Polític i financer

El 1924 contragué matrimoni amb Carmen Jáudenes, filla dels comtes de Zanoi.

Es doctorà en Dret a la Universitat de Deusto i el 1914 tornà a València per a treballar a la Companyia de Ferrocarrils i Tramvies de València (CTFV) que el seu pare, Josep Maria Villalonga i Peris, havia creat a les primeries de segle, integrant totes les companyies preexistents. El 1916 obrí amb Joaquim Reig un despatx d'advocats, ocupant-se fonamentalment dels negocis familiars, entre ells l'esmentada CTFV.

Fins el 1917 no se li coneix cap significació política destacable. Tanmateix s'incorporà a la delegació que eixe any viatjà a Barcelona, en resposta als intents d'establir una plataforma valenciana per a la Lliga Regionalista de Catalunya de Francesc Cambó. El 1918 fou un dels fundadors de la Unió Valencianista Regional, grup valencianista clarament burgès, i en certa manera paral·lel a la Lliga. La seua aparició tingué un gran impacte, entre d'altres motius perquè els mitjans econòmics del grup de Villalonga possibilitaren la compra del diari La Correspondencia de Valencia, que de 1918 a 1923 dotà el valencianisme d'una tribuna d'opinió quotidiana per a la difusió de les seves idees.

Pel novembre de 1918, la Joventut Valencianista i la Unió Valencianista Regional van signar la Declaració Valencianista. Per primera vegada es declarava, a la segona base, el dret dels valencians a formar un Estat amb constitució pròpia, dins la Federació Ibèrica. "Esta personalitat [valenciana], per el fet de la seua existència i per la voluntat dels seus components, té dret a constituir un Estat amb el poder de donar-se ell mateix la seua forma i constitució. Esta és la fonamental reivindicació valencianista". Villalonga va ser l'encarregat d'escriure en defensa d'aquest punt de la Declaració, afirmant que "Espanya no és una Nació, és tan sols un Estat", manifestant-se defensor d'un Estat Valencià, que no fora una mera descentralització administrativa, amb Estatut, Assemblea escollida democràticament i un poder executiu escollit per sufragi directe, sense descartar la federació o integració de Països Catalans, i sense defugir "les conseqüències que este fet [la federació catalana] poguera portar". [i]

L'impacte assolit va ser molt important, perquè va ser recolzat tant pels sectors més burgesos, com pel valencianisme republicà i d'esquerres, i fins i tot va repercutir en el blasquisme, on una part dels joves van crear la Joventut Republicana Nacionalista.

Durant la dictadura de Primo de Rivera, i davant la impossibilitat de dedicar-se més visiblement a la política, es lliurà als negocis. Fou president de la Cambra de Comerç de València el 1928-1930 i de la Junta de Obres del Port de València, i va promoure la creació del Centre d'Estudis Econòmics Valencians el 1929. Un dels objectius del centre era la creació d'un "criteri econòmic valencià", unes directrius meditades per tal de construir un conglomerat financer-productiu que donés viabilitat a una societat valenciana desenvolupada i pròspera, que trenqués amb el sucursalisme. El 1927, amb l'adquisició del Banc de València per un grup de financers i homes de negocis valencians, Ignasi Villalonga entrà a formar part del Consell d' Administració, atès que era un dels majors accionistes. D'aquesta manera, un banc secundari, fundat el 1900 per un asturià, esdevingué la primera entitat valenciana, amb una ràpida expansió i amb grans ramificacions industrials i financeres, com l'adquisició del Banc de Castelló o el control del Banc Internacional d'Indústria i Comerç, el 1932. Com a representant d'aquesta entitat, Villalonga entrà en la Compañia Española de Petroleos.

