir de la difusió de les idees de Joan Fuster. Durant aquella època, el mateix Viadel va ser un dels joves participants a les tertúlies de Joan Fuster que tenien lloc a la ciutat.

Màrius Viadel va estudiar Dret a la Universitat de València alhora que ajudava en l’economia familiar venent a domicili dels perfums del seu pare. A la universitat va conèixer la seua esposa Roser Mestre quan aquesta estudiava Història. Procedent de les classes populars, Viadel no ho va tenir fàcil per a trobar treball una vegada finalitzats els estudis en un qualsevol dels despatxos d’advocats de la ciutat. Així, doncs, va decidir, inicialment, opositar a secretari d’ajuntament de poblacions inferiors a 3.000 habitants. En aquell moment, ser secretari en una ciutat menuda li reportava la tercera part d’ingressos que obtenia com a venedor de perfums, però el jove advocat s’havia marcat l’objectiu d’obrir-se camí professional aprofitant els seus estudis.

A 29 anys, la família es va traslladar a Casinos (Camp de Túria), on Viadel va tenir temps de preparar unes oposicions a secretari de primera després de passar dos anys a Catalunya atès que al País Valencià, amb pocs despatxos privats per a exercir, la majoria d’advocats copaven les places dels ajuntaments com a secretaris. En aquell període, Màrius Viadel va arribar a ser simultàniament secretari de tres ajuntaments: Cambrils, Mont-roig del Camp i Vinyols.

L’any 1965, durant un dels seus períodes de pràctiques a Barcelona, la UDPV li va encomanar posar-se en contacte amb Jordi Pujol per tal de traslladar-li quina era la situació política al País Valencià. L’advocat va sentir-se decebut amb un Pujol que no va demostrar massa interès en els problemes valencians i que es va limitar a donar-li instruccions d’allò que calia que fes la formació demòcrata cristiana per a reeixir políticament.[6]

Entre 1966 i 1969 fou secretari dels ajuntaments de Benimodo (Ribera Alta), Arnes (Terra Alta), el Vendrell (Baix Penedès), Cehegín (Múrcia) i Cambrils (Baix Camp), on va arribar l’any 1972. Com a secretari d’ajuntament, Viadel, va destacar per ser un professional innovador que des del principi es va preocupar per la modernització de l’administració local o per la formació en català dels funcionaris municipals, que ell mateix va assumir en alguns casos.

Entre el 16 d’abril de 1989 i fins el 28 de gener de 1998 va ocupar el càrrec de secretari general de la Diputació de Tarragona. Fou professor associat de dret administratiu de la Universitat Rovira i Virgili, on actualment existeix la Càtedra d’Estudis Jurídics Locals que du el seu nom, dirigida pel doctor Josep Ramon Fuentes i Gasó. A més, fou president del Col·legi de Secretaris, Interventors i Tresorers de Tarragona i gerent del Consorci Recreatiu i Turístic de Salou i Vila-seca.

L’any 2001 la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) va publicar in memoriam el llibre Introducció al dret local i urbanístic de Catalunya, escrit per Josep Ramon Fuentes Gascó, Judith Gifreu i Font, Jaume Renyer i Alimbau i Josep Maria Sabaté i Vidal.

Al gener de 1998 va morir a Tarragona. El seu enterrament a l’església de Santa Maria de Cambrils va ser multitudinari i una mostra pública de reconeixement institucional atesa la seua trajectòria tant civil com professional com a jurista. El 10 de desembre de 1998, només uns pocs mesos després del seu decés, l’associació Diàleg de Nou va retre-li un sentit homenatge en el Cinema Rambla de Cambrils. L’ajuntament d’aquesta mateixa ciutat, de què va ser secretari municipal, el va distingir el 29 de novembre de 2016 a títol pòstum –i a proposta d’ERC– amb la Distinció Honorífica de la Ciutat.

Autoria: Francesc Viadel i Girbés