Mestre, investigador i escriptor

Ferran Zurriaga va nàixer enmig de la Guerra Civil, quan les tropes franquistes estaven aturades davant la Línia XYZ. A son pare l’havien enviat al front a la zona de Barracas, i sa mare, per seguir-lo, se n’anà a El Toro. Va nàixer a València, però passà la infantesa a Olocau, el poble dels seus pares, uns bons lectors que vivien de l’agricultura. D’aquella infància recordava en una entrevista del 2020 com a lectures decisives Platero y yo, de Juan Ramón Jiménez, i Morada de paz (Shantiniketan). La escuela de Rabindranath Tagore en Bolpur, que despertà en ell la vocació pel magisteri. Sobretot la seua àvia materna va tindre molt d’interés que estudiaren els quatre nets que tenia, però finalment ell va ser l’únic que acabà el batxillerat. Els altres decidiren tornar al treball de l’agricultura familiar.

Després dels primers estudis, va ingressar a l’Escola Normal de València. Va ocupar durant uns mesos una plaça de substitució en l’Escola Annexa i feu oposicions a mestre oficial. A banda les lectures i algun professor que el marcà sobre la renovació pedagògica, en la seua vida hi ha una persona fonamental: l’oncle Ismael Rosselló Zurriaga, fundador del Partit Valencianista d’Esquerres i de l’Associació Protectora de l’Ensenyança Valenciana en 1934. Els dissabtes anava a una tertúlia al Cercle de Belles Arts on hi havia Adolf Pizcueta, Francesc Almela i Vives, Maximilià Thous Llorens, Carles Salvador, Antoni Igual Úbeda, Manuel González Martí i altres. Alhora, Ismael Rosselló estava vinculat a Lo Rat Penat, entitat on als anys 50 i 60 comencen a fer-se els cursos de valencià organitzats per Carles Salvador, un dels correctors dels quals era el seu oncle. Alhora, entra en contacte amb Max Cahner i el pare Ballarín, fan la primera Ruta Universitària a Olocau, amb la presència de Joan Fuster i Vicent Ventura, que dormiren a ca la seua àvia.

En 1960 va cofundar el grup polític valencianista Moviment Social-Cristià de Catalunya (MOSCA) amb els universitaris Eliseu Climent, Joan Francesc Mira, Ferran Martínez Navarro i Vicent Àlvarez, als quals s’uniren després Josep Vicent Marqués, Alfons Cucó i Valerià Miralles. Era un grup estudiantil oposat al SEU, de caràcter antifranquista i antitotalitari, influït pel nou cristianisme del Concili Vaticà II. Editaren la revista Diàleg i van rebre suport de grups catalanistes del Principat, a més d’intentar organitzar una acadèmia per a captar treballadors i formar una biblioteca ambulant. El 1962 es va dissoldre i els seus membres fundaren Acció Socialista Valenciana. Aquest mateix any, Ferran Zurriaga participa en un viatge decisiu per a la seua trajectòria: per mitjà del Servei Civil Internacional, formarà part d’un camp de treball a l’Arieja (França), on coneix Christiane Jagueneau, una mestra de l’ICEM (Institut Cooperatiu de l’Escola Moderna) fundat pel mestre Célestin Freinet. Se li obri un món nou pel que fa a mètodes pedagògics i intenta adoptar-los des de la Secció de Pedagogia de Lo Rat Penat a l’educació i l’escola del País Valencià. A partir d’aquell moment, intercanvien correspondència, materials, revistes, participen en congressos i en els anomenats stages a França, Italià i altres països d’Europa.

