Joaquim Llorenç Villanueva i Astengo
Xàtiva,
10 d'agost de 1757
Dublín,
26 de març de 1837
Eclesiàstic i polític
Fill de Josep Villanueva i Salvador, enquadernador de llibres procedent de l'Aragó i descendent d'hisendats de Terol; i de Catalina Astengo i Badi, italiana procedent de Taurani (República de Gènova). Així doncs, va créixer en el si d'una família acomodada —llunyanament procedien de la noblesa—, però també profundament cristiana. Fou el segon de sis germans: Ignacia, monja del convent de Santa Clara de Xàtiva; Josep Pasqual, hereu de la llibreria familiar; Llorenç Tadeu, magistrat de dret, diputat i acadèmic d'Història; i Jaume, el més petit, molt cultivat en les lletres i redactor de diverses obres juntament amb ell. Va tenir un altre germà, Vicent, que va morir poc després de néixer.
Primers anys i formació
El 1771 va acabar el batxillerat en Filosofia a València, l'any següent aconseguí el títol de mestre en Arts i el 1776 es doctorà en Teologia. Durant els seus anys com estudiant, publicà Philosophiae theses quas in petitione magisterii defendet (1772). Va rebre també la influència de diverses personalitats acadèmiques i religioses que l'instruiren en el que seria posteriorment el seu ideari polític i religiós. Per una banda, Joan Baptista Muñoz, però també Josep Matamoros i l'inquisidor general Felipe Bertrán.
Durant els anys següents, i fins 1780, treballà com a professor de Filosofia del Seminari d'Oriola, on destacà per la seva defensa a favor del Regalisme eclesiàstic espanyol, és a dir que apostava pel control dels poders de l'Església. Aquesta posició li costà diversos processos judicials o prohibicions d'algunes de les seves obres.
L'any següent es traslladà a viure a Madrid, on va gaudir de la protecció de Joan Baptista Muñoz, cosmògraf major de les Índies. A Madrid va moure's en els cercles d'il·lustrats espanyols. En aquell període, fou nombrat catedràtic de Teologia en el Seminari de Salamanca, per part del bisbe il·lustrat de Salamanca i inquisidor general Felipe Bertrán.
Un conjunt de discrepàncies amb els seus companys de professió el feren allunyar del seu càrrec. Així, es traslladà de nou a Madrid, on exercí com a capellà de Bertrán, entre d'altres tasques. En aquest moment, el 1791, va escriure una de les seves obres més importants, De la lección de la Sagrada Escritura en lenguas vulgares, publicada a València, on defensà la traducció a les llengües vulgars de la Bíblia. Aquest text incloïa quatre fragments bíblics, de traduccions existents al català, de Daniel, Primer llibre dels Macabeus, Fets dels Apòstols i Apocalipsi.
A l'esclatar la Revolució Francesa, es mostrà contrari al caràcter antireligiós de la Revolució, però no tant a la nova forma de govern, si bé va considerar que aquella revolució no podia traspassar les fronteres franceses.
El 1792 va esdevenir membre de la Real Academia de la Lengua, on treballà com a bibliotecari. Un temps més tard, ingressà també a la Real Academia de la Historia.
Tres anys després va assolir el càrrec de capellà d'honor i predicador del rei Carles IV. En aquell moment, continuà i eixamplà la seva producció literària, amb nombroses obres on defensava l'absolutisme.
Fou en aquell moment quan inicià conjuntament amb el seu germà Jaume, el projecte per la redacció de Viaje literario de las Iglesias de España, amb el qual volien construir una argumentació a favor del Regalisme. Va ser aquesta una tasca molt complexa i que va requerir un profund estudi en els rituals litúrgics de l'Estat espanyol.
Anys de diputat i maduresa política
El 2 de maig de 1808 es va retirà i partí cap el convent dels Agustins d'Alcalá de Henares. Poc després, però, retornà a Madrid on lluità en la resistència contra Napoleó. Just abans que la ciutat fos presa, va partir cap a Sevilla com a membre de la Junta de matèries eclesiàstiques, depenent de la Junta Central. En aquell moment fou nombrat canonge de Cuenca.
