Advocat, terratinent i autor teatral

El seu pare, Antoni Vives Ciscar (Dénia 1773-1836) fou especialista en temes agraris. Dugué a la impremta Memoria de la Albufera (1827) i Breve noticia del cultivo del arroz, cual se halla establecido en el Reino de Valencia (1833).

Rafael estudià en l’Escola Pia de València, on tingué com a company Vicent Boix i com a professor Jaume Vicente, que li corregí els primers versos. Tots dos personatges pertanyien al nucli escolapi difusor del Romanticisme a València, aspecte que degué influir en el seu posterior interès per la literatura. Acabat el batxillerat, cursà la carrera de Dret en la Universitat de València, però exercí l’advocacia poc de temps ja que se’n desencantà en comprovar l’aplicació partidista de la justícia a favor dels poderosos. En conseqüència, segons afirma en les seues notes autobiogràfiques inèdites, consagrà la vida a defendre els principis liberals contra l’absolutisme. Fou regidor de la ciutat pel districte de la Mar i l’any 1839 formà part, amb el grau d’alferes, del Batalló d’Artilleria de la Milícia Nacional.

Es casà als 25 anys amb la seua cosina prima Ramona Ciscar, provinent d’Oliva, i es dedicà a conrear les terres per tal d’augmentar les rendes. Quan l’esposa morí de part l’any 1854, ja havien tingut vuit fills. El primogènit, Antoni, fou un dels líders polítics a València dels radicals de Ruiz Zorrilla i propietari d’El Mercantil Valenciano. El menut, Josep Vives Ciscar, amb qui guardà una relació més cordial i estreta, fou un dels historiadors més importants de la Renaixença.

Pel que fa a la producció literària, Rafael Vives Azpiroz publicà cinc obretes que qualifica diversament de comèdia, joguet, peça o quadre de costums, denominacions reduïbles a la de sainet: Les marors de una fadrina o El viudo vert (1860), Nelo o Medidas de Salvadora (1873), Un casament del dimoni (1873), Entre amics no cal tovalles (1877), amb predominança de les variacions al voltant de la xica amb més d’un pretendent, i Qui canta plora (1877), on les relacions amoroses s’insereixen en les escaramusses de la tercera guerra carlina. L’autor hi pren partit pels liberals.

En castellà estampà la comèdia en tres actes Ilusiones de la vida (1859) i peces en un acte com Perico (1873). En totes dues llengües deixà obres inèdites. Així mateix, publicà assajos breus sobre temes erudits: Las fiestas bacanales (1879), Folleto para justificar que la bandera que pusieron los moros, para señal, en la Torre de Alí-Bufat, no es la real bandera del ejército conquistador de Valencia (1882), i Las actrices, en la qual opinava que era inevitable que la seua virtut acabara ressentint-se amb la pràctica escènica. L’única solució per mantenir-se incòlume era deixar l’ofici i tornar a l’àmbit privat de la llar. Ara bé, el seu teatre no els degué causar cap dany moral, ja que no hi ha constància que les seues obres arribaren a representar-se.

Autoria: Gabriel Garcia Frasquet