Havien passat vint-i-tres anys des de la desfeta del moviment freinetista per la dictadura franquista. En aquells anys seixanta, el jove mestre es dedica amb convicció a divulgar entre els altres mestres de Lo Rat Penat les tècniques d’aquesta pedagogia: el text lliure, l’assemblea, l’estudi del medi, la impremta... Naixia la mítica Secció de Pedagogia de Lo Rat Penat, el primer moviment de renovació pedagògica del País Valencià, integrada –a més de Ferran, director de la seua revista Escola–, per Carme Miquel, Pilar Calatayud, Mercé Viana, Adela Costa, Enric Alcorisa, Gaspar Izquierdo, Tere Pitxer, Roser Santolària, Rosa Raga, Manolo Civera, Paqui Gimeno, Mª Victòria Navarro, Maria Pérez, Ismael Blasco, Pepe Pitarch, Vicent Moliner, Conxa Romero, Tere Hermoso, Maria Conca, Víctor Climent, Isidre Mansanet, Francesca Vidal, Francesc Navarro, Pilar Vela, Marisa Lacuesta, etc. La Pasqua de l’any 1967 van organitzar a l’ermita de Sant Pau d’Albocàsser —on el 1933 s’havia organitzat la I Colònia Escolar Valencianista de la Castellonenca de Cultura— el III Estatge «La llengua i la cultura del País Valencià», al qual també assistiren representants de l’Escola Nova de Catalunya amb Marta Mata, Jaume Miret del grup Batec de Lleida i mestres de les primeres ikastoles d’Euskal Herria. El bisbe de Tortosa, Josep Pont i Gol, va intercedir per ells davant el capellà d’Albocàsser per poder celebrar la trobada a Sant Pau. En semiclandestinitat, compartien experiències, textos i feien debats entorn a la seua pràctica diària. Fou allí que van prendre consciència de la necessitat de tindre una escola totalment en valencià, per trobar eines i formes de treball que motivaren els infants i els pares per la llengua del país.

D’aquella llavor va sorgir en 1968 La Tramuntana, la primera escola democràtica i en valencià, iniciada per tres mestres de la secció que no tenien assignada encara una plaça oficial de docent: Adela Costa, Enric Alcorisa i Maria Carmen Mira. Van rebre el suport econòmic de personalitats com Vicent Ventura, Joaquim Maldonado i Almenar, Joan Fuster, la Fundació Huguet de Castelló, Adolf Pizcueta, Enric Tàrrega, Ernest Lluch o Eliseu Climent. Ferran Zurriaga va ser el redactor del projecte inicial i formulà els seus principis pedagògics.

Al llarg de més de seixanta anys, la personalitat de Zurriaga, els seus generosos factors humans (cordialitat, humilitat, bonhomia, tendresa...) deixaren empremta en centenars de mestres. Aquests trets humans, amarats d’intensa empatia, preparació i coherència educativa i social, anaven contagiant les persones que entraven en contacte amb la seua visió del país, la llengua, la cultura i l’educació. Va tindre un paper capdavanter, de lideratge, en la renovació de l’escola valenciana a través de diferents col·lectius, com ara l’esmentada Secció de Pedagogia de LRP (1964-1969), el Grup Freinet (1970-1973), l’Associació per a la Correspondència i la Impremta en l’Escola (ACIES, 1974-1977) ―de la qual va ser el primer president― i, finalment, en el Moviment Cooperatiu d’Escola Popular (MCEP), des de 1977 fins als nostres dies, tot grups que treballaren per transformar i arribar a una escola democràtica, cooperativa, activa i moderna en valencià.

Davant el repte de formar el professorat per a l’escola valenciana que s’albirava, s’hi donà solució a través de l’Institut de Ciències de l’Educació (ICE), dels cursos Carles Salvador d’ACPV i dels mestres més avançats. Pel que fa a la preparació dels primers materials escolars, Zurriaga va publicar en 1974 una mena d’antologia per ensenyar a llegir en valencià, Veles i vents, publicat per la Caixa d’Estalvis de València gràcies a la intercessió de Manuel Broseta. Després aparegueren Milotxa, Parotet, Vola, Topi! i altres més.

A més, fou soci fundador i col·laborador d’Acció Cultural del País Valencià –creada en 1971 i legalitzada el 1978–, coordinador de les colònies que organitzava l’entitat a Penyagolosa a partir de l’any 1978 i va impulsar la creació de la seua escola d’animació anomenada Escola d’Esplai. Al març de 1979, amb la fundació de la Federació de Sindicats de Treballadors de l’Ensenyament del País Valencià (el futur STEPV) i la celebració del primer congrés a Elx, s’hi afilia.