El 1811, inesperadament i durant una de les seves estades a Oriola, fou escollit diputat per València a les Corts que se celebraren a Cadis. El viatge cap a Cadis fou ple d'obstacles, i d'aquí, en va escriure l'obra Mi viaje a las Cortes. Allà, destacà per la seva alta participació en els debats més concorreguts des de la seva postura liberal. Va inspirar en gran mesura la política religiosa de les Corts, contraposant-se a les posicions dels reialistes, però també a favor de la supressió dels senyorius i de la Inquisició. Continuà la seva tasca com a diputat a Madrid.
D'allà, el maig de 1814 partí cap a València on va rebre el missatge de Ferran VII aconsellant-li de prendre el camí de l'exili. Tanmateix no ho acceptà i tornà a Madrid, on fou finalment detingut i traslladat a la presó de la Corona. Se'l condemnà a sis anys al Convent de la Salceda, a Guadalajara, se li confiscaren les rendes i se'l privà dels seus càrrecs.
Fins el 1820, amb el triomf del Trienni Liberal, no va poder retornar a ser canonge. Fou en aquell moment que tornà altre cop a exercir el seu antic càrrec com a diputat per València a les Corts espanyoles. En aquell moment, aprofità per publicar diverses obres que li havien sigut prohibides durant el període anterior.
El 1822 se'l nombrà ambaixador de la Santa Seu, motiu pel qual va marxar cap a Itàlia però ràpidament, el Papa va impedir-li d'entrar als Estats Pontificis.
Exili
Al tornar a Madrid va patir les conseqüències de l'arribada dels Cent Mil Fills de Sant Lluís i la interrupció violenta del sistema liberal que s'havia iniciat el 1820. Així va haver de marxar definitivament a l'exili, cap a Irlanda, juntament amb el seu germà Jaume.
D'ençà de 1824, freqüentà els cercles liberals del llibreter Vicent Salvà i Josep Canga Argüelles. Així, fundà, juntament amb el seu germà, la revista Ocios de espanyoles emigrados (1824-1827). Al cap de ben poc temps, el seu germà va morir.
El 1828, el seu nom es va barallar amb força entre els exiliats catalans per realitzar la traducció al català de la Bíblia. Al seu favor es decantà el llibrer valencià Vicent Salvà, però el català Antoni Puigblanch —amb qui havia mantingut una forta polèmica amb intercanvi de diversos opuscles durant aquells anys d'exili— s'hi va oposar argumentat que Villanueva no coneixia prou bé la seva pròpia llengua i apostà per un traductor del Principat, Josep Melcior Prat, que al final aconseguí finalitzar un traducció completa del Nou Testament, que va ser publicada a Londres de manera anònima uns anys després. Per la seva banda, sembla que, si bé Villanueva va començar una traducció del Nou Testament, per contribuir a aquest projecte no l'acabà. Tot i això, i malgrat el seu caràcter il·lustrat, aquest treball situà a Villanueva prop dels precursors del Romanticisme com Humboldt o Herder que defensaven la diversitat cultural i lingüística, i com a tal és considerat un precursor de la Renaixença catalana.
Malgrat que diversos decrets permetien el retorn dels exiliats liberals cap Espanya, va rebutjar tornar degut a la seva debilitat física. Durant tot aquest període d'exili, va ampliar de manera molt significativa el nombre de publicacions pròpies, i va afegir en els seus interessos intel·lectuals diversos aspectes de les Illes Britàniques. Molt relacionat amb el clergat irlandès, restà sota protecció del pastor Yore durant els set últims anys de la seva vida, alhora que progressivament s'anà acostant al protestantisme que en part existia a Irlanda.
