Prevere, arxiver i escriptor

Remigi Vicedo és un personatge bastant ignorat. Potser la majoria dels alcoians el coneguen només encara per l’activitat de cronista de la ciutat que es desprén del rètol d’un carrer dedicat fa molts anys («Cronista Vicedo») al barri de Santa Rosa, però sovint se n’han ignorat altres ocupacions culturals ben rellevants. El fet d’haver-se extingit la seua família (vivia amb una germana fadrina) explica en part l’oblit.

Remigi era el sisé de huit fills d’una família humil originària d’Agost, composta per Juan Vicedo Iborra i Francisca de Paula Sanfelipe, emigrats en 1860 per treballar en la indústria paperera. Va estudiar al col·legi d’ensenyament secundari dels agustins i als 16 anys ja llegia poemes en actes públics. Per necessitats familiars treballà uns anys en la indústria tèxtil, però acabà ingressant el 1890 al Seminari de València, on cursà Teologia, Antropologia i Llengua Hebrea. L’ordenaren prevere el 21 de març de 1896. La primera destinació pastoral va ser com a vicari de la Mare de Déu dels Desemparats d’Ibi, i el 1905 fou traslladat a la capellania de les Serves de Maria d’Alcoi, d’on passà a la parròquia de Sant Maure i Sant Francesc. Tal destinació estable li va permetre desplegar l’art oratòria en la predicació de sermons i una àmplia acció cultural, com ara la recerca de restes arqueològiques i l’estudi dels arxius parroquials i municipal.

A Ibi estant, a partir del 1902, va iniciar la col·laboració amb Antoni Maria Alcover en la tasca de recopilació del vocabulari d’Ibi i Alcoi per a l’Obra del Diccionari, almenys fins al 1915, tal com ha estudiat en detall Jordi Domènech Vicedo. Sobre ell va escriure Alcover en els dietaris de les eixides: «vicari d’allá jove molt xelest, simpátich, entusiasta de les coses valencianes y d’una instrucció ben sólida. Ademés dels estudis del Seminari té aprovades a l’Universidat de València les assignatures de la Facultad de Ciencies. ¡Ja ho crech que porá prestar bons servicis a l’obra del Diccionari! Me feu passar un dia devertit de tot amb lo seu carácter rioler y amb les seves sortides plenes de delit y gracia».

A més de recopilar una gran quantitat d’informació lingüística sobre llenguatge d’antropologia, llenguatge viu dels pobles, consells i sentències (unes 1.000 cèdules lexicogràfiques segons el Bolletí de 1915), Vicedo es va inscriure ple d’entusiasme al Congrés Internacional de la Llengua Catalana d’octubre de 1906 (el “congres de la nostra llengua”, en diu ell) i arribà a redactar un estudi de fonètica sobre el valencià. Aquest treball optava a un premi ordinari sobre filologia valenciana oferit per Lo Rat Penat en els Jocs Florals de 1909; fou reconegut amb un diploma d’honor, i el premi absolut va ser adjudicat a fra Lluís Fullana, autoritat lingüística del moment. Seguint l’estudiós Jordi Domènech, «és un manuscrit en valencià de vint-i-vuit planes. S’inicia amb una reflexió sobre la necessitat d’aplicar el coneixement filològic i la transcripció fonètica a l’estudi de la llengua dels valencians, per tal que puga servir de base per a aclarir les controvèrsies ortogràfiques; a continuació descriu cada so de la parla valenciana, seguint el mètode que Schädel havia exposat al seu Manual de fonètica; analitza la pronunciació emprada, anota la transcripció fonètica corresponent i afegeix alguns exemples representats ortogràficament. (...) en general els seus exemples mostren una ortografia moderna i racional». Remigi Vicedo va proporcionar altres col·laboradors a Alcover, com ara Josep Pérez Vidal (Ibi), Rafael Cantó Llopis i Mn. Tomàs Miró Pascual (Alcoi).

Pel que fa als treballs arqueològics, va visitar la Lloma de Galbis, a Bocairent, en 1918; l’Alt dels Dubots (la Torreta i el Mas d’Is) i els Baradellos. Va observar restes ibèriques a l’ermita de Sant Antoni i al Mas del Sargento i va fer excavacions amb Camil Visedo Moltó a la Mola d’Agres en 1919 i a l’Ull del Moro en 1920. En una de les visites que va realitzar en 1917 va descobrir les primeres restes de ceràmica antiga a la Serreta i fou l’inici del descobriment del santuari. 

