Actor i escriptor

Fill de família humil, va poder estudiar i els seus pares l’enviaren a València a ca uns oncles que tenien una draperia, on treballava i de nit estudiava. Llavors va escriure un primer text teatral en què retratava l’avarícia dels oncles i als quinze anys hagué de buscar-se la vida fora d’aquella casa. Va fer d’anunciador de les obres del Teatre Russafa per sis quinzets diaris i passejava un cartell fixat al cos per tota València. Rafael Gayano Lluch explica que als 16 anys no podia més i entrà en El Laurel, una societat teatral d’aficionats que hi havia enfront de la plaça de bous de València. A poc a poc, va anar ascendint en la carrera actoral i passà per diverses companyies: la que actuava al teatre del Grau, la de Joan Torrecilla, Wenceslao Bueno (Russafa), Manuel Llorens (Principal), Miguel Muñoz (Principal i Princesa), Amparo Guillén i Jaume Rivelles, Alfredo Paredes, Salvador Soler, etc. 

En 1909 era el primer actor còmic de la companyia que dirigia ell al Grand Palais de València, ciutat on va actuar o estrenar també les obres al Teatre Princesa, al Lírico i al Saló Novetats. Pel 1910 el trobem al Teatre Sport d’Alacant al capdavant d’una companyia pròpia que representa obres en castellà i valencià.

A més d’actor, va provar fortuna com a escriptor de sainets. A l’Orà va estrenar per l’abril de 1906 la peça Fieras mansas (publicada en 1908), en la qual ell mateix actuava. Posteriorment va portar a l’escena El vigilante suplente (1912), El sant dels tres (1912, publicada en 1919), Un canvi d’habitació i Els inquilinos (publicades en dos números seguits en la publicació dominical El Cuento del Dumenche el 1917), Un sastre de... carreró (1918, publicada en 1920), Gracias a los accidentes (1919), Colau el sabater (1924, publicada en 1930), Al peu de la Calderona (1920), El fill de la portera, La salvació de la casa (1924), Ara sí que va de veres (1926), Amor per agraïment (1927), Un xicotet paraís (1925, publicat el 1929), El lleó de l'oficina (1929), Un manso contra tres fieres (1929), Els apuros d'un suplent, La fam no té llei i El tio de sa neboda.

Les obres valencianes estrenades al Saló Novetats de València participen del boom del teatre autòcton d’aleshores. La comèdia es posarà per davant d’altres gèneres com el líric, les varietats o la revista, i això genera un ampli grup de comediògrafs –veterans i també de novells– que es dediquen com més va més al conreu del sainet valencià. Al costat d’això, apareixen diverses companyies professionals que capitalitzen el gènere. Lògicament, l’estabilització de les representacions en valencià en un o en diversos establiments teatrals de les capitals només és possible a partir del moment que es veu que resulta rendible per als empresaris, per als autors i per als actors. D’aquesta manera sorgeix el mercat lucratiu del sainet, que coneixerà en els anys 20 i 30 la major expansió de la seua història, amb un públic fidel format ara pels treballadors urbans que accedeixen a aquesta cultura a uns preus econòmics.

Algunes de les obres de Virosque són representades per la companyia de Manolo Taberner i Vicent Montesinos. Aquesta colla roman en el Novetats huit anys seguits, període en el qual estrenen més de 300 obres, la immensa majoria en un acte. Feien una mitjana de 1.300 representacions anuals de més d’un centenar d’obres valencianes, de les quals aproximadament la meitat eren estrenes. El Novetats era un teatret situat al centre de València, pròxim al Teatre Principal, amb un aforament de 300 persones, que s’havia convertit en l’últim reducte de les varietats a la ciutat, però amb la contractació de Manolo Taberner aquest gènere serà substituït pel teatre valencià de manera quasi exclusiva. Això comportarà un canvi transcendental per a la història de l’escena valenciana, perquè per primera vegada el teatre autòcton tenia un local estable i permanent.

Casat el 1883 amb Consuelo Giménez Ferrús, tingueren tres fills: Antoni, Miquel i Antònia. El matrimoni i els fills solien fer d’actors en les funcions de les seues obres, almenys en La salvació de la casa (1924). A València vivien al carrer del Dr. Serrano número 8, al districte del Mercat. Antoni Virosque va morir d’aneurisma d’aorta. La seua filla Antònia es va casar en 1930 amb Renán Azzati, fill del polític republicà Féliz Azzati; tots dos esposos eren orfes des del mateix 1930. El seu fill Miquel Virosque era en 1931 un actor reputat en la figura del jove galant.

Autoria: Òscar Pérez Silvestre

Llibres

---

Jaume Lloret i Esquerdo. Cent anys de teatre valencià a Alacant (1854-1962). Alacant: IC Juan Gil-Albert, 1999.

Articles en publicacions periòdiques

---

Rafael Gayano Lluch. «Antoni Virosque» a: Teatro Valensiá, 1928, p. 3-4.