No va tornar més a l'Estat espanyol i finalment va morir a Dublín, als setanta-nou anys, sent enterrat al cementiri de Glasnevin. El seu llegat fou molt extens, tan pel que fa la seva obra religiosa com la seva doctrina política liberal. Impulsà, entre d'altres, l'abolició de la Inquisició, la creació de Xàtiva com a província i la devolució del seu nom original, en contra de l'imposat per Felip V, «Nueva Colonia de San Felipe».
Fou també un exponent característic de l'evolució des dels cercles il·lustrats i absolutistes al liberalisme, com tants d'altres personatges de la seva generació.
Per tal de homenatjar-los, la ciutat de Xàtiva ha situat, recentment, una escultura sobre els germans Villanueva, —Joaquim Llorenç i Jaume— realitzada per Inmaculada Abarca.
Autoria: Laura Sellarès i Centelles
Joaquim Llorenç Villanueva i Astengo
Obra pròpia
Llibres
LLORENÇ VILLANUEVA, Joaquim. Año christiano de España. Madrid: Imp. Real, 1791.
LLORENÇ VILLANUEVA, Joaquim. De la lección de la sagrada escritura en lenguas vulgares. València: Oficina de D. Benito Monfort, 1791.
LLORENÇ VILLANUEVA, Joaquim. De la reverencia con que se debe asistir a la Misa, y de las faltas que en esto se cometen. Madrid: Imprenta Real, 1791.
LLORENÇ VILLANUEVA, Joaquim. Catecismo del estado según los principios del la religión. Madrid: Imp. Real, 1793.
LLORENÇ VILLANUEVA, Joaquim. Oficio de la Semana Santa. Barcelona: Herederos de Suriá y Burgada, 1806.
LLORENÇ VILLANUEVA, Joaquim. El kempis de los literatos. Madrid: Imp. Real, 1807.
LLORENÇ VILLANUEVA, Joaquim. Dictamen del señor Joaquin Lorenzo Villanueva. Madrid: M. García, 1813.
LLORENÇ VILLANUEVA, Joaquim. Mi despedida de la Curia romana. Impr. Viuda Roca, 1823.
LLORENÇ VILLANUEVA, Joaquim. Misapprehension of Patrick Curties and James Doyle concerning the oath which the bishops of Ireland take to the roman Pontiff. Dulan, 1825.
LLORENÇ VILLANUEVA, Joaquim. The Apostolic Vicariate of England and Scotland. 1825.
LLORENÇ VILLANUEVA, Joaquim. Vida literaria de Don Joaquín Lorenzo Villanueva. Dulau y Compania, 1825.
LLORENÇ VILLANUEVA, Joaquim. Phœnician Ireland. 1833.
LLORENÇ VILLANUEVA, Joaquim. Poesías escogidas. T. O'Flanagan, 1833.
LLORENÇ VILLANUEVA, Joaquim. Las angélicas fuentes o el tomista en las Cortes. Madrid: Impr. San Vicente, 1849.
LLORENÇ VILLANUEVA, Joaquim. Mi viaje a las Cortes. Madrid: Impr. Nacional, 1860.
LLORENÇ VILLANUEVA, Joaquim i ESCOIQUIZ, Juan. Memorias de tiempos de Fernando VII. Ediciones Atlas, 1957.
LLORENÇ VILLANUEVA, Joaquim i PUIG BLANC, Antoni. Opusculos gramatico-satiricos del Dr. D. Antonio Puigblanch contra el Dr. D. Joaquin Villanueva. Torras, 1832.
LLORENÇ VILLANUEVA, Joaquim i VILLANUEVA, Jaume. Viage literario á las iglesias de España: Segorbe. Xátiva y Peñiscola. Fortanet: 1806.
LLORENÇ VILLANUEVA, Joaquim i VILLANUEVA, Jaume. Viage a Gerona. Madrid: Imprenta Real, 1850.
LLORENÇ VILLANUEVA, Joaquim i VILLANUEVA, Jaume. Viaje a Barcelona. Madrid: Imprenta Real, 1851.
LLORENÇ VILLANUEVA, Joaquim i VILLANUEVA, Jaume. Viaje a Lérida. Madrid: Imprenta Real, 1851.