Va deixar un llegat immens d’articles, pròlegs i llibres narratius i educatius en aquesta trajectòria farcida d’Escoles d’Estiu, edició de revistes, jornades d’investigació, congressos, estatges, grups de treball, conferències, cursos de lingüística valenciana de l’ICE, etc. Entre altres revistes o publicacions periòdiques especialitzades en què escrigué sobre les seues passions –l’educació, la història i el patrimoni–, té articles i treballs en Cuadernos de Pedagogía, Educació i Història, Mètode (revista de difusió de la investigació de la Universitat de València), Butlletí de la Societat Castellonenca de Cultura, Quaderns d’Investigació d’Alaquàs, Xàbiga (revista del Museu de Xàbia), Mirades al Camp de Túria (revista de l’IDECO), Saó o el digital Vilaweb. A més, trobarem nombrosos treballs en llibres col·lectius sobre història de l’educació, territori i patrimoni natural (Herbari, 2012, amb Daniel Climent).

Profundament arrelat al territori, tot i la seua residència a València, al carrer dels Carnissers, es dedicà també a la recerca i a l’estudi de la seua comarca i del seu estimat poble d’Olocau. Fou president de l’Institut d’Estudis Comarcals del Camp de Túria i cronista oficial d’Olocau, així com estudiós de la població de Xàbia, lloc natal de la seua companya de vida Pepa Llidó, al seu torn germana del sacerdot Antoni Llidó, desaparegut per la repressió de la Dirección de Inteligencia Nacional de Xile en 1974. Zurriaga va ser un dels impulsors en 1998 de l’Associació Cultural Antoni Llidó de Xàbia, amb l’objectiu de recuperar i mantindre la memòria del capellà segrestat.

Com a bon observador i curiós, tocà tots els àmbits que defineixen un espai, com ara la geografia, la natura, la història, el dret, l’economia, els costums i oficis... en llibres com Cants de treball (1981), Història d’una escola (1981), La Plana, terra del llebeig (1990), La ciutat de València al segle XIII (1991), Una veu i un camí (1995), Rondalles i llegendes de les muntanyes de Portaceli (2002), Olocau, cau de somnis (2003), Les mestres freinetistes dels anys trenta (2016), Herminio Almendros. Un maestro de la Segunda República (2021) o el darrer La Vall d’Olocau, Marines i Gàtova (2019).

L’estima, l’admiració i els homenatges li arribaren en vida. Federació Escola Valenciana li va lliurar el guardó «Josep Vicent Garcia a la Trajectòria Individual» en els premis anuals «Intentant la Llibertat» (2018), amb un sentit homenatge just a l’ermita de Sant Pau d’Albocàsser. També la Societat El Micalet li va atorgar el Miquelet d’Honor. En 2019, la Xarxa Vives d’Universitats de parla catalana li va atorgar el Premi Joan Lluís Vives (juntament amb Alfred Ramos) pel llibre La represa del Moviment Freinet (1964-1974), editat per la Universitat Jaume I.

El 13 de desembre de 2022, en l’acte de lliurament a l’Eliana dels VII Premis Camp de Túria d’El Periódico de Aquí, es va lliurar al seu fill Andreu Zurriaga Llidó, a títol pòstum, el premi «Tota una vida» en reconeixement de les aportacions a Olocau i la comarca. El Centre Rural Agrupat Alt Carraixet d’Olocau, de nova construcció, porta el seu nom des del desembre de 2022, i pel novembre de 2023 l'Institut d’Estudis Comarcals del Camp de Túria, al qual va estar tan vinculat, va convocar el Premi Camp de Túria d’Investigació Comarcal Ferran Zurriaga, dirigit a investigacions de caràcter universitari que tinguen com a objecte d’estudi algun aspecte de la comarca.

Autoria: Òscar Pérez Silvestre

Articles en publicacions periòdiques

---

Alfred Ramos. «Adeu a Ferran Zurriaga, mestre de mestres» a: Saó, núm. 486, desembre 2022, p. 48-49.

---

Violeta Tena. «Entrevista: “Ferran Zurriaga: «La supervivència de la llengua no pot dependre només de l’escola»”» a: El Temps, núm. 1898, 26 d’octubre de 2020.

---

Vicent Partal sobre Ferran Zurriaga

https://www.vilaweb.cat/noticies/no-oblideu-mai-que-un-home-tot-sol-tambe-pot-canviar-el-pais/

---

Obituari de Francesc Pérez i Moragón

https://www.eldiario.es/comunitat-valenciana/val/ferran-zurriaga-record_1_9768910.html