Amb la fi de la Dictadura de Primo de Rivera i el restabliment de l'activitat política, els antics companys del valencianisme es dividiren entre els partidaris de la República, majoritaris, i els que com Villalonga i Reig eren més partidaris de conservar la monarquia, tot i que reformant-la democràticament. Malgrat tot, tal i com reconeix Adolf Pizcueta a les seues memòries, Villalonga finançà a l'ombra projectes com la revista El Camí, que es comença a publicar el 1932, o la col·lecció L'Estel. També fou un dels signants de les Normes de Castelló de 1932.

La Unió Valencianista era l'únic partit que havia resistit bé l'aturada forçada de la dictadura primoriverista. Tanmateix, quan es proclamà la Segona República, Villalonga ingressà en la Dreta Regional Valenciana, tant per pressions familiars com en reacció a les animadversions que s'havia guanyat dins del valencianisme. Fou diputat a les eleccions de 1933, representant en el Congrés al Bloc Popular Agrari, integrat en la CEDA, i altra vegada el 1936, sempre per la circumscripció de Castelló.

Quan es va suspendre la Generalitat de Catalunya pel suport del Govern a la revolució d'Astúries de 1934, Cambó el cridà per a què ocupés el càrrec de governador general i president de la Generalitat de Catalunya, l'octubre de 1935. Quan es produí el cop d'estat de 1936, Villalonga ja era a Navarra, amb la seua família, i amb l'aleshores líder de la sublevació, el general Mola. Col·laborà en l'organització econòmica de la zona sublevada, encargant-se, com a representant de la Compañia Española de Petroleos, d'assegurar els subministres de combustible per als rebels.

Després de la Guerra Civil va abandonar l'activitat política i s'encarregà de reorganitzar el Banc de València, que va dirigir fins que cedí la presidència a Joaquim Reig el 1964, i el Banco Central, que va dirigir del 1943 al 1970. Des dels seus càrrecs impulsà la creació del consorci Bancor, fundà nombroses empreses de subministres i obres, com Eléctricas Leonesas, Saltos del Sil, Saltos del Nansa, Compañía Española de Petróleos (CEPSA) i Dragados y Construcciones, totes vinculades als projectes de infraestructura impulsats pel règim franquista.

Malgrat la col·laboració durant la guerra, Villalonga es va negar a acceptar la cartera d'Hisenda que en diverses ocasions li oferí el dictador Franco, ni tampoc el títol nobiliari que li volgué concedir per les obres de Saltos del Sil, considerant que sols la monarquia podia atorgar títols.

Fou president del Consell Superior de Cambres de Comerç. També va crear la Fundació Ignasi Villalonga, dedicada als estudis econòmics. El 1956 l'alcalde de València, el marqués del Túria, li concedí la Medalla d'Or de la ciutat i l'anomenà fill predilecte, acte en que Villalonga utilitzà el català per a fer el seu discurs d'agraïment, demostrant que estava més enllà de les restriccions del franquisme. S'obrí aleshores una etapa de reconeixements i homenatges de moltes corporacions de la ciutat: Cambra Oficial de Comerç, Indústria i Navegació, Associació Valenciana de Caritat, Real Societat Econòmica de Amics del País, Ateneu Mercantil, Centre de Cultura Valenciana, Lo Rat Penat...

[i] La Correspondencia de Valencia, 18 novembre de 1918.

Autoria: Pilar Navarro i Borràs

Llibres

---

ARDIT, M., BALCELLS i SALES, A.. Història dels Països Catalans. vol 3. Barcelona: EDHASA, 1980.

---

CUCÓ, Alfons . El valencianisme polític. València: Lavinia, 1971 [Garbí n. 2].

---

GINÉS I SÁNCHEZ, Andreu. La instauració del franquisme al País Valencià. València: Publicacions de la Universitat de València, 2010.

---

PANIAGUA, Javier i PIQUERAS, José A. (Dir.). Diccionario biográfico de Políticos Valencianos (1810-2005). Alzira - València: Institució Alfons el Magnànim : Fundación Instituto Historia Social : Centro Francisco Tomás y Valiente UNED, 2003.

---

PIZCUETA, Adolf. Memòries fragmentàries. València: ACPV – Fundació Huguet, 1990.