Sobre la concurrència als certàmens, en 1885 va escriure «La festa de Barxell», premiat el 28 d’abril de 1901 en el certamen literari del Cercle Industrial d’Alcoi, una mena de poema bucòlic i de costums fonamental sobre ambient rural de les festes masoveres. Aquesta composició es va publicar el mateix any en un llibre col·lectiu, va connectar de seguida amb l’imaginari popular i es convertí en un clàssic local que es recitava en les vetlades culturals. De fet, en 1992 la Comunitat de Propietaris de Barxell en va fer una edició facsimilar. Va rebre altres guardons i mencions a temes socials i històrics a Alacant (1901) i València (1904, 1912).

A principis de 1919, per oposició, va obtindre la plaça de cronista oficial d’Alcoi i d’arxiver municipal. En el camp arxivístic va editar la revista El Archivo de Alcoy, en la qual va publicar diversos treballs de recerca documental duts a terme en els arxius locals. Com a historiador i cronista va escriure, en col·laboració amb altres especialistes, una inconclusa Historia de Alcoy y su región de la qual només van aparéixer els fascicles de dos toms entre 1920-1924, i una notable Guía de Alcoy en 1925 il·lustrada pels fotògrafs de la ciutat. El càrrec de cronista arxiver i els èxits literaris li van atorgar un gran prestigi social en els cercles culturals de la població. Per la seua trajectòria investigadora, va ser nomenat acadèmic corresponent de la Real Academia de la Historia en 1922, a proposta dels valencians Julià Ribera i Tarragó, Elías Tormo i Vicente Castañeda.

Entre 1912 i 1933 també va col·laborar amb articles i algun poema en diversos periòdics locals i valentins, entre ells Diario de Alcoy, La Verdad i Gaceta de Levante, així com en la novíssima revista de l’Acadèmia Valencianista del Centre Escolar i Mercantil, Cultura Valenciana (1927, any segon). 

Com a conseqüència de les convulsions polítiques i socials del període de la Guerra Civil, va ser detingut el 12 de novembre de 1936 i restà pres en la txeca de les Esclaves fins al dia de la seua mort. El 22 de gener de 1937, en el quilòmetre 10 de la carretera de Planes-Relleu que travessa la Solana, en terme de Benillup, van trobar el seu cadàver amb dues ferides d’arma de foc al crani. Les seues restes mortals van ser traslladades el 2 de febrer de 1941 del cementeri de Benillup al d’Alcoi i sepultades en un nínxol de la galeria de Sant Fabià.

El 2006, diversos autors van dur a terme la publicació en facsímil d’una gran part de la seua obra en tres volums, amb un estudi biogràfic a càrrec d’Àngel Beneito, Francesc-Xavier Blay i Josep Maria Segura, fet que va permetre recuperar la figura del primer historiògraf i arqueòleg d’Alcoi. Aquesta edició de la Universitat d’Alacant i de l’Institut Alacantí de Cultura Juan Gil-Albert no inclou la famosa Guía de 1925, que ja gaudia d’una àmplia difusió per les diverses edicions facsímils, molt populars a la ciutat. Posteriorment, els treballs de Jordi Domènech Vicedo (2016, 2022) han completat aspectes relacionats amb la seua estima per la llengua, com hem vist.

Autoria: Òscar Pérez Silvestre

Llibres

---

Àngel Beneito Lloris, Francesc-Xavier Blay Meseguer i Josep Maria Segura Martí. Remigio Vicedo i El Archivo de Alcoy. Alacant: Universitat d’Alacant i Institut Alacantí de Cultura Juan Gil-Albert, 2006.

---

Jordi Domènech Vicedo. Els col·laboradors alcoians del Diccionari català-valencià-balear. Barcelona: Universitat Oberta de Catalunya, 2016.

Articles en publicacions periòdiques

---

Antoni Calero Picó. «Tres personatges en el Benicadell: el Cid, Cavanilles i Remigio Vicedo» a: Revista de la Festa de Moros i Cristians d’Alcoi, 1988, p. 132.

---

Jordi Domènech Vicedo. «Remigi Vicedo Sanfelipe, col·laborador d’Antoni M. Alcover» a: Estudis de Llengua i Literatura Catalanes / LXXVI, Miscel·lània Lídia Pons, núm. 1, 2022, p. 143-168.

---

Vicent Agulló Pérez. «La Festa de Barchell. Una aproximació a Remigio Vicedo Sanfelipe» a: Revista de las Fiestas de Moros y Cristianos, 2019-2020, p. 224-228 i 222-225.