LLORENÇ VILLANUEVA, Joaquim i VILLANUEVA, Jaume. Viaje a Mallorca. Madrid: Imprenta Real, 1851.
Joaquim Llorenç Villanueva i Astengo
Bibliografia
Llibres
LABOA, J. S. . Doctrina canónica del Dr. Villanueva. Su actuación en el conflicto entre la Santa Sede y el Gobierno de España (1820-1823) . Vitoria: Edit. del Seminario,, 1957.
VENTURA CONEJERO, Agustí. Vida i obra de Joaquim Llorenç Villanueva, xativenc, diputat del Regne a les Corts de Cadis de 1810-1814. Anales del Centro de Cultura Valenciana, 1968.
Capítols de llibres
HARO SABATER, J. L.. «Un eclesiástico valenciano, diputado liberal en las Cortes de Cadis: Joaquín Lorenzo Villanueva», a: 1r Congrés d’Història del País Valencià. València: 1974.
SOLER PASCUAL, E.. «Los Villanueva: una familia aragonesa en el Antiguo Régimen», a: FERRER BENIMELI, J. A. (dir.). El Conde de Aranda y su tiempo. Saragossa: Institución Fernando el Católico (CSIC), 2000.
RAMÍREZ ALEDÓN, G.. «Joaquín Lorenzo Villanueva, Diputado a Cortes, liberal, jansenista, hombre de su tiempo», a: LLORENÇ I VILLANUEVA, Joaquim. Mi Viaje a las Cortes. València: Diputación Provincial, 1998.
RAMÍREZ ALEDÓN, G.. «El diputado Villanueva y la restitución del nombre de la Ciudad de Xàtiva», a: RAMÍREZ ALEDÓN, G.. Llibre Fira d’Agost. Xàtiva: 1987.
RAMÍREZ ALEDÓN, G.. «Joaquín Lorenzo Villanueva y la crisis de la Ilustración Valenciana», a: RAMÍREZ ALEDÓN, G.. Llibre Fira d’Agost. 1993.
RAMÍREZ ALEDÓN, G.. «El Viaje literario de los hermanos Villanueva: trayectoria de un proyecto editorial», a: SOLER, E. y BAS, N. (coords.).. Placer e Instrucción. Viajeros valencianos por el siglo XVIII. València: Real Sociedad Económica de Amigos del País-Universitat d’Alacant, 2008.
SOLER PASCUAL, E.. «La juventud oriolana de Joaquín Lorenzo Villanueva», a: SOLER PASCUAL, E.. Scripta in honorem Enrique A. Llobregat Conesa. Alacant: Instituto de Cultura Juan Gil-Albert-Universidad de Alicante, 1999.
Articles en publicacions periòdiques
CONEJERO MARTÍNEZ, V.. «El xativí en Joaquim Lorenzo i Villanueva, parlamentari liberal i reformador eclesiàstic. La seua trajectòria des de la Il·lustració fins al primer liberalisme. 1757-1837» a: Papers de la Costera, núm. 6, 1989, p. 69-92..
LASA IRAOLA, I.. «El proceso de Joaquín Lorenzo Villanueva, 1814-1815» a: Cuadernos de Historia, Anexos a la Revista Hispania, núm. 4, 1973, p. 29-81.
RAMÍREZ ALEDÓN, G.. «Joaquín Lorenzo Villanueva y la polémica sobre la Carta del obispo Grégoire contra la Inquisición española en 1798» a: Cuadernos de Ilustración y Romanticismo, núm. 13, 2005, p. 13-54.
RAMÍREZ, G. (ed.). «Valencianos en Cádiz. Joaquín Lorenzo Villanueva y el grupo valenciano en las Cortes de Cádiz» a: Ayuntamiento-Colección Biblioteca de las Cortes, núm. 7, 2008.
SOLER PASCUAL, E.. «Semblanza de un ilustrado español: Joaquín Lorenzo Villanueva y Astengo (1757-1837)» a: Quaderni di filología e lingue romanze. Terza, núm. 15, 2000.