Poeta i dramaturg

Nascut al barri del Canyamelar, i fill menut dels tres que tingué el matrimoni format pel comerciant Manuel Villar Sánchez i Carme Belenguer Aleixandre.

En acabar la guerra, la família es traslladà al carrer de Bailén i estudià a l’Institut Lluís Vives. Amb 16 anys va publicar un primer llibre de versos en castellà, Poesías, que meresqué l’atenció del poeta i activista Xavier Casp. Per això, el 1948 va començar a assistir a les tertúlies literàries del Grup Torre, tan importants per a la reorganització del moviment literari valencià a la postguerra. Endemés, la seua relació amb Casp i Adlert va ser més que literària, ja que en quedar orfe de pare en 1952 l’acolliren paternalment. En 1956 es casà amb Maria Lluïsa Barber, amb qui tingué quatre descendents.

Va conrear el teatre i la poesia. La influència de Casp es notarà en diversos fets de la seua vida cultural. Per exemple, en 1951 tots dos es van presentar als Jocs Florals de la Llengua Catalana celebrats a Nova York, en els quals va obtindre un accèssit a la Viola d’Or. La participació valenciana en aquests certàmens fou molt tímida en els inicis i només a partir de l’arribada del concurs a Europa, amb la presència a Montpeller d’Angelí Castanyer com a representant del Bloc Nacionalista Valencià Republicà i com a poeta premiat a Londres. Des del mirador americà, els valencians exiliats estigueren refent la seua vida i es mantingueren a recer dels casals regionals i al marge dels Jocs Florals de la Llengua Catalana almenys una dècada, fins que el 1951 trobem l’alacantí Carles Esplà a Nova York com a representant. Molt a poc a poc, s’hi incorporen com a autors i en l’entramat de representació i dels jurats. De Perpinyà (1950) ençà, la presència valenciana serà més habitual per a congratulació dels Patronats Permanents, que sempre intentaren que el conreu de la llengua hi ressonara amb tots els accents. En aquesta estimulació dels escriptors valencians exerceixen un paper cabdal Manuel Sanchis Guarner i, sobretot, Joan Fuster, que fan d’informadors i intermediaris entre els exiliats i els autors del seu grup valencià de relacions.

Pel que fa al teatre en llengua pròpia, València vam comptar amb un intent de renovació del teatre tradicional a partir de les activitats del Teatre Estudi de Lo Rat-Penat (1956-1962), mitjançant el qual s’estrenaren nous autors i, fins i tot, alguna traducció de teatre estranger contemporani. Tingué una primera etapa (1956-1957), sota la direcció de Josep Alarte, qui es plantejà per l’amistat amb Rafael Villar la possibilitat de fer un bon teatre en valencià. Era teatre experimental fora dels circuits comercials, un teatre de cambra. Durant aquest curt període de gener del 1956 a març del 1957, de les sis vetlades teatrals destacà l’escenificació d’Un lladre sense pistola de Rafael Villar, un dels autors més actius aleshores. Aquesta peça en quatre actes havia nascut el 1951 amb el títol Crònica d’un desesper, reescrita i representada com Un lladre sense pistola i més avant com la definitiva Vençut per la ironia (1959, Ed. Torre). Conten les cròniques que la inèdita La pluja mor a les teulades (1969, Premi Joan Senent Ibáñez de Teatre) va tindre èxit en ser estrenada.

La seua obra poètica està composta per Cendra (1949), L’alba als ulls (1951, Ed. Torre), Entre la set i els llavis (1958, Ed. Torre), Història d’unes hores (Premi València de Poesia 1962, editada en 1970 per la Diputació), La lluna dins d’un cànter (1982, Premi Ausiàs March de Poesia de Gandia 1981). Va participar en els Jocs Florals de Lo Rat Penat i el premiaren en quatre ocasions amb la Flor Natural (1971, 1974, 1978 i 1982), mèrit pel qual fou nomenat Mestre en Gai Saber. També va guanyar la Flor Natural als Jocs Florals d’Algemesí (1960) i la dels Jocs Florals de l’Ateneu Cultural de Paterna en 1970, 1977 i 1983.

Per al poeta i crític autoritzat Enric Sòria, que en coneix l’obra i l’admira profundament, «és un poeta al qual la majoria dels aficionats al gènere coneix només per l’esporàdica inclusió de poemes seus en les antologies de postguerra, on els seus versos sempre destaquen per la polidesa sense estridències i per la qualitat fondament interioritzada, com un prec en veu baixa, de la seua veu lírica, una veu que sospitem que podria arribar a tocar les cordes greus de l’esperit. Ho sospitem, dic, perquè no se’l reedita mai». I continua: «És un poeta amb veu pròpia, i només cal llegir-lo amb una mica de deteniment per a copsar-la, i també és un poeta culte que construeix el seu univers verbal a partir de més d’una influència. De fet, és un bon representant -un dels més autoconscients com a poeta, i un dels millors- del grup poètic valencià dels 50, i té els ressons i les proclivitats que caldria esperar-ne. (...) Villar va ser un poeta discret, en el sentit de poc donat a cridòries i exasperacions. Condemnar-lo per això a l’oblit definitiu em sembla d’una severitat exagerada».

A partir de 1972, quan Xavier Casp ingressà en el Centre de Cultura Valenciana i s’allunya de la seua trajectòria anterior, Rafael Villar el seguirà a ulls clucs. La revista Murta (1978-1984), el nou univers de Lo Rat Penat alineat amb l’anticatalanisme i les «Normes del Puig» (1981) seran el seu espai expressiu.

Autoria: Òscar Pérez Silvestre

Llibres

---

Ferran Carbó. El teatre a València entre 1963 i 1970. València: PUV, 2000.

---

Santi Cortés Carreres. València sota el règim franquista (1939-1951). Barcelona: PAM, 1995.

Capítols de llibres

---

Òscar Pérez Silvestre. «Valencians en els Jocs Florals de l’exili», a: Diversos autors. La pàtria llunyana. Escriptors valencians de l’exili. València: AVL, 2024, p. 199-207.

---

Enric Sòria (2016): “Poemes d’altres hores”
Enric Sòria (2016): “Poemes d’altres hores”
https://www.levante-emv.com/postdata/2016/10/08/poemes-d-altres-hores-